-
43
Mecenes
El Campus - un relat que desitjo que quedi només en la ficció
El grup va passar a la sala on s’havia d’efectuar la presentació. Alguns dels membres encara s’eixugaven les mans amb les tovalloletes humides que els havien donat després del piscolabis.
—Vergesantíssima, quin pernil més bo.
—Li ha agradat, president? —diu en Marcus, l’organitzador de la trobada— Si vol, li'n puc enviar un al seu despatx.
—No voldria abusar.
—Després de tot el que vostè fa per tots nosaltres, que menys que un detallet.
El president de la comissió somriu mentre pica en Marcus a l’espatlla tot oferint-li la mà.
Un cop tothom assegut, el tècnic abaixa els llums i el projector comença a emetre la presentació. En Marcus pren posició al costat de la pantalla i va saludant a tothom, enunciant els càrrecs i l’estat al qual representen.
—Voldria agrair especialment la presència del President de la Federació Paneuropea i gran impulsor d’aquesta iniciativa que tant ha costat d’iniciar.
Els aplaudiments duren força estona fins que l’objectiu dels mateixos es mig aixeca de la cadira i fer gestos per aturar-los amb les mans.
—El camí fins aquí ha estat llarg i ple d’entrebancs. Cosa realment estranya tenint en compte que l’arribada de migrants indocumentats ha estat un problema greu i que preocupa molt a la població dels diversos països que conformen la federació.
La primera diapositiva amb el logo de les instal·lacions deixa pas a una de nova amb un mapa aeri amb els diferents edificis que hi formen part.
—A primera vista pot sorprendre la presència de diverses barraques de soldats o la mateixa tanca, alta i electrificada. Però donada la situació del campus en un país extern a la Federació, es va sol·licitar estatus d’ambaixada de la FePan al govern de Somagal. Un país que, recordem, no fa tant de temps que patia una guerra civil i encara és víctima d’atacs terroristes per part de la mal anomenada Guerrilla d’Alliberament Africà.
Amb un zoom, la imatge s’apropa als primers tres edificis.
—Passada la zona d’entrada del Campus, tenim les barraques on viu el destacament de soldats de la FePan que fan la vigilància del perímetre i tasques de control i supervisió tant dels nouvinguts com dels hostes a llarg termini. El primer edifici que hi ha passada la barrera és el punt neuràlgic de tot plegat, el centre d’identificació, triatge i distribució. És el lloc de totes les instal·lacions amb més treballadors externs, alguns nacionals Somagalencs, però la majoria funcionaris de la FePan que depenen directament de la Conselleria de moviments de persones de Brussel·les —Amb un gest, en Marcus assenyala l’edifici situat a la part superior—. Alguns dels migrants arriben en condicions de salut força precàries: ja sigui per la situació del país d’origen, ja pels rigors del viatge fins al destí en pasteres, caminant o qualsevol altre mètode. Així, comptem amb un hospital petit, però força ben equipat, per resoldre la major part dels problemes de salut que podem trobar en els nouvinguts.
Dos edificis llargs i alts apareixen a la pantalla.
—No podem saber quin tipus de gent o grup haurem d’acollir així que tenim dos edificis diferenciats: un per famílies i un per individus o grups homogenis; homes i dones separats a diferents plantes. Creiem que és important no separar membres d’una mateixa família o components d’un grup que hagi fet pinya durant el viatge. Les decisions que hagin de prendre en les hores o dies següents a la seva arribada, poden dependre en molts casos en la situació d’un o més membres d’aquests blocs. No són hotels de cinc estrelles, evidentment, però tenen accés a dutxes i equipament sanitari, wifi accessible a totes les instal·lacions i, molt especialment, diverses sales d’entreteniment.
Creixen els murmuris entre els assistents i en Marcus pensa que deu ser per culpa d’aquests luxes, sap que molts dels qui han votat per tenir aquests representants, no creuen que calgui gastar més de l’indispensable en aquestes coses. No pot evitar pensar que ara encara els esvalotarà més.
—Si paren atenció, ara els mostraré la part que molts considerem com la més important de totes, a la qual, evidentment, hem destinat més recursos —En Marcus assenyala l’edifici central d’una estructura de tres—. El centre de salut mental.
El murmuris creixen fins a convertir-se en grunys que només s’aturen quan el President de la FePan fa un gest amb la mà alçada.
