Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 146.0
    mensuals
  • 2339.93
    total

El monstre - un relat de terror

El monstre 

Un cop i un altre s’amagava sota els llençols. Era conscient que el monstre sabia on la podia trobar. Però l’instint era amagar-se, empetitir-se i fer veure que no existia, provant així, de fer desaparèixer l’amenaça del monstre. No funcionava. La terroritzava treure el cap i trobar-lo allà, observant-la, com provant de decidir quina part es menjaria primer. 
Anar al vàter de nits era impossible. No perquè la casa estigués a les fosques, l’obscuritat no la feia patir. Era per la possibilitat que el monstre aparegués de sobte darrera qualsevol porta, amb les seves enormes mans de dits gruixuts i ungles brutes atansant-se cap a ella. Els primers mesos des del primer cop que el va veure, s’havia pixat al llit quasi cada nit. Els seus pares l’esbroncaven i l’obligaven a desfer i fer el llit, mentre li deien que ja anava sent hora de deixar les criaturades enrere. Va deixar de beure aigua des d’abans de l’hora de sopar per evitar tenir ganes d’orinar de matinada. Als matins, el poc pipi que li sortia, era fosc i feia una pudor forta i desagradable que surava en l’ambient fins que ruixava una mica d’ambientador. 
De dia, el terror venia dels seus pares. La mare la mirava, plorant, sense saber que dir, en un silenci dolorós on només se sentien els planys de la dona, que la deixaven trista i sense ganes de sortir de casa. El pare l’observava amb menyspreu, deixant anar comentaris que se li clavaven al pit, sobre la seva roba, el seu pentinat, acusant-la d’infantil i immadura. I se sentia així la major part del temps: infantil i immadura. Però li costava veure que hi havia de dolent en ser així, les seves companyes del col·legi ho eren, molt més que no pas ella, i no semblaven tenir tants problemes. Algunes nits, el monstre es posava a xiuxiuejar-li els insults vetllats del pare i els gemecs somorts de la mare, amb una veu gruixuda i molt baixa, difícil d’entendre, però impossible d’ignorar que la feia plorar fins a quedar-se adormida. Aquelles nits eren horribles de suportar. 
Quan la por se li feia massa insuportable i notava que no aconseguiria adormir-se, ficava la mà per darrere del capsal del llit i buscava sota el matalàs el ganivet que havia robat d’una botiga feia unes setmanes. No havia volgut agafar un de la cuina per no despertar les sospites dels seus pares: la seva mare no ho hauria entès i el seu pare l’hauria castigat. Així que un dia, en sortir de l’escola, va anar a un basar i va prendre el ganivet que li va semblar més perillós, un de llarg i punxegut, i el va amagar a la motxilla. No era gaire car i el podria haver pagat amb els diners que havia estalviat dels regals d’aniversari, però no volia que ningú sabés que el tenia. Va sortir de la botiga amb les mans tremolant i el cor a la gola, patint per la mirada inquisidora de la noia que hi havia el taulell. Aquell vespre, mentre guardava els deures i vigilant que els seus pares estiguessin distrets, el va treure del plàstic i va amagar-lo. A la nit, després que la seva mare li hagués dit bona nit, però abans que el monstre sortís del seu amagatall, el va treure per provar-lo amb la pell de l’avantbraç. La sang va tacar-li la màniga del pijama i va pensar que hauria d’aixecar-se una mica abans d’hora per poder netejar la taca i que ningú se n’adonés. 
No podia parlar amb ningú del monstre. Sa mare no l’entendria i el seu pare la faria sentir pitjor encara. A l’escola no parlava amb ningú, no tenia cap amiga amb qui confiar i els professors l’evitaven. Un cop havia estat a punt de confiar en la psicòloga que venia un cop per setmana al col·legi, però no havia trobat el valor. Si no explicava a ningú els insults, ni les empentes que rebia al pati o entre classes, com podia explicar que tenia un monstre que l’assetjava a casa? 
El monstre anava despullat. Les poques vegades que l’havia vist, mentre fugia d’ell pel passadís o per un petit esquinç del llençol, anava nu. Tenia tot el cos cobert de pèl, amb una panxa rodona i prominent, com la que lluïa el pare quan anava en banyador. La cara era horrible per propera; era una barreja de la seva pròpia cara i la del pare, com una versió adulta d’ella mateixa, la versió de qui podria haver arribat a estar. L’odi i el fàstic que brillaven als ulls del monstre eren resplendents, com si fossin l’energia que l’impulsava a perseguir-la i torturar-la cada nit. Però el pitjor era el sexe. El penis enorme i venós que sempre semblava apuntar-la, com si el forat de la punta fos un tercer ull que el monstre pogués fer servir per espiar-la. O el canó d’una pistola, llesta per disparar, per destrossar-la de dins enfora. 
Era aquest el problema més greu. La presència d’aquest apèndix monstruós que la feia sentir bruta, incòmoda, indigna. La feia diferent de tothom, una vergonya pels seus pares, un acudit per la resta de gent. Ella no havia decidit néixer, ni fer-ho a un cos equivocat. Així que mentre sentia al monstre repetir els menyspreus que li llençava el seu pare quan no actuava tan masculinament com s’esperava d’ella i els plors que la seva mare ni provava d’amagar va decidir acabar amb el problema. A poc a poc, sense cridar l’atenció del monstre, va allargar la mà i va prendre el ganivet de sota del matalàs. Va abaixar-se els pantalons i els odiats calçotets i va prendre aquell penis que no era seu per molt que estigués entre les seves cames i amb un cop sec, va tallar-se’l. Va destapar-se i va llençar-lo al monstre que en rebre l’impacte, va desaparèixer. 
Els crits de la mare es fusionaven amb els del pare, que parlava per telèfon, demanant una ambulància. La nena se sentia com aquelles nits abans de deixar de beure aigua al vespre, quan es pixava i els llençols se li enganxaven a les cuixes.