Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 136.0
    mensuals
  • 836.28
    total

Connectats - Un relat SciFi

Connectats 

La part més complicada sempre és posar-se el vestit. És ben complicat fer-ho tu sol, però precisament si no estigués sol, potser no em caldria posar-me’l. És com vestir-se amb un pijama de goma dues talles més gran. La veritat és que m’hauria apanyat amb la versió mini que es limitava a la part dels genitals, però la Cho volia l’experiència completa. Tenir la teva parella vivint a l’altra banda del món té avantatges però la intimitat sexual no és pas una d’elles i, darrerament, ens està costant trobar moments per nosaltres. Controlo que les juntures estiguin ben fermes, inclosa la del coll que em molesta molt; és com dur una corbata molt ajustada i activo el procés d’inflat. Les nanovàlvules comencen a injectar aire de l’exterior del vestit per crear la capa d'aïllament on treballaran els microbots. La idea de tenir milers de «bitxos» arrossegant-se per la meva pell simulant ser el tacte de la meva estimada no acaba de deixar-me convençut. Mentre tot queda confinat a una funda genital que em toqui el penis, una menad’ajut masturbatori, no tinc cap problema però perquè necessito que em pessiguin els mugrons centenars d’insectes cibernètics? Les coses que fem per amor, oi? Un cop el vestit està inflat, premo la tecla que allibera els microbots. D’entre les capes de neoprè transpirable, els imagino sortir arrossegant-se com milions d’aranyes a una pel·lícula de terror. És una sensació molt estranya, com si t’estiguessin fent pessigolles a tot el cos al mateix temps. Veig les lents del casc de realitat virtual canviar de color, el sistema s’ha inicialitzat sol en detectar que el vestit està llest. Un cop d’ull a la pantalla m’ho confirma. Enganxo l’arnes a les cadenes del sostre i noto com m’elevo un pam o dos del terra. Els microbots em creen la sensació que encara estic trepitjant el terra però el meu cervell no pot deixar de veure l’engany. Obro el canal de comunicació amb la Cho: 
 —Reina, aquí ja ho tinc tot a punt. 
 —Ja vas trempat? —contesta amb una rialla. 
 —OK, quasi tot preparat —Deixo anar un sospir—. Ara ve la part que menys m’agrada. 
 —El què? Follar? 
 —Collons Cho, sí que estàs amb ganes de broma. 
 —No és de broma del que tinc ganes. Tinc ganes de tenir orgasmes. Vinga, posa’t el casc, que veuràs els escenaris que he preparat. 
El casc no és cap casc. És una bola de gelatina amb un petit estri com un estel de mar que serveix perquè «el casc» no es remeni mentre et mous. L’estel té unes petites lents que, en realitat, són dos projectors. La bola de gelatina embolcalla tot el cap. El primer cop que el vaig fer servir vaig pensar que m’ofegava fins que els microbots van obrir-se pas dins els meus narius per oxigenar-me. D’altres bots se’t fiquen a les oïdes, sobre el globus ocular i cobrint tota la pell fins al coll. Tota la tecnologia dels microbots va ser ideada per l’exploració subaquàtica i/o espacial, tot i que el creador sempre parlava que la idea li havia vingut pensant en la reconstrucció dèrmica en cremats. Però com tantes i tantes coses en la història de la ciència, algú hi va veure aplicacions per les dues grans aficions de La Humanitat: la guerra i el sexe. Em col·loco l'emplastre de gelatina al cap i deixo que l’estel es posi sola a lloc. Amb una darrera inspiració, tanco els ulls i deixo que els microbots facin les seves incursions pels meus orificis. Quan obro els ulls, els projectors il·luminen directament les meves retines, mostrant un paisatge conegut on em sembla distingir la Cho acostant-se cap a mi. 
 —Hola —La seva veu m’arriba una mica distorsionada. Remeno el cap per fer entrar la gelatina més dins de l’orella—. Reconeixes el lloc? 
 —I tant, és la caleta de Gozo on vam fer l’amor de debò per primer cop. 
 —De debò? És que tots aquests cops que ho hem fet connectats no t’ho han semblat de debò? 
 —Ja m’entens. Em refereixo a fer-ho al món real. 
