[Banda sonora recomanada: Pixies, Where is my mind?] 

L’Adrià s’havia passat molts anys caminant. Ho feia en una època on no hi havia telèfons intel·ligents, internet; on si volies escoltar música mentre caminaves, havies de tenir calés. Sovint se sentia aclaparat de tanta informació que li entrava mentre observava el món: la faldilla torta d’una noia el desequilibrava, el noi amb un mitjó de cada color el destarotava, els fumadors que deixaven caure la burilla encesa i seguien el seu camí sense ni apagar-la l’enervaven. Llavors llegia. Anava amb el llibre obert davant seu, els lectors electrònics encara eren cosa de ciència-ficció i llegia amb un ull mentre amb l’altre vigilava de no ensopegar. Podia estar-s’hi hores caminant i llegint i observant i pensant. Tantes que acostumava a portar un llibre extra a la bossa per si s’acabava el que duia començat. 

L’Adrià no era feliç. Tampoc era infeliç, però. Caminava durant hores, pensant en qualsevol cosa, tanmateix, la felicitat era un tema al qual retornava sovint. La felicitat, la religió i el funcionament dels taxímetres eren temes recurrents en les seves passejades. Creia que li agradaria ser feliç, però també creia que segurament arribar a la felicitat devia ser una feina molt dura i que mantenir-se en aquell estat encara devia ser més treballós. Per això envejava els creients, de qualsevol fe, ja que no havien de buscar internament la seva satisfacció. Amb un esforç no gaire gran, la rebien externament, ja fos perquè la seva fe els reconfortava o el patiment dels qui no seguien el mateix déu que ells els proporcionava plaer. 

L’Adrià era molt intel·ligent. Més que no pas la major part de la gent que coneixia. Això acompanyat de la ingent quantitat de llibres de qualsevol temàtica que consumia, el feia un company molt sol·licitat en les partides de trivial. Perquè l’Adrià tenia amics, pocs i encara menys de confiança. Podria viure completament aïllat, si hagués tingut accés a internet a la joventut no hauria sortit mai de la seva habitació. Sortia amb els amics a beure i ballar, o al cinema o a casa d’algun d’ells a fer servir els seus coneixements per apallissar a algú al trivial. Tot i això, li era més fàcil estar sol amb els seus pensaments, caminant sense destí. Tant era així, que de vegades, en tornar de marxa de matinada, passava de llarg del portal de casa seva i caminava sense rumb. 

L’Adrià no era de dormir gaire. De fet, si no fos perquè sovint era voluntari, es podria dir que patia d’insomni. A voltes es quedava al llit llegint fins que començava a albirar-se el nou matí, i, a voltes, es despertava que encara faltaven hores pel mateix. Vivint amb els seus pares no sortia de matinada, en independitzar-se, sovint es vestia, prenia el llibre i sortia a gastar soles. Anava sempre cansat i havia desenvolupat una addicció a la cafeïna molt abans que ser addicte al cafè fos #TrendingTopic. Ja li estava bé, anar cansat no era difícil, ans que era una manera de viure. A part, li feia conèixer un món completament diferent, poblat per gent que no s’hauria trobat mai passejant a la tarda. 

L’Adrià estimava molt la seva família i els seus amics. Tenia el cor molt gran i li cabia molt d’amor, però on hi ha molt de sentiment, hi ha molt de sentiment per tot. De vegades la tristesa amenaçava de negar-lo completament, expulsant qualsevol altra cosa, com un tsunami que el deixava tou i enfonsat. Llavors caminava més, llegia més i es marginava més. Desapareixia preocupat de no ser una càrrega per aquells que coneixia. No ho feia per ells, ho feia per no arriscar-se a perdre la gent que estimava. Això provocava un cercle viciós on s’apartava de la gent per no ser apartat de la gent. Una serp mossegant-se la cua que el deixava més cansat del que el fet de dormir poc o el de caminar molt podien. 

L’Adrià vivia constantment a l’espai atrapat a l’escala entre dos pisos, víctima de l’esprit d'escalier. Qualsevol pregunta, discussió o insult que rebés, l’Adrià acabava retorçant-la i rebregant-la dins del seu cap, pensant les respostes que hauria hagut de donar. De vegades tenia la resposta, però la por del que provocaria la mateixa el feia recular. Llavors a l’escala metafòrica, veia versions o maneres diferents de dir allò que hauria d’haver dit i ara vivia dins seu. Tenia el cap ple de converses, males respostes rebudes i promeses trencades que li empudegaven el cervell i el feien perdre el fil mentre pensava, mentre caminava. 

L’Adrià es va acabar fent gran. Els genolls li feien mal i ja no caminava tant. Tampoc tenia temps; la canalla, la feina... Encara tenia amics, però els veia molt de tant en tant i sovint només quan el buscaven. Continuava passant força temps atrapat a l’escala, patint per les coses que li deien, pel color dels mitjons de la gent, per la posició de les faldilles i per l’enorme quantitat de dades que rebia cada dia. Internet havia arribat i, efectivament, s’hauria convertit en un reclús si l’hagués tingut abans. Però havia canviat caminar per surfejar. Es perdia a racons ignots de la xarxa, buscant notícies i coneixements que li mantinguessin la ment ocupada. Tenia amics que no havia conegut mai físicament i ja li estava bé. Vivint cada instant separadament, gaudint o patint, passa a passa o clic a clic.