Arrossega una cadira i seu encarada a mi. No diem res durant el que em semblen hores. Finalment, trenca el silenci. 

 —La culpa és de la meva mare —m’explica estirant la mà per a deixar-la sobre la meva cuixa—. Amb deu anys em va confessar que ni el Tió, ni els Reis, ni el Ratoncito Pérez existien. 

 —Deixa'm explicar… 

 —Ep! Deixa'm acabar la meva història! —Em pessiga la cuixa— Després de destrossar-me les il·lusions, em va lliurar una caixa d'aquestes on van els anells. Era molt bonica, amb forma de cor. Dins estaven totes les dents que havia anat deixant sota el meu coixí. 

S'aixeca i va a l'armari que té a la seva esquena. Agafa la capseta de la qual m'està parlant i la sacseja. Se sent un soroll com si estigués tocant una maraca. Torna a deixar-la i agafa un pot de la mateixa prestatgeria. 

 —Vaig estar mesos pensant després de rebre les meves dents de tornada. Estava fastiguejada i emocionada a parts iguals. Llavors, un dia mentre la meva mare em tallava les ungles vaig tenir una inspiració. 

Remena el pot i ara el soroll és més com de llavors girant en una tassa. Em mostra el pot i veig que està mig ple d'ungles. 

 —Si us plau. Deixa'm explicar-te… 

 —Què vols explicar-me? Alguna bola? 

 —No, si us plau. Tot això és un error. 

 —Has confós la direcció en la qual anaves a robar? Has pensat que aquesta era una casa buida? 

 —Truca a la policia —suplico—. Fa mesos que em busquen i segur que t'ho agrairan. 

 —No entenc la pressa que tens. No vols acabar de veure la meva col·lecció? 

 —Vull que em deixis anar. 

 —No vols veure les diferents mostres de merda que guardo? —S'aixeca i assenyala amb el dit— Al principi només tenia una: un cagarro ben rígid i ferm. Però un Nadal, després de passar-me amb els torrons i la xocolata, em vaig posar de diarrea i vaig decidir guardar una micona. 

Treu un flascó en el qual un líquid brut i amb grumolls belluga. 

 —Després vaig començar amb el pèl. Primer una mica del cap. Però de seguida vaig decidir que tots els pèls mereixien estar a la meva col·le —Obre una caixa de fusta plena de pèls—. Cabell, pèls de les cames, l'aixella, els dits. I quan vaig anar fent-me gran, pèls dels mugrons, del cony. Cosa que em porta a la sang. 

Pren una caixa de fusta i torna a seure. L'obre i me l'ensenya. 

 —Un dia em va sagnar el nas —Em mostra un petit tub segellat—. La meva mare em va enviar al bany i vaig aprofitar per a recollir tanta com vaig poder abans que es tallés l'hemorràgia. Uns dies després em va baixar la regla i vaig guardar això. 

El següent pot té un tàmpax fet servir, la sang gairebé negra. M'ho acosta a la cara i no puc evitar tirar-me cap endarrere, però no puc allunyar-me massa, la corda em té gairebé immobilitzat. Continua mostrant-me tubs i caixes. La pell que li va caure després de cremar-se prenent el sol, pots d'orina, flux vaginal, llàgrimes. Pots amb mocs, saliva, suor. M'ensenya, amb orgull, una retallada de la seva pròpia carn suspesa en resina. Em conta que va caure per l'escala i es va fer un tall molt profund en l'avantbraç i, abans d'anar a l'hospital, es va retallar un tros de múscul i el va guardar. Em confessa que té ganes d'aconseguir un tros d'algun os. Mentre parla, intento convèncer-la perquè em deixi marxar. O perquè telefoni a la policia. Tinc por. 

 —Bé, crec que va sent hora de començar. 

 —Si us plau… 

 —Encara no t'has adonat que necessito que et quedis una estona i hauries de ser una mica més considerat. Al cap i a la fi, jo no he entrat a robar a casa teva, no? 

 —Et demano disculpes, però si us plau deixa'm anar. 

Sense contestar, s'aixeca i la veig acostar a l'armari que està al costat del qual guarda les seves relíquies. És l'armari que estava intentat obrir quan m'ha enxampat in fraganti. Fa aparèixer una clau que duu penjada al coll i l’obre. Està ple a vessar de pots i caixes; totes retolades amb noms i dates. 

 —Quan em vaig quedar sense mostres meves noves per aconseguir, vaig decidir ampliar la col·lecció. 

Agafa un farcell d'una cantonada i el desplega sobre la taula portàtil que ha obert al meu costat. Ho deixa al costat d'una capsa de cartó d’una marca de fruites. Obrint-la, comença a treure pots, flascons, capsetes de cartó i fusta. Desplega el farcell i una esgarrifança em contrau la columna. Veig xeringues amb agulles de tota grandària, fins i tot una que recordo haver vist en pelis i sèries, amb una agulla gruixuda i llarga per a extreure fluid espinal. Hi ha bisturís, serres, tenalles i pinces. 

 —M'agradaria dir-te que serà ràpid i indolor, però tots dos sabem perfectament que no ho serà, oi? 

No puc evitar que el pànic em faci pixar al damunt. 

 —No, no, no, collons, no! —Crida sacsejant-me per les espatlles— Tanca l'aixeta i espera que et baixi els pantalons. Hòstia! Podies haver esperat un parell de minuts, no? 

Agafa unes tisores enormes de la taula i comença a tallar-me el camal dels pantalons. Em deixa nu, amb només esquinçalls de roba penjant dels espais on la corda no li ha deixat ficar les tisores. 

 —Ara ve una part en la qual pots participar —M'agafa la polla—. Evidentment, recolliré una mostra de la teva llet. Vols que ho faci ara o prefereixes començar amb les coses que fan pupa i reservar-te una mica de plaer per a després? Tu decideixes. 

Començo a plorar i, entre gemecs, la veig aixecar i agafar un petit tub de vidre. 

 —Sembla que t'has decidit —Me l’arrossega per les galtes recollint les llàgrimes—. Primer dolor i més tard plaer. 

Tapa el tub i agafa les tenalles. 

 —Començarem amb les dents. Per alguna cosa són el que em va portar al món del col·leccionisme, no trobes?