 —Els bots estan fent que sentis la meva veu directament als timpans —S’acosta fins a tenir-me a un pam d’ella—. Les lents estan projectant la meva imatge i la d’aquest paisatge al fons de les teves retines —Quan m’agafa els ous, no puc evitar deixar anar un petit renill—. I per molt que sigui a través d’un proxy cibernètic, sóc jo i només jo qui decideix quanta pressió li calen als teus collons per fer-te caure de genolls. 
No ho diu de broma. Comença a estirar cap avall mentre s’ajup i no tinc més remei que deixar-me caure amb ella. En principi a les especificacions del programari dels microbots, avisa que en cas de passar de cert llindar de dolor, els bots deixarien d’actuar per seguretat. Però, en un moment d’ofuscació postcoital, li vaig cedit privilegis d’usuari a la Cho pels seus dissenys d’escenari i ara estic a la seva mercè. 
 —Òstia Cho! Saps que no m’agrada que m’estiris dels ous! 
 —Segur? Al teu germà petit sembla que no li molesta gaire. 
Em deixa anar l’escrot i em pren, amb més delicadesa, el penis que ja se’m comença a inflar. Li engrapo els pits mentre la miro als ulls. 
 —Sóc de resposta ràpida —dic mentre li pessigo els mugrons—. Ja ho hauries de saber. 
 —I tu hauries de saber que m’agrada fer-te regals. 
Em fa una empenta que em fa caure a la sorra i, abans no pugui reaccionar, em pren la polla amb la boca i comença a xumar. Noto que el penis se m’acaba de fer fort entre els seus llavis i deixo caure el cap. El cel és d’un blau resplendent sense ni un núvol. La sorra calenta m’escalfa l’esquena i el cul mentre la Cho em tortura amb la seva boca. 
 —Com collons estàs fent això? —M’aparto de cop d’ella. 
 —No t’estava agradant, oi? —M’assenyala la polla dura i ferma com un pal de paller— Segur que ha estat molt desagradable. 
 —No, era una meravella però el dispositiu del casc no està preparat per entrar a la boca, t’ofegaries. Com ho has fet? 
La Cho s’asseu davant meu i comença a jugar amb els seus pits mentre em mira somrient. 
 —Com creus tu que ho he fet? 
No sé què dir-li. Ella és l’enginyera de realitat virtual. Jo només sóc un puto administratiu amb els coneixements justos per instal·lar el meu propi software de comptabilitat. 
 —No ho sé. Has alterat el casc d’alguna manera? 
 —Això està bastant més enllà de les meves capacitats, però gràcies per tenir tan bon concepte de mi. És una simple subrutina extra que he afegit al codi de la simulació. Ara follem o què? 
La meva erecció s’està fent fonedissa en mig d’aquesta conversa absurda. No sé què li passa a la Cho, però no tinc ganes de seguir nu, sota el sol d’un lloc que m’estimo tenint aquesta discussió. 
 —Cho, desconnecta el paisatge, vull que parlem. 
 —M’estimo més xerrar aquí —Es deixa anar un pit i es llepa un dit—. No t’agraden les vistes? —Es fica el dit entre els llavis vaginals. 
 —Mira, jo marxo. No sé què et passa però així no penso parlar amb tu. 
Toco l’estel del casc per desconnectar-me de la sessió però res no passa. 
 —Què has fet, Cho? Perquè no puc sortir d’aquí? 
 —No pots sortir perquè encara no hem follat. Quan facis que m’escorri un parell de cops, alliberaré el teu usuari. 
 —Acaba amb aquesta merda ara mateix. No penso seguir parlant amb tu fins que no ens treguis d’aquí. 
 —Ja saps que has de fer doncs —La veig obrir les cames i assenyalar-se el cony—. T’espero. 
 —No, jo surto d’aquí. 
Quan veu que aixeco els braços per treure’m el casc, aixeca un dit amenaçadorament. 
 —Si et treus el casc o atures el programa manualment, la Cho morirà. 
 —Què vols dir que morirà? Cho? 
