Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 146.0
    mensuals
  • 2094.63
    total

Crits - un microrelat sobre #SalutMental


Crits 

Seu davant del tocador. Els pots de pintures i pólvores exposats al costat de la caixa on guarda els pinzells i les esponges. El mirall està brut, enfosquit pel fum d’espelmes fa temps consumides. Tot era més senzill quan es limitava a maquillar-se amb la seva cara de sempre: pell equilibrada, ulls foscos, enormes i la boca amb un rictus d’alegria vermella. Ara que no sap qui és, cada dia li costa més maquillar-se. El monstre que viu dins del seu pit no deixa de cridar. Fa uns mesos cridava obscenitats, autèntiques barbaritats que el feien sentir culpable. Ara es limita a deixar anar esgarip rere esgarip, com si hagués perdut qualsevol intenció de comunicar-se. Li és impossible concentrar-se en res que no sigui aquest monstre privat que li crida des de dins del pit. 
—Podria maquillar-me de dona —diu en veu alta, provant d’emmudir la cridòria que l’embogeix. 
Però no sap quina dona voldria ser avui. Alguna valenta, lluitadora que s’enfronti al món provant de millorar-lo? Una donzella de conte, afligida per la manca de príncep, pàl·lida i delicada? Una vella boja, sense família que la cuidi i que viu entre records d’un passat que ja ni recorda? 
—Potser millor un home —Els crits segueixen imposant-se per molt que parli fort. 
Quin home? Un home musculat, d’aquells que es cuiden molt i que no tenen por dels miralls? Un de lleig i malcarat, d’aquells que és millor no mirar gaire perquè s’ofenguin? Un adolescent masturbant-se obsessionat per aquella companya de classe amb la qual no s’atreveix ni tan sols a parlar? 
L’única opció que no contempla és la de no maquillar-se. Amb la cara despullada, amb les pors i vertígens a la vista de tothom, no seria capaç ni d’obrir la porta. De vegades, mentre mira els programes més absurds, li cal apagar la TV perquè li dona la sensació que tots els personatges de la telenovel·la, tots els concursants del reality, l’estan mirant fixament, jutjant-lo. No. Necessita posar-se una cara per poder fer front al dia. 
—I si em maquillo d’animal —Els udols del monstre li han fet pensar que potser ha deixat de pertànyer a la raça humana. 
Però quin animal el representaria millor? Un ratolí, petit i nerviós, amagat rere qualsevol objecte que el faci invisible? Un lleó, tranquil i majestuós, que camini sense cap preocupació per la vida? Un cuc, potser, cec i soterrat, lluny de tot i de tothom menjant la mateixa terra que l’aixopluga? 
Recorda un temps diferent on el silenci se li feia pesat. Ara l’enyora. En aquell temps li era fàcil saber-se estimat. No tenia problemes per distingir quan era ell qui estimava, qui desitjava. Ara els crits li han pres la possibilitat de gaudir. El plaer se li desfà entre els crits de la bèstia que el tortura i el deixa tou; incapaç de generar atracció. La lletjor i la bellesa han deixat de tenir cap significat quan el soroll constant és tot el que pot experimentar. 
Decideix començar. Ja ha pensat prou i se sap inhabilitat per prendre cap decisió conscient, així que ho deixarà en mans del subconscient. Que sigui l’ànima cridanera qui maquilli avui la seva identitat. Pren, sense mirar, un pot de pintura i una brotxa i començar a aplicar color. Va canviant de pot i de materials; ara pinta, ara afegeix pols de colors. Davant seu s’acumulen pinzells i esponges brutes. Li sembla que els crits s’han esmorteït, potser ocupat amb dissenyar-li el rostre, l’animal del seu pit s’ha distret i no té motius per udolar. 
De sobte, silenci. El monstre ha acabat de maquillar-se. Es mira al mirall i descobreix que tota la pintura i pólvores dibuixen una cara al cristall. Res no ha tacat la seva pell. La bèstia del seu pit li ha gastat una broma malsana, fent-li creure que li donava treva. Les rialles trenquen el silenci. Un riure desagradable i estrident li trenca el pensament i pensa, no per primer cop, donar cops de cap al mirall i aprofitar les estelles per maquillar-se un darrer somriure de sang.