La llum que s’escola per les escletxes de la persiana es va tornant color taronja a mesura que el sol va fent via cap a l’altra banda de l’horitzó. 

—...puc parlar, però no aconseguir que m’escolti, saps? Ben sovint em trobo tancant la boca abans de poder dir res per què sé perfectament que serà inútil explicar com em sento —li posa una mà a la cuixa mentre s’incorpora una mica d’allà on seu—. M’agradaria trobar la manera de poder-li expressar aquests pensaments que tan fàcilment puc compartir amb tu, però sé què és impossible. M’agradaria que li fos possible entendre com em sento, però no sembla tenir ni un borrall d’empatia. 

D’un salt, s’aixeca i va cap a la porta. Encén el llum i s’apropa a la finestra. Mira per les escletxes un instant abans d’abaixar completament la persiana. 

—No és gens senzill viure així. Sense saber com explicar que tot i l’amor que em provoca, també hi ha moments que marxaria sense mirar enrere. O aquelles vegades que voldria, amb una petita empenta, veure el seu cos volar per damunt la barana del balcó. Per no parlar de les vegades que imagino que no són les seves mans les que em toquen. 

Li pren les galtes amb els palmells i mira directament els ulls brillants de la persona asseguda. Passats uns instants, li treu la mordassa i li deixa penjant al coll. 

—Deixa’m anar, si us plau —diu amb la veu ronca i dèbil per la sequedat que el drap li ha deixat a la boca—. No sé qui ets i no et podré denunciar... Deixa’m anar, t’ho prego. 

—Després de tot el que he compartit amb tu, només això et surt de dins dir-me? Esperava una mica més de comprensió. 

—No, no —La veu se li afina, gairebé sonant infantil per la por—... Crec que tens raó en això de no sentir cap mena d’empatia des de la teva parella. No sembla algú gaire afectuós, ni amb gaire preocupació pels teus sentiments. 

—Oi que no? 

—Potser seria millor si marxessis a la recerca d’algú més atent, més apte per acceptar les teves necessi... 

Li torna a posar la mordassa a mitja paraula, com si no volgués sentir la resta. 

—No t’he fet venir perquè em diguis que he de fer, només volia compartir el meu neguit. 

La víctima prova de parlar, però en veure aparèixer l’enorme ganivet les paraules esdevenen crits. Tanmateix, només sorolls esmorteïts aconsegueixen escapar de la tela que li omple la boca. 

—La veritat és que buidar el pap ajuda. Sé que hi ha coses, de fet, moltes coses que podrien millorar en la meva relació. Però buidar el verí que m’omplia el pit m’ha ajudat a apreciar allò que no veia. Moltíssimes gràcies per escoltar les meves confidències. 

El ganivet s’enfonsa sense problema entre dues costelles. No el treu. Ha après després de moltes xerrades que treure’l provoca un doll enorme de sang que després triga hores a netejar. En comptes d’això, pren el mànec i fa palanca cap a l’esquerra aprofitant l’esmoladíssim tall per anar seccionant cor, pulmons i qualsevol vas sanguini al seu pas. La mordassa es fa càrrec de mantenir la sang dins de la gola i la tràquea. 

—De debò i des del fons del cor, moltes gràcies per escoltar-me. 

Quan les convulsions s’aturen, posa dos dits al coll del cadàver per comprovar que, efectivament, és un cos mort allò que té assegut al seu davant. Obre la porta i empeny la cadira de rodes on descansa la víctima fins a la darrera de les cambres del soterrani. Amb una clau que treu d’entre dos maons de la paret, obre el cadenat que manté el pou segellat. En aixecar la trapa, la ferum de corrupció s’escapa. Ràpidament, talla els precintes que emmanillaven el cos a la cadira i llença el cadàver a la pila que jau al fons del pou.