Els seus dits es mouen com si estigués teclejant i un rectangle negre apareix davant d’ella. Amb un somriure que m’espanta, pren el rectangle i el tomba cap a mi. És una emissió de vídeo on es pot veure la Cho lligada de mans i peus, amb un mocador tapant-li la boca. Està a casa seva, he vist mil cops els cartells de cinema vintage dels 2000s que té penjats a la paret. Està molt quieta però puc veure que és viva perquè els ulls li salten de la càmera a qui sigui que està darrere d’ella. La veig plorar. 
 —Qui collons ets? Deixa anar la Cho! 
Sento riure a qui sigui que s’ha fet passar per la Cho. 
 —Vols que t’expliqui com t’he pogut mamar la polla? 
 —A la merda això. Deixa anar la Cho o truco a la policia. 
 —Fes-ho i la Cho mor. Ja t’he dit que si surts d’aquesta sessió, la mato. 
 —Què vols? 
 —Ja t’ho he dit. Vull que em facis passar una bona estona. 
Es mossega el llavi i deixa anar un sospir que fa que els pits se li alcin. 
 —Qui ets? 
 —A efectes pràctics, ara mateix sóc la teva xicota —Es deixa caure enrere mentre s’obre els llavis amb dos dits—. I la teva xicota vol que te la follis. 
Em quedo quiet, no sé què fer. Veig la Cho al rectangle que sura a un pam de la sorra, lligada i plorant. Miro a la Cho digital, la que controla aquest espai digital on havíem de fer l’amor, sense saber qui és qui em controla. Abaixo els ulls. Els microbots detecten les meves llàgrimes i les expulsen fora del vestit sense que arribin a veure’s a la simulació. 
 —Dubto que pugui trempar amb la imatge de la Cho lligada davant dels ulls. Pots esborrar-ho? 
 —Ups! No ho havia pensat —La Cho que no ho és fa un gest amb la mà i el rectangle s’esvaeix—. Millor així? 
 —Em promets que la deixaràs anar si follem? 
 —No. Però et prometo que la deixaré anar si fas que m’escorri. 
M’agafo el penis amb la mà i començo a masturbar-me, provant d’aconseguir una erecció. Passats uns minuts, continuo tou i la Cho falsa em mira amb les celles corrugades. 
 —Vols que et doni un cop de mà? 
Sense esperar resposta, es llença a sobre meu i torna a fer-me jaure a la sorra. Em pren el penis entre els pits i comença a masturbar-me amb urgènciaEn una estona, el meu penis torna a estar erecte. Mai deixarà de sorprendre’m la capacitat del nostre cos de reaccionar encara que la ment estigui en un altre lloc. Quan la tinc prou dura, estiro del clon virtual de la Cho i em poso damunt d’ella. La penetro i començo a moure els malucs. La trobo molla i calenta, com sempre que fem l’amor amb la Cho. Evito pensar en la meva xicota, que no és aquest cos digital habitat per qui sap quina mena de persona malalta. 
 —No estàs per la feina. 
Accelero mentre evito mirar-la a la cara. 
 —No, seriosament, si no et concentres, dubto que aconsegueixis que em corri. 
 —I que vols que faci? 
 —Que em miris a la cara. Que et preocupis de fer-me sentir bé. 
Estic a punt de contestar-li que el què vull és que es mori i em deixi en pau. Però recordo la imatge de la Cho plorant i m’empasso les paraules. Alenteixo el ritme de les embranzides. Clavo la mirada en els seus ulls i m’aturo amb la polla dins del seu cony. M’aguanto amb un braç i li engrapo un pit, ajupo el cap i començo a llepar-li el mugró, clavant-hi, lleument, les dents cada tant. La sento sospirar. M’enretiro de dins seu a poc a poc i em quedo, amb la punta repenjada a l’entrada del cony. Canvio de pit i començo a mossegar i llepar l’altre mugró. Quan veig que està a punt de protestar, la penetro tan fort i endins com puc. Se li escapa un petit xiscle i em pren amb força de les meves espatlles. La follo a poc a poc, gairebé traient-la del tot cada cop i clavant-la tant com puc en entrar. Comença a respirar amb inspiracions curtes. Sense donar-li temps a reaccionar, surto de dins seu, la faig posar a quatre potes i la hi clavo des del darrere. El seu cony rellisca amb tot el flux que li surt a cada embat. Em deixo anar, res de suavitat, dono gas i la follo amb força i velocitat. Comença a deixar anar gemecs i a acotar el cap en direcció a la sorra però li ho impedeixo. L’agafo dels pits i estiro cap a mi fins a mig incorporar-la. L’aguanto abraçada amb la meva mà esquerra engrapant-li el pit dret i, movent el cul amb força, li pessigo el clítoris amb la mà lliure. Es posa rígida entre els meus braços i deixa de respirar uns segons. Quan torno a sentir l’aire sortint i entrant de la seva boca, la deixo anar i cau de bocaterrosa. 
