Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 146.0
    mensuals
  • 2094.63
    total

Infart - relats de l'altre món 02


Infart


Feia un parell de dies que en Joel no dormia bé. Tenia els nervis una mica esvalotats i es despertava amb mal de pit i problemes per respirar. Anava esgotat pel món, amb les forces justes. Però calia matinar per fer tot el necessari per dur els nens a escola: despertar-los, preparar esmorzars, tornar a despertar-los, fer-los esmorzar, vestir-los, preparar les motxilles, preparar els esmorzars per l’hora d’esbarjo, anar cap al cotxe, tornar a pujar a buscar la maqueta del treball de ciències d’un dels nanos, tornar a baixar al cotxe, barallar-se amb el trànsit, trobar un lloc on deixar el vehicle un minut i deixar la canalla en mans de la senyoreta. Un cop sol, tornar al cotxe i cap a la feina. 
La ràdio del cotxe no anava del tot bé. En connectar-la, calia sintonitzar manualment el dial. Va estirar el braç per fer-ho quan va rebre la primera punxada. Era com si li haguessin clavat una agulla de fer mitja entre les costelles. Tan de pressa com va arribar, el dolor va marxar, deixant-li el pit encongit, amb manca d’aire. Amb els ulls tancats, va provar de recuperar la respiració. Però va començar a notar que els dits se li quedaven adormits. La banda esquerra del cos va començar a quedar-li entumida, sense sensibilitat. Llavors va arribar una nova fiblada al pit. Va reconèixer els símptomes, estava patint un infart. Va treure el mòbil per trucar a emergències però un espasme li va fer caure sota el seient de l’acompanyant. Va notar que el cos se li plegava i va donar-se un cop amb el volant. Va provar de fer sonar el clàxon, cridar l’atenció d’algú perquè l’ajudés, però mentre tot el seu camp de visió s’anava reduint, va adonar-se que no tenia forces per fer-ho. «Merda» va pensar «la puta ràdio s’ha quedat penjada en estàtica» i, amb una darrera punxada, va quedar-se inconscient. 
Un sotrac va despertar-lo de cop. Va mirar al seu voltant, esperant veure parets d’hospital. O potser l’interior d’una ambulància, donat el moviment. Encara estava dins del cotxe i l’estaven carregant a la part de darrere d’una grua municipal. Va provar d’obrir la porta però semblava haver-se quedat clavada. Li va fer gestos a l’operari que estava a un parell de metres d’ell però no el veié. El clàxon semblava no funcionar tampoc. Va adonar-se que no sentia els sorolls del carrer; de fet no sentia el soroll de la mateixa grua. Només un soroll irritant i eixordador, com un aparell de televisió antic mal sintonitzat. Va recordar la ràdio i va mirar-se-la, buscant d’esbrinar si era la font del soroll. L’apagà amb un cop al botó però va veure que el led que indicava si estava encesa seguia en verd. Va començar a cridar i a donar cop als vidres. Va recordar que estava dins del seu cotxe i va provar d’encendre el motor, perquè s’adonessin de la seva presència, però la clau estava clavada, com les manetes de les portes o els botons de les finestretes. L’operari va acabar de pujar el cotxe a la part posterior de la grua i va falcar les rodes, ignorant la cara d’horror que el mirava des de l’interior del cotxe. En Joel cridava i picava, donava cops de peu i xisclava però res semblava arribar a l’exterior del cotxe. El so molest i punyent que no el deixava pensar semblava sonar cada cop més fort, més estrident. No recordava si entre els senyals d’alarma d’un infart estaven les al·lucinacions, però res d’allò que li estava passant podia ser real. La grua anava avançant pels carrers de la ciutat, mentre en Joel anava assolint un estat gairebé catatònic. Cada cert temps, més per instint que per convenciment que servís de res, tocava el clàxon, cridava i picava fort a tot arreu per, tot seguit, deixar caure les mans i quedar-se mirant per la finestreta com la gent anava a la seva pel carrer, completament fora del seu abast. Anava tancant els ulls, provant de sortir de la situació, de despertar-se del malson i descobrir que encara era a casa, al costat de la seva parella i que el despertador encara no havia sonat. Però el brogit constant que se sentia, aquella ràdio merdosa que no hi havia manera de sintonitzar, no li permetia imaginar-se fora. Nous crits, nova rendició i minuts de gent aliena a res del que li estava passant. Van arribar al dipòsit municipal, l’aparcament enorme on acabaven els cotxes que la grua recollia. En Joel va deixar d’intentar que el veiessin i va quedar-se quiet mentre baixaven el cotxe de la plataforma i l’empenyien en una plaça lliure. Van deixar-lo sol. 
El sol va anar canviant de posició, amb les ombres apuntant cada cop més lluny. De tant en tant, entrava algun altre cotxe de mà de la grua o en sortia algun, conduït per algú amb cara d’haver pagat a desgrat la multa. Però ningú el veia. El soroll no va desaparèixer en cap moment, però va anar convertint-se en normal, fins i tot, amb un punt de monotonia. Cada tant, mirava al seu voltant, esperant veure altres com ell, atrapats dins dels seus vehicles, sense poder sortir, com en aquella pel·lícula on el José Luis López Vázquez queda atrapat dins una cabina de telèfons. Però si hi havia algú, li devia passar com a ell, era indetectable i no existia fora del cotxe. Va fer-se fosc i uns fanals van anar projectant les ombres, ara immòbils, al terra de l’aparcament. En Joel no recordava qui era. Sabia que hi hauria d’haver algú patint per ell, buscant-lo. De vegades, en mig del soroll, li semblava sentir veus de nens cridant-li «papa» i una dona de somriure tort dient el seu nom. Però a poc a poc, va anar oblidant els noms, les cares... El soroll, aquella sintonia dessintonitzada que feia hores que l’acotxava, va anar pujant de volum, però ja no el trobava molest. Ara era com devia sentir-se l’univers al principi, quan no existia i tota la matèria estava concentrada en un únic punt, abans del temps, abans de l’espai. Esperava, sense desig, sense impaciència, el moment de l’esclat per poder veure quina realitat nova creixeria d’aquest Big Bang.