Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 146.0
    mensuals
  • 2219.03
    total

Relat per la Diada de Sant Jordi. Casa_Nostra_33, una història sobre identitats tòxiques, secretes i malignes.


Casa_Nostra_33 

Casa_Nostra_33: ...per ser racista cal creure que hi ha races diferents. Està més que demostrat que tots venim d’una única branca evolutiva. Potser ets tu qui té problemes de racisme, no?
SunTzuCatalà: Només fots que donar voltes als meus arguments per no reconèixer lo fatxa que ets.
Casa_Nostra_33: Mira, com sembla que et costa seguir la conversa sense parlar de races i demostres ser un ignorant llençant insults a la babalà et faré el favor de rebaixar una mica el meu nivell habitual perquè et sigui més senzill entendre’m...
...mai he dit que els negres siguin una raça inferior (no crec en races, recordes?) però sí que són un col·lectiu parasitari. Incapaços de produir per si mateixos, ni aprofitar els recursos propis, proven de viure de nosaltres.
SunTzuCatalà: Insults? Estàs fent servir un discurs digne d’un nazi i dir-te fatxa és un insult?
Casa_Nostra_33: Apa aquí! T’ha costat ben poc arribar a dir-me Nazi, eh? Per ser tan «progre» com et creus, no t’ha costat gens banalitzar una de les pitjors coses que han passat mai per insultar-me. On veus que sigui Nazi assenyalar una veritat absoluta?...
...Quants negres veus en llocs de poder a les empreses de casa nostra? I quants veus provant de vendre porqueries a qualsevol plaça turística enfonsant de pas el comerç local?
SunTzuCatalà: Si tinguessin les mateixes oportunitats que tothom no es veurien abocats a viure de fer de manters.
Casa_Nostra_33: I perquè venen a un país del qual no en saben l’idioma, on la gent té molta més preparació i els serà impossible accedir a feines bones? No estarien millor al seu país d’origen, on estarien en igualtat de condicions amb els seus conciutadans?
SunTzuCatalà: Ets conscient que molta d’aquesta gent fuig de la guerra al seu país?
Casa_Nostra_33: Precisament! El seu país està en guerra i ells fugen en lloc de defensar-lo. I venen aquí i esperen que els tinguem llàstima i els donem menjar gratis. Haurien d’estar provant d’arreglar casa seva en lloc de venir a parasitar la nostra.
SunTzuCatalà: Però tu veus la quantitat de merda feixista que estàs deixant anar?
Casa_Nostra_33: Soc perfectament conscient que dic la veritat. Nosaltres no hem provocat la guerra al seu país. Àfrica i Orient Mitjà son territoris violents a causa de la gent que hi viu. No en tenim la culpa si son incapaços de conviure sense matar-se entre ells.
SunTzuCatalà: Ets un nazi de merda i un fill de puta. 
No pots seguir la conversa perquè SunTzuCatalà t’ha blocat. 
Tanco la sessió amb la sensació d’haver aconseguit un rècord. No m’ha costat ni deu missatges aconseguir que em bloqui. I això que he evitat fer servir paraules com negrets o moros. Cada dia estan més encesos aquests progres. Canvio l’escriptori del portàtil al normal, aquell que puc deixar obert sense que la dona sàpiga a què em dedico quan tinc estones lliures. En aquesta versió ‘en obert’, fins i tot, li deixo a l’historial del navegador algunes webs porno. Però només amb vídeos de bon gust: lesbianes, sexe hetero normalet, noies masturbant-se. Les coses fortes les deixo per la part privada de l’ordinador; els vídeos d’interracial on blancs abusen de negres i mulates, japos ploraneres que reben mil corregudes a la cara. Coses que em posen a mil, però que mai reconeixeré que ho fan, sobretot davant de la dona. Si algun cop m’enxampés masturbant-me amb vídeos de paios de polles enormes que es fan passar per dones crec que em suïcidaria. L’eina de correu indica que tinc missatges nous. No entenc que fot la gent, sembla que no tinguin vida, collons. A quarts de dotze de la nit han d’enviar correus de feina. Ja que hi soc, els obro. 
De:avalls@bancaoccidental.cat
Per:mvilavila@bancaoccidental.cat
Tema: Clients VIP
Cos del missatge:
Bona nit, Martí.
Només t’escric per recordar-te que demà venen els clients de Qatar i que necessito que estiguis preparat per atendre qualsevol demanda que facin, ok?
Ja saps com és d'important que obrin el compte amb nosaltres.
Fins demà.