 —Fet —li dic—. Ara deixaràs anar a la Cho, oi? 
 —Tu no has acabat. 
 —M’estimo més deixar-ho aquí. Allibera la Cho perquè pugui parlar amb ella. 
 —No fins que acabis. Folla’m pel cul si vols. 
 —Però és que no vull. Només vull saber que la Cho està bé. 
 —Omple’m el cul d’esperma i la deixo anar. 
 —M’has dit que si tenies un orgasme, la deixaries anar, perquè t’hauria de creure ara. 
 —Perquè o em folles el cul o apago la sessió i no tornaràs a veure a la teva petita Cho. 
La prenc dels malucs i li aixeco prou el cul per tenir-lo a l’alçada del meu penis. La hi clavo sense miraments i em remeno, sense pausa. La Cho de mentida va deixant anar renecs mentre jo intento anar més de pressa. Quan noto que estic a punt, la prenc amb força de la cintura i em quedo amb la polla al fons del tot del seu cul. Ejaculo dins del meu vestit i els microbots, igual que han fet amb les llàgrimes abans, eliminen l’esperma. Però aquest cop sí que deixo restes. La simulació està preparada per donar versemblança a qualsevol acte sexual i quan m’enretiro, un filet de llet s’escapa de l’anus on m’acabo de buidar. 
 —Uau, no sabia que tenies aquest mode fucker dins. 
 —Ja. I ara, alliberes a la Cho? 
La noia s’agenolla mentre jo em poso dempeus amb els braços encreuats. Em somriu. Tornar a fer un gest i reapareix el rectangle. La Cho continua lligada i plorant sota els cartells de pel·lícules antigues. De sobte, la veig somriure i el gest és idèntic al que fa la còpia a la sorra de la platja. La Cho de la pantalla, fa un gest amb les espatlles i les cordes que la mantenien lligada cauen a terra. La veig escopir el mocador que li cobria la boca i de genolls, apropar-se a la càmera. Allarga el braç fins que la mà desapareix del pla i el rectangle torna a quedar-se negre. 
 —Que vol dir això? On és la Cho? 
 —Aquí. Sempre he estat aquí —em diu la noia agenollada a la sorra. 
 —No et crec. Què n’has fet? 
 —Sóc jo, la Cho! 
El cap em roda. Vull respirar però l’aire no m’arriba als pulmons. Necessito treure’m el casc però tinc por que la Cho acabi morta si ho faig. 
 —Respira. 
Intento dir-li que no puc però no surt cap so de la meva gola. La veig moure les mans i al meu voltant, desapareix la sorra, l’aigua, els núvols. M’ha fet fora de la simulació. Amb el terror encarcarant-me els músculs, m’arrenco el casc i el llenço a terra. Obro el coll del vestit i em dono cops al pit fins que amb un gemec greu i trencat, l’aire que retenia surt i puc tornar a respirar. La pantalla s’il·lumina i veig la Cho asseguda davant del seu ordinador, amb cara de preocupada. 
 —Estàs bé? 
M’arrenco l’arnès sense tenir en compte que en penjo i caic aterra. Descordo el vestit sense cap mena de cura i me’l trec. Nu, tremolant, el meu cos comença a suar i sense microbots que se’n facin càrrec, la humitat es queda sobre la meva pell. 
 —Estàs bé? —repeteix. 
Un toll de vòmit em surt de la boca, sense arcades, sense nàusea. Només el líquid àcid i calent caient de la meva boca. Sento la Cho demanant-me com estic. M’arrossego com puc i prenc el cable de l’equip informàtic. D’una estrebada l’arrenco i la cara de la Cho desapareix. Espero no tornar a veure-la mai més. 
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat