Enquadernació

La caixa de cartró no feia justícia a l'exemplar que anava a entregar. Cent quaranta-vuit pàgines de la més fina vitel·la, en un volum enquadernat en pell i cosit a mà. Tots els materials havien estat recollits i tractats de manera artesanal al taller. L'enquadernador va prémer el botó que activava la cinta transportadora i el seu últim treball va desaparèixer rere d'una cortina, camí al departament de vendes que s'encarregaria d'embolicar-lo per fer l'enviament. Li encantava haver aconseguit separar, de totes les maneres possibles, el seu treball de les penúries que venien acompanyant el tracte amb els clients. Es va acostar a l'ordinador que gestionava les comandes i va descarregar les especificacions del següent treball. Era una tesi doctoral sobre literatures de gènere. Va llambregar el projecte a la recerca de gràfics o tipografies estranyes que anessin a donar problemes, però tot era text pla amb pocs canvis de tipus de lletra. Va modificar el format per a adaptar-lo a les mesures del llibre acabat i va descobrir que necessitaria unes dues-centes pàgines. Obrí el full de càlcul on tenia les mesures i àrees per fulla i va introduir les dades; va fer el mateix amb el text, anotant el nombre de paraules i paràgrafs. Va calcular que necessitaria uns cinquanta mil·lilitres de tinta i vint o trenta grams de mareperla per als acabats de les inscripcions. El client no havia especificat el color del cuir de les cobertes. Li encantava quan li deixaven marge per a improvisar. Va manar els càlculs a la impressora i, quan la màquina va escopir el full, el va agafar i sortí del taller camí al pati posterior de la granja. 

El full de càlcul indicava que amb cinc, no més de sis unitats per si apareixia algun problema, n'hi hauria prou per a les vitel·les. Ara mateix hi hauria una dotzena a punt per a la recol·lecció. Va obrir la porta de la secció de pells i es va acostar als productors. Cada arnès subjectava la pell de l'esquena de cada individu, estirant d’ella amb suavitat, provocant el seu creixement en excés. Dècades de recerca i desenvolupament havien acabat per demostrar que la millor manera de produir pell sana era estirant-la lentament. Hi havia tallers on la pell s'enrotllava sobre si mateixa, però solia produir adherències i esquinçaments. En la seva granja, els espècimens quedaven immobilitzats amb els canells lligats als turmells i l'esquena completament estirada per la posició forçada. Unes pinces pessigaven la pell i s'anaven allunyant mil·límetre a mil·límetre, fins a anar generant un creixement perfectament equilibrat. Cada peça acabava sent d'un metre que, en ser desplegada, es convertia en una extensió aproximada de dos metres. Per al “paper” empraven tan sols homes de pell com més pàl·lida millor i els mantenien a la penombra durant setmanes abans de començar el procés, per evitar qualsevol indici de morenor. Rarament, feien servir albins per aquesta tasca, massa difícils de trobar i, al final, la manca de melanina era molt fàcil d'aconseguir amb suficient temps sense llum solar. A la següent estança, es trobaven els donants de pell per al cuir. El procediment era el mateix que per a les vitel·les, però aquí jugaven amb la varietat per a aconseguir efectes directes a la pell. Alguns dels espècimens eren de races diferents que anaven dels tons més foscos als més acolorits. També tenien alguns exemplars de pell blanca en origen, però amb els quals s'aconseguien tons molt variats usant diversos mètodes. A alguns se'ls induïa una intoxicació per plata, cosa que els provocava argíria i proporcionava un to blavós molt vistós. Uns altres rebien medicació per a produir malformacions del fetge per a aconseguir un groc d'icterícia o se'ls injectava carotens en excés per a un brillant color taronja. Després estava la cadena de producció de vitel·les, amb cada estació enfocada en un punt de l'adobat. Hi havia reixes d'assecament, tines d'hidratació, tines de desinfecció i taules metàl·liques on cada pell era raspada, tractada i alliberada de qualsevol partícula que no fos dermis. Tot per a aconseguir una textura superior fins i tot al paper; per alguna cosa els escribes medievals usaven pell i no teixit vegetal per als llibres sagrats. 

La següent sala, la dels alquimistes, era on fabricaven la tinta amb la sang que extreien en tallar les pells. Desgraciadament, la sang era un producte imperfecte per a usar com a tinta: una coagulació massa ràpida i amb el descolorit per oxidació que acabava convertint el vermell en marró. Aquí usaven diferents productes químics per a evitar la coagulació; llunyans quedaven els dies que calia anar tractant la sang, cullerada a cullerada, amb suc de llimona per a aconseguir el que ara costava segons. El color era el menys important. Si el client volia un to diferent, existien tints i colorants de sobres per a aconseguir qualsevol Pantone. Sempre es donava al client la possibilitat de fer servir la seva pròpia sang. Amb la quantitat que s’extreia per a una analítica normal i corrent n’hi havia prou per a la majoria dels llibres. Aquí també fabricaven el nacre per a l'acabat de les cobertes. Una vegada gravat el títol i el nom de l'autor, s'afegia una mescla d'ivori i mica per a aconseguir un resultat similar al de la mareperla. L'ivori venia de les dents dels donants de pell, molts dels quals perdien peces de la dentadura per la peculiar alimentació que rebien. Quan els espècimens començaven a fallar, fos per problemes amb la pell o perquè mantenir-los amb vida començava a ser massa costós, acabaven a les tines al fons de les instal·lacions on se'ls usava per fabricar la pega amb la qual s’encolava el llom i les cobertes del llibre. L'enquadernador s'enorgullia de tenir unes instal·lacions on res es desaprofitava. 

La porta del pati estava entreoberta i, abans de sortir, li va arribar l'olor de tabac. Va sortir i es va trobar a un parell de cal·lígrafs que, en veure'l, van llançar els seus cigarrets al sòl i, amb una salutació ràpida i atemorida, van tornar cap a dins, cap a la sala d'escribes del primer pis. L'enquadernador va treure el seu propi paquet de tabac i l'encenedor de la butxaca. Abans de prendre el cigarret, va sospirar satisfet, amb l’orgull d’aquell qui sap que el seu treball és important i valorat.