Els altres dos missatges són per l’estil, un del cap del meu cap i l’altre del cap d’aquest. Estan emocionadíssims amb això de tenir uns prínceps moros ingressant petrodòlars al nostre banc. De ben segur que acabo havent de portar-los de putes, com més rosses i blanquetes millor. En un congrés a London me’n van parlar de les festes que aquesta gent munta, amb prostitutes nivell top que es fan portar en jet privat. De cop, em noto amb ganes de gresca. Apago l’ordinador, deixant-lo endollat perquè carregui la bateria. Prenc el mòbil i vaig al lavabo de l’entrada, no vull despertar la parenta. Tanco la balda i m’abaixo els pantalons i els calçotets fins als turmells. Obro una sessió in private a l’explorador i busco el vídeo de la Mia Khalifa on ella i «sa mare» es follen un paio guarnides amb el hijab. Em posa moltíssim veure-les amb el cap embolicat amb el mocador menjant-se la polla del soci. Sobretot des que la Mia ha deixat de fer porno i diu que n’està molt penedida, que molts dels vídeos els va fer sota pressió. Clar que sí, reina, la pressió de follar per diners, no? Un cop deixo anar una lleterada a la salut de la Mia, m’eixugo i tanco la sessió. Per riure, entro a Twitter, a espiar des del compte A si l’imbècil que m’ha blocat ha seguit dient coses després de fer-ho. Efectivament, que sóc un nazi i un fatxa i que necessito que algú em doni una pallissa. No puc evitar que se m’escapi una rialleta; son tan previsibles. 
Els caps estan com a motos. Resulta que, al final, els Qatarians han decidit que avui no els venia bé i que ho deixem per demà. He trucat al meu contacte de la delegació i m’ha confirmat que havien d’arribar ahir a la nit a Barcelona, però han fet marrada a Grècia per la festa d’aniversari d’un cosí. Sembla que els moros com els gitanos tots son cosins. Ha estat un matí intens de reprogramar, demanar favors i canviar cites. Hi ha hagut crits, nervis i amenaces, però ho hem pogut lligar tot. Deixo als meus superiors encarats cap al restaurant i, després de comprar-me un entrepà al bar de la cantonada, entro a l’oficina. La Merche, la meva secretària, també deu estar dinant. Hi ha un paio amb el cap cot mirant el mòbil mentre seu a les cadires que fem servir com a sala d’espera. Quan aixeca el cap i em somriu, el saludo amb un gest de cap, però no li dic res. Si ha vingut a veure’m, no hi vull parlar fins després d’haver-me menjat el sandvitx. Tanco la porta del despatx i em poso a dinar mentre veig les notícies a l’ordinador. Quan torna, la Merche em fa un truc i em demana si necessito res. Li pregunto qui és el paio que s’espera fora i em diu que no hi ha ningú. Millor, amb el matí que he tingut no tinc ganes de brega amb clients que no sé ni qui son. Li demano un cafè i penjo. Sento que tornen els caps per la cridòria que foten; li han estat donant fort al brandi. Em fan anar al despatx d’un d’ells i, només arribar, en Valls em tusta l’esquena mentre li diu als altres directius com de bon treballador soc, que sense mi no hauríem pogut salvar la trobada. Somric amb posat humil mentre espero si algú s’ofereix a deixar de felicitar-me i s’anima a apujar-me el sou; ningú ho fa. Apareix d’un calaix una ampolla de Chivas Regal i uns gots petitons i fem unes rondes de celebració. Arribo mig torrat a casa. La dona, que no m’esperava tan aviat em demana que ha passat. Li explico el tema amb els Prínceps del petroli i els Reis del Whisky i se’n fa un fart de riure. Li dic que vaig al despatx a acabar de tancar unes coses per l’endemà i em diu que millor, que així podrà començar a fer el sopar. 
Mentre el portàtil va fent les seves rutines d’inici, vaig al dormitori i deixo l’americana penjada a la porta de l’armari. Deixo les sabates al seu lloc i em poso les sabatilles amb l’escut del Barça que em van dur els reis. Quan torno, obro el navegador i inicio el gestor de correu. Tinc uns quants emails de la feina, però un té la marca d’urgent. L’obro i veig que és un correu electrònic del meu cap responen a un de meu. El molt cretí s’ha oblidat d’escriure res al cos del missatge, però sí que ha adjuntat una imatge. Quan l’obro, veig que és una captura de pantalla de la conversa d’ahir a Twitter. Mentre miro la pantalla sense entendre res, comencen a aparèixer notificacions diverses a la barra del navegador: Twitter, Facebook, Instagram, LinkedIn. Començo a obrir-les i a totes veig que hi ha compartida la captura de la conversa. Sona el meu telèfon, però en veure un número privat, decideixo no despenjar. Començo a esborrar les publicacions, però tal com ho faig, tornen a aparèixer. De sobte, un calfred em glaça la sang, tinc el meu compte secret obert al navegador. No és possible, sempre he anat amb molt de compte i mai l’he obert fora de la partició oculta de l’ordinador. Vaig als missatges de la nit abans i provo d’esborrar-los però no puc. Tanco el navegador i obro una sessió nova, però quan provo d’entrar al compte em diu que la contrasenya és incorrecta. Ho torno a provar amb tota la meva atenció clavada en encertar a teclejar, és inútil. Algú ha canviat la contrasenya. El telèfon torna a sonar sense indicar qui és. Penjo. No sé què fer. Les notificacions van apareixent i ara es barregen amb missatges de companys i amics que estan rebent emails i missatges meus que jo no he enviat. Tothom em demana explicacions. La meva dona obre la porta i abaixo la tapa del portàtil. Em mira amb cara d’estranyesa amb el mòbil a l’orella. Em diu que és per mi i me’l passa. Miro la pantalla i veig que tampoc és un número conegut, penjo. La Montse em pregunta què està passant i li dic que em deixi sol, que tinc uns problemes amb el portàtil, però que ara ho arreglo. Allarga la mà perquè li passi el telèfon i li dic que me’l deixi un moment, que el meu fa el burro i necessito fer una trucada al servei tècnic de la feina. Marxa. Aixeco la tapa del portàtil i veig la foto del meu perfil de Twitter, alterada per fer-me semblar un dimoni d’ulls vermells, amb banyes recargolades i una llengua bífida sortint-me de la boca. Un missatge fa pampallugues des d’un núvol que sura per sobre el cap de la imatge. Hi ha una sola paraula: despenja. Quan el meu telèfon torna a sonar, el prenc i li faig cas al missatge del meu portàtil. 
—Hola, Martí. 
—Qui ets? Ets l’idiota de la conversa d’ahir, no? Què collons vols? 
—No, no soc en SunTzuCatalà. I mira, a mi també m’agrada l’anonimat. Però a diferència teva, jo sé com amagar les meves dades. El fav que vas fer ahir, suposo que accidentalment, a un dels tuits del teu compte B em va despertar la curiositat. I què vull? Ajudar-te. 
—Ajudar-me? Si volguessis ajudar-me no hauries penjat tota aquesta merda. No hi tens cap dret —La meva dona ha tornat a la porta, m’aixeco i la faig fora mentre tanco la porta—. Esborra tots els missatges ara mateix. 
—No sé si serviria de res. Si mires bé, veuràs que molta gent ha començat a compartir-los. Fins i tot, n’estan apareixent de nous, de gent que està preguntant a la Banca Occidental si les teves visions sobre raça son política d’empresa o opinions personals teves. 
—Per què —Noto que les paraules se m’entortolliguen a la gola—... Per què ho has fet? 
—Ja t’ho he dit. Vull ajudar-te. 
Em quedo callat. Sento que la Montse pica a la porta. Em diu que està rebent tot de missatges al seu ordinador sobre mi. Segueixo sense dir res uns quants segons més. 
—Ajudar-me com? 
—A entendre que el camí de l’odi no duu enlloc. De debò creus en això que defenses des de la teva personalitat secreta? 
—No tinc drets a tenir opinions pròpies? Només defenso les meves idees. 
—Però si ho fas d’amagat deu ser perquè t’adones que no és una cosa bona. 
—Si de fer-ho d’amagat és per gent com tu, que vols fer-nos mal als qui pensem diferent. Que hi ha de dolent de voler tenir un país just i net on els drets dels nascuts aquí siguin respectats? 
—Quan dius nascuts aquí inclous els fills dels immigrants, no? 
—No, el més correcte és que se’n tornin amb els seus pares al país d’origen —Vaig provant d’esborrar missatges mentre parlo, però és una tasca fútil—. A més aquesta gent té molts fills, en un parell o tres de generacions no quedaríem persones autòctones. Només hi hauria...
—Què, Martí? Què hi hauria només? 
—Mestissos i gent de fora. 
—Però si son nascuts aquí no son de fora. 
—No vull parlar-ne més d’això. Digues que puc fer perquè em deixis estar. 
—Tan bon punt reconeguis que ets un racista i que ser racista és una cosa dolenta, penjo i esborro tots els missatges. 
—No ho soc pas racista. Ells són els racistes. Venen i s’amunteguen tots en pisos pasteres, incapaços d’integrar-se van convertint els llocs on viuen en guetos. Ni treballen, ni aporten res. Van bruts i fan pudor. 
—Però els seus fills aprenen els nostres costums a l’escola, no? 
—Per culpa de tants moros, xinos i sudacas el nivell de les escoles està cada cop pitjor. Els posen a les aules amb nens normals i tothom ha d’anar al ritme d’ells. Els nostres fills perden oportunitats per culpa d’aquesta invasió... 
M’adono que no hauria d’estar parlant així. En comptades ocasions he discutit obertament d’això i només amb gent de molta confiança que sé que comparteixen les meves idees. Quan el punter es mou tot sol per la pantalla sé que el pou on m’he fotut no té fons. La petita fletxa va fins a una pestanya del navegador, la del meu Instagram, i l’obra. Em veig a mi mateix, amb cara d’espantat, emetent en directe. Trigo uns quants segons a reaccionar abans de tancar la tapa del portàtil. Com que encara duc el mòbil a l’orella, el dringar d’una nova trucada em fa fer un bot i el deixo caure. Dempeus miro la pantalla esquerdada de l’aparell. Sembla que la persona amb qui parlava ha penjat i ara em truca el meu cap. La Montse pica a la porta, fort, mentre crida el meu nom i exigeix saber que està passant. Em quedo callat mentre el mòbil sona i veig el nombre de notificacions créixer a un ritme que fa impossible distingir els números.