Highway Patrolman 

Un dels mariners passa pel nostre costat i ens informa que arribarem a Atlantic city en un parell d’hores. En Leroy li dona les gràcies i buida la seva pipa per sobre la borda. Només fa unes hores que el conec, des que ha pujat al vaixell a Beverly i ja he après a respectar aquests moments d'introspecció mentre buida, neteja i torna a omplir la pipa. Jo trec una cigarreta i frego un misto al passamà per encendre’l. Mentre espero que en Leroy ompli la pipa i torni d’allà on els pensaments se l’han endut, penso en totes les coses que m’ha explicat. Treballà força temps a United Shoe Machinery Corporation, de fet, va treballar en la construcció de la factoria. I, amb molt d’orgull, garanteix que no hi cap americà que no dugui sabates fetes amb màquines fabricades pels seus companys i ell mateix. Ara té un negoci propi, de trasllat de mobles i pianos. No està casat i no té fills i he pogut veure que això l’entristia. La darrera cosa que em contava quan ens han interromput tenia a veure amb el president Tuft, que sembla que havia estiuejat a Beverly un parell de cops i li havia pogut donar la mà un dia que visità la fàbrica. 

 —No pensava que acabaria tornant a Johnstown —diu passats uns instants. 

 —Johnstown? Pensava que anaves a Harrisburg? 

 —I hi vaig. Un cop allà, llogaré un cavall o miraré si alguna diligència encara hi arriba. 

 —Ara no recordo perquè, però em sona molt el nom Johnstown. 

En Leroy deixa anar un sospir i les espatlles li cauen, com si el pes del món s’hagués posat a descansar al seu damunt. 

 —Fa onze anys la presa de South Fork, al llac Conemaugh va desbordar-se i la riuada posterior va endur-se el poble a l’infern. 

 —Cert. Hi va morir molta gent, oi? 

Me’l miro amb por de descobrir perquè hi torna. La seva cara no indica que el motiu sigui alegre. 

 —Més de dos mil. Jo en vaig ser un d’ells. 

 —Què vols dir? 

 —Tu et quedes a Atlantic city, oi? —Em posa una mà al braç i em mira directament als ulls— Vols escoltar la meva història? No l’he explicada mai, però no crec que em costi més de dues hores fer-ho. 

No puc contestar. Em limito a fer que sí amb el cap per animar-lo a començar. 

La història d’en Leroy 

Aquella nit no havia deixat de ploure. El sostre de fusta repicava com un timbal i la Ruth no deixava de plorar. Tenia només sis mesos i, tot i dormir al llit amb sa mare, no trobava consol. Havia tancat les finestres i les havia assegurat amb fustes com havia pogut, però l’aigua entrava per sota la porta de l’entrada, tacant de fang el terra del rebedor. Finalment, la Meredith va aconseguir que la nena s’adormís i va llevar-se amb molt de compte per venir a parlar amb mi. Patíem per la presa, ja havíem tingut alguns ensurts, però no recordàvem que mai hagués plogut tant i tan fort. Vam pregar plegats una estona i ella se’n tornà al llit mentre jo em quedava assegut escoltant la tempesta que ens intentaria ofegar a tots. 

El matí va arribar i encara plovia. Les vaig deixar amb la promesa que si pel camí a la feina baixava massa aigua, me’n tornaria a casa. Feia molt de temps que, gairebé cada any, patíem inundacions, però els rumors que la presa estava en mal estat eren nous. La foneria estava mig aturada. Estàvem més enfeinats buidant d’aigua les instal·lacions per evitar problemes amb els forns que de fabricar acer. Llavors van arribar les primeres notícies, els carrers de la ciutat estaven anegats i algunes cases havien quedat aïllades per la riuada que feia gairebé tres metres d’alçada. Vaig avisar al cap que marxava, havia de trobar si la meva família estava bé, però abans no pogués dir-me res, vam sentir el xiulet d’una locomotora, sonant constantment. Vam començar a notar una vibració que ens pujava des dels peus i, quan vam deixar de sentir el xiulet del tren, vam sortir fora, just a temps de veure les primeres onades que venien cap a la foneria. Alguns vam començar a córrer cap al poble, d’altres cap dins de la fàbrica. Quan l’aiguat ens colpí, va llençar-nos endavant. Gairebé em vaig ofegar llavors, rodolava rebent cops per tot el cos, sense saber on era dalt i on era abaix, incapaç de nedar, ni tan sols provar de surar. Començava a veure com la meva vista s’anava tancant, com si un forat s’anés fent petit, impedint-me veure quan vaig rebre un cop al clatell. Vaig quedar inconscient, no sé quanta estona. Hauria d’haver mort, però, no sé com, vaig despertar atrapat entre dues branques d’un arbre. Branques que de normal haurien estat fora del meu abast per molt que saltés. La jaqueta se m’havia enganxat i havia acabat lligat a una de les branques. Al meu costat, enganxat a l’altra branca, estava un dels meus companys. El vaig sacsejar per despertar-lo, però va caure del tronc i vaig cridar, terroritzat, quan vaig veure que el cap li penjava d’un tros de múscul, les vèrtebres a la vista i la cara masegada, impossible de reconèixer abans d’enfonsar-se. El brogit de l’aigua era ensordidor, un constant rugit acompanyat de crits. Buscant una manera de sortir, vaig veure passar davant meu cadàvers surant de bocaterrosa, restes de parets de les fàbriques on estava la foneria, arbres i una munió de coses que no podia reconèixer. Estava a uns metres del que em semblava terra, però per arribar-hi hauria d'alliberar-me de la branca. Vaig decidir sortir de l’embolic en què s’havia convertit la meva jaqueta, que completament xopa, només feia que intentar enfonsar-me. Però els meus moviments, van acabar de trencar la branca i vaig tornar a quedar en mans de la torrentada que se’m va endur. 

Ara sí, conscient, vaig poder ni que fos esquivar el pitjor que hi surava i mantenir-me abraçat a un tronc enorme. Anàvem cap al poble i ja em convenia. El cor em feia mal només de pensar que els podia haver passat res a les meves estimades. Tan sols vaig trigar uns minuts a arribar allò que un cop havia estat una ciutat. L’aigua estava baixant de nivell, la plana on abans hi havia Johnstown era prou gran per acollir les tones de fang, detritus i cossos. Vaig anar arrossegant-me per sobre de les restes, provant d’orientar-me cap a on creia que hauria d’estar casa meva. No devien ser hores, però a mi m’ho van semblar el què em va costar descobrir allò que quedava de la llar on havia nascut la meva Ruth. Era una pila de fusta caiguda sobre ella mateixa, el sostre enfonsat. M’hi vaig llençar igualment, prenen blocs de pedra i apartant-los del meu pas, amb unes forces que desconeixia que encara tenia. Fins que vaig veure la mà. Cinc dits petits, com branquillons, un d’ells trencat i tort de forma estranya. Vaig prendre aquella maneta que havia après a estirar-me la barba des del moment que l’havia tocada per primer cop i vaig quedar-me inert. El fang m’anava xuclant i, ben aviat, m’enfonsaria fins a desaparèixer. No em va semblar mala idea, acabar allà, amb la petita mà de la Ruth entre els meus dits. Però no vaig concedir-me el dret de morir llavors, vaig sortir del pou de fang i vaig començar a excavar al voltant del braç de la meva filla fins a desenterrar la resta del seu cos. Prop del peu descalç que havia petonejat mil vegades fent-la riure amb les pessigolles que la meva barba li feia, vaig trobar una cama. Tacada i esquinçada com estava, vaig reconèixer el vestit de la meva Meredith. Sempre em donava un cop a l’espatlla quan li deia que estava molt bonica amb ell posat i encara més amb ell desposat. Era un vestit sense cap adorn, d’estar per casa, però m’encantava veure-la somriure en ell. Vaig anar traient fang i restes de la casa on havíem viscut plegats fins a alliberar-la. Les vaig arrossegar ambdues fins a fora de la zona inundada. Vaig recollir una mica d’aigua bruta de fang amb un recipient que vaig trobar i vaig provar de rentar les seves cares. No me’n vaig sortir. El pensament de tornar al fangar i deixar-me empassar fins a desaparèixer va tornar a creuar-me el cap. 

Fi de la història d’en Leroy 

 —Van passar hores i jo només jeia allà. La Ruth a una banda i la Meredith a l’altra —va dir-me mentre les llàgrimes li queien per la borda fins a l’aigua—. De tant en tant, se sentien els crits dels supervivents, buscant entre les restes a d’altres afortunats. 

 —Leroy, jo —No vaig poder evitar posar-me a plorar jo també. No trobava les paraules—... Jo no... Leroy... 

 —Tranquil, no cal que diguis res. Mira, ja es veu Atlantic city. 

Em vaig tombar en la direcció que assenyalava amb el dit i vaig poder veure els vaixells fent cua per entrar a port. 

 —Serà millor que vagi acabant la història, doncs —va dir-me netejant la pipa per sobre la borda com havia fet feia mil anys, abans que no hagués començat amb el seu relat—. Es va fer fosc i vaig veure llums que s’acostaven. Em vaig aixecar d’un bot i vaig sortir corrents cap al bosc que encara quedava dempeus. Amb la primera claror del dia, ja havia decidit que no volia seguir allà. 

La flama del llumí va il·luminar-li les galtes humides. 

 —Si em quedava, no podria viure. Em clavaria un tret abans no les hagués enterrades. Així que vaig començar a allunyar-me de les restes de Johnstown, amagant-me quan sentia que algú s’apropava. Vaig caminar dies, sempre fugint de qualsevol contacte fins que vaig arribar a Harrisburg. Em van prendre per un rodamon i l’església local em va donar roba neta, menjar i un lloc on dormir un parell de nits. Vaig marxar sense dir adeu i vaig tornar a caminar i caminar en direcció a l’oceà fins que vaig arribar a Wilmington. Vaig trobar feina en una granja i vaig estar-m’hi uns mesos fins a estalviar prou per poder embarcar en un vaixell fins a Nova York. 

 —I com vas acabar a Beverly? 

 —Algú em va comentar que s’estaven construint moltes fàbriques a la zona i que necessitaven mà d’obra. Vaig decidir anar cap allà i mirar de començar una nova vida. 

 —I ara ho has deixat tot enrere? Per què? 

 —No deixo gran cosa. El negoci funciona prou bé, però no m’aporta re d’especial. Sí, no han estat anys especialment dolents. Però m’he mantingut apartat de tothom. No he gaudit gairebé mai de la meva «nova vida». 

 —Però tornar a Johnstown no ho arreglarà, no creus? 

 —Hi torno perquè no hi hauria d’haver marxat mai —Ara em mira als ulls i espera uns segons abans de continuar parlant—. Has llegit que ha passat a Galveston? 

 —No. He estat viatjant i només he llegit diaris de fa dies. 

 —Un huracà a l’oceà ha provocat la pitjor inundació de la història. Han mort tres o quatre cops més persones que a Johnstown. Milers desapareguts. Dotzenes de funerals. 

 —Déu meu, Leroy! 

 —Llavors he recordat que vaig marxar sense mirar enrere. Sense saber si les van trobar i van tenir un funeral —Torna a plorar i es tapa els ulls—. O si les vaig deixar perquè les devorés qualsevol animal. 

 —Leroy... 

 —He de veure les seves tombes. Una part ben grossa del meu cor va morir aquell dia, necessito saber si les van enterrar com cal. 

El vaixell va començar a maniobrar per apropar-se a port.