—Els motius pels quals aquesta instal·lació funciona a la perfecció, rau en la impecable feina dels professionals d’aquest centre. És per això que el gruix més important de les despeses prové dels seus salaris. Els nostres psicòlegs, assistents socials i sociòlegs, són els herois de tota l’operació. Són ells els qui determinen qui pot passar a formar part del cos de voluntaris que treballa a la planta de procés i qui està llest i té tots els requisits per passar a formar part com a ciutadà integrat en algun dels països de la Federació. Però sobretot, són ells qui ajuden els migrants a acceptar el seu destí, tant el positiu que acaba en un lloc a la FePan com l’altra possibilitat.
Mentre va fent les explicacions, en Marcus assenyala l’edifici superior per indicar on passen a viure els voluntaris escollits. Després fa el mateix amb el de la zona inferior.
—Aquest edifici és el darrer que molts dels inquilins del campus hauran de visitar. Hi passaran sobretot dos tipus de migrants. Els escollits per accedir a les nostres societats, generalment nens, prou joves per aprendre els nostres costums i integrar-se completament. I els qui aprenen o decideixen que no volen ser retornats a les guerres o persecucions dels seus països d’origen, però que tampoc poden esperar asil a la federació. Aquests són els qui ens permeten mantenir en marxa tot el campus.
La diapositiva es desplaça fins a l’edifici més gran, un bloc de formigó amb molt poques finestres i un parell de xemeneies a una banda.
—I aquí tenim el cor d’aquest projecte, la planta de procés i redistribució. La fàbrica que dona feina i alimenta a la resta de components del campus —La diapositiva canvia a un diagrama on diverses barres ocupen l’espai—. Només un 0,5% dels nouvinguts acaba exercint el voluntariat, això és, la força de treball que s’ocupa de la fàbrica. Entre un 4 i un 5%, gairebé tot canalla com hem dit abans, per a ser acollits proporcionalment per tots els membres de la FePan.
Ara no hi ha murmuris, ara les converses són en veu alta i amb tots els tons possibles, enuig, alegria, fermesa. La veu que més se sent és la del President.
—...fins als collons d’aquest argument. No té res de nazi aquest projecte i si són aquí, és perquè el seu govern és signatari de l’acord que va permetre aquest campus —crida el president—. Prou hipocresia. I si una cosa ens diferencia dels nazis, és que aquí ningú se sacrifica sense presentar-se voluntari. Ningú no és forçat a res, poden ser retornats al seu país d’origen sense haver de pagar, en avió.
Un dels representants s’aixeca i assenyala la pantalla.
—I per què destinem tants diners a l’equip psicològic, si no? Per convèncer gent que ho ha arriscat tot per un futur millor que, en realitat, no en tenen cap de futur.
—Aquest argument funcionaria millor si, com els nazis, ho féssim d’amagatotis —explica en Marcus quan aconsegueix una mica de silenci—. Però comencen a arribar immigrants directament a les nostres instal·lacions tot i saber perfectament a què ens dediquem aquí. Gent que, amb un simple viatge per carretera, sense por i sense perill, decideix venir al campus i estalviar-se la humiliació de ser capturat i deportat aquí. Els principals aeroports de Somagal tenen busos llançadora per desplaçar aquestes persones com si fossin refugiats de la FePan.
Amb un gest de la mà, en Marcus torna l’atenció a la pantalla.
—Famílies senceres que venen i aconsegueixen un futur pròsper pels petits quan se sacrifiquen en el seu nom. Individus generosos i altruistes, que donen la seva vida i el seu cos per alimentar als altres. És per això que la planta és tan important per l’autogestió d’aquest campus. Els immigrants que decideixen no ser retornats, són processats per manufacturar el compost nutritiu que conforma el 90% dels aliments que reben els hostes del campus.
—Veuen? —diu el President— Els nazis es desfeien dels cossos sense aprofitar-los per res. Nosaltres almenys, contribuïm a lluitar contra la contaminació, la sobrepoblació i la manca d’oportunitats.
—I si ens hem de creure les informacions —En Marcus fa passar diverses diapositives sense aturar-se fins a mostrar una amb un mapamundi— la Xina està construint un campus similar al nostre prop de la frontera amb Mongòlia i els Estats Units ha convertit definitivament en estat Puerto Rico i instal·larà allà la seva pròpia versió del nostre projecte. Senyors, el futur és el reaprofitament dels recursos.
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.