El vaig descobrir tard; mon pare no parla anglès i era més fan de cantautors en castellà (i els pocs que teníem a casa en català en temps del Garbancito del Ferrol). Però el vaig començar a escoltar prou aviat per ajudar-me a entendre coses. Una de les idees més importants que en Woody Guthrie em va gravar al cervell va ser que ALS FEIXISTES NI AIGUA, HÒSTIA. No és que no ho tingués clar, vaig néixer l'any 1972, encara sota el Franquisme, i vaig conèixer nanos de la meva edat amb pares que havien passat per la presó per motius polítics. Fins i tot, algun orfe per tortura en comissaries que encara avui no ACABem d’alliberar de gent que només ha canviat el color de l’uniforme, no d’idees. L’any 2022, els Dropkick Murphys van treure un disc amb cançons amb lletres inèdites d’en Guthrie que la seva filla els va cedir. Una de les meves preferides (tot el disc és una meravella) és Ten Times More, que inclou uns versos que em toquen la fibra: 

Sempre he tingut una veta agressiva i violenta i em costa molt (MOLT) mantenir-la sota control (no sempre ho he aconseguit), però mai he iniciat una baralla, sempre he estat reactiu, no actiu. En Woody em dona pau, perquè moltes de les seves cançons són agressives i violentes (com jo), però sempre és una ràbia dirigida cap a qui la mereix, principalment, els feixistes i els abusananos. Qualsevol cançó d’ell fa més per la pau que la cançó aquella tan famosa escrita per un maltractador de merda, perquè la seva pau no cal imaginar-la, cal lluitar-la, treballar-la i protegir-la. 

A mi m’agradaria ser pacifista, però no puc, culpa de viure en un món real on la guerra, la violència i la destrucció existeixen. I no per generació espontània, sinó de la nostra mà, la dels humans. La no-violència no funciona i, de fet, ni tan sols crec que sigui possible practicar-la. Posar l’altra galta fa sentir pitjor a l’agressor i li fa venir més ganes d'atonyinar-te; segurament al crit de «Et creus millor que jo?». I a Gandhi ni l’esmenteu. Mitificat fins a fer-nos creure als occidentals que ell solet, sense dir una paraula més alta que altra, amb el poder de la seva dolça mirada miop i els seus collons morenos, va foragitar l’imperi britànic. Tots els revolucionaris que anaven cardant trets a tot englishman que veien són un invent, fake news que en diuen ara. Mira si hi va haver gent defensant la seva llibertat amb violència, enfrontant-se als colonitzadors amb fusells i dinamita, que en una pel·lícula de tres hores, ni apareix, ni se l’espera a aquest superheroi de la no-violència. Ni a la cançó dels crèdits finals, on apareixen diversos alliberadors del poble Indi. 

Entenc que molts (molts és exagerar, sé que no em llegeix ni el tato) pensareu que estic a favor de la guerra. Que crec en la idea que defensen els pirats de les armes ianquis que si tothom anés armat, el món seria un paradís de pau i concòrdia. I no, res més lluny del meu ideari. Simplement crec, amb tot el cor, que cal plantar cara als malvats, que posar l’altra galta no ajuda als qui són més febles que nosaltres, els qui ens podem permetre anar canviant la galta. El que també crec és que la guerra, tal com cantava l’Edwin Starr, no serveix per absolutament res. Cal començar a adonar-nos, que la guerra no és el darrer recurs dels governants, sinó una eina habitual dels rics i poderosos. Com és possible que acabés la Segona Guerra Mundial amb judicis a militars nazis i les empreses que els van ajudar a arribar al poder, que van abastir els seus soldats, que van ajudar a calcular les millors rutes i calendaris per dur jueus als crematoris, no només no desapareguessin, si no que siguin algunes de les companyies més exitoses de l’economia actual. Aquí en teniu una petita llista! Curiosament, no són tot empreses del territori alemany. Collons, si l'empresa que va produir i distribuir la major part del gas Zyklon B, Degesh, va seguir en actiu i sent força profitosa i, actualment, forma part d’Evonik la segonaempresa més important dins del mercat químic a Alemanya. Per cert, també reciclaven l’or dels empastos dentals que arrancaven dels cadàvers dels presoners d'Auschwitz abans de cremar-los, perquè són una gran empresa amb molta diversitat industrial. Potser a la sucursal de Madrid de Dagussa podreu trobar algun lingot amb els queixals d’algun gitano de Varsòvia. 

Per acabar, li vull donar les gràcies a l’Stephen King per dues lliçons que valoro enormement sobre aquest tema. La primera seria el relat Apt Pupil: Summer of corruption (que jo vaig llegir en castellà com a Alumno aventajado: verano de corrupción perquè en aquella època llunyana de finals del segle XX no hi havia res del mestre en català), un text on la fascinació pel mal acaba sent una porta al mateix. La pel·lícula de l’any 1998 està força bé, amb un enorme Ian McKellen. La segona que li agreixo és introduir-me a una cançó que descriu exactament com em sento cada cop que esclata una guerra: Ain’t Marching Anymore d’en Phil Ochs. 

Aquesta cançó ja em va inspirar un relat que van tenir a bé publicar-me a L’Endavant, on, en lloc de repassar la història bèl·lica dels USA, faig esment a guerres que embruten i embrutaran la història de tots plegats. El podeu llegir descarregant el llibre aquí. 

Va sent hora que busquem altres maneres de resoldre els conflictes: potser algun esport?