Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 54
    Mecenes
  • 150.0
    mensuals
  • 1740.68
    total

Instants - un relat breu sobre algú conegut de tots que encara no és de domini públic però és a punt d'estrenar peli.

Instants

Hi ha gent que diu que li agradaria quedar-se a viure en un instant perfecte. Acostumen a citar un seguit de llocs comuns: el primer petó, una sortida de sol, l’orgasme… I no dic que no siguin uns instants meravellosos, dignes d’una eternitat. Però no ens són útils per allò que necessitem. Són moments on ja s’ha aconseguit allò que es buscava: descobrir l’amor recíproc, captar la bellesa, descarregar; objectius ben nobles i que cal assolir. Però cal deixar clara constància de la seva inutilitat per a la nostra tasca. Nosaltres tenim una missió que mai finalitza, una constant recerca d’una fi que no veurem, així que ens movem millor a altres moments.
El primer petó és meravellós, un record per a tota la vida, el descobriment d’una maduresa que s’endú les restes, si encara quedaven, de la nostra infantesa. Un dels punts vitals més importants, que ens mata la innocència però ens regala les emocions més embriagadores. Però l’instant immediatament anterior, quan els llavis no es toquen, quan la nostra ment viatge a la velocitat de la llum desitjant un contacte que sembla estar a anys llum, és on rau l’energia que necessitem. És una explosió a punt de passar, un esclat que alliberarà una tensió que ni sabíem que existia. És l’aigua del mar desapareixent de les platges preparant el tsunami que s’ho endurà tot pel davant.
La sortida del sol acostuma a ser fantàstica. Hi ha gent que passa la vida sense veure la sortida del sol ni un sol cop a la seva vida. De fet, hi ha gent que ni la valora en allò que val. Recordo un dia, fa molts anys, que de vacances a un poble de la costa, vaig llevar-me aviat, quan la llum anunciava l’albada per veure el sol sortir. Des de la terrassa del meu apartament es podia veure el mar, amb un horitzó ample i blau, amb franges ataronjades i rosades. Era tan bonic. Al carrer, des del qual hi havia gairebé la mateixa vista que des de casa meva, un home que semblava tenir la meva edat, passejava al seu gos que en aquell instant havia decidit posar-se a cagar. Els colors van començar a mutar: el taronja s’enfosquia esdevenint vermell i el rosa s’esvaïa canviant a blau. L’home mirava atentament la merda sortir del cul del seu gos mentre tot això passava. Hi ha gent que viu absent d’allò que l’envolta. El sol va sortir, com cada dia d'ençà que el món és món, ràpidament, com si tingués pressa per començar el dia. Mentre aquell home vigilava que el seu gos buidés correctament els seus budells, jo vaig gaudir de l’espectacle del sol apareixent. Però la part impressionant, van ser els segons abans que la llum groguenca trenqués l’horitzó, quan els colors tremolaven d’una banda a l’altra de l’espectre; quan semblava que ni la nit acabaria, ni el dia començaria, quan la llum vibrava intentant decidir-se entre la llum o la foscor. Nosaltres vivim en la dicotomia: més llum o més foscor.
Què dir de l’orgasme? Si no saps com és de bo, no n’has tingut mai cap. Però una cosa cal dir de l’orgasme, és difícil de controlar-se mentre se’l gaudeix. Impossible restar alerta quan el cap prova d’anar en direcció contrària al teu ventre. I ja ho diu la dita: un home tancarà els ulls quan s’escorre sempre; o abans o després de fer-ho. Però els segons previs, aquells en els quals la necessitat de culminar el plaer gairebé et fan parar boig. Quan la sang sembla que circula en direccions equivocades, com si tinguessis el cor sota el melic. Quan el gaudi marxa del ventre al cap i notes que tot és més nítid, com un cristall a través del qual et contemples a tu mateix. Aquells preciosos segons on tots els teus sentits, emocions i pensaments estant concentrats a seguir i seguir fins a aconseguir el clímax que ho aturi tot. Allà és on tot el plaer encara està per arribar i res del buit posterior encara no empetiteix l’esforç. Allà és on podria estar-me per sempre.
Però encara hi ha un moment millor. Almenys per les obligacions que hem decidit carregar sobre les nostres espatlles. Un instant d’una puresa inabastable de tan intensa. Els moments previs a tornar-se completament boig. El petit abisme que separa la ràbia de l’odi, la fúria de la inconsciència. El moment en el qual estem a punt d’oblidar que allò que rep els nostres cops de puny és una persona com nosaltres mateixos. Algú nascut de mare que respira, sent, caga i sagna com podem fer-ho nosaltres mateixos. Algú que ha pres decisions, equivocades o no, que l’han dut allà on ens trobem nosaltres mateixos. Algú que voldria no sentir el dolor com no voldríem sentir-lo nosaltres mateixos. Aquell abisme en el qual seria tan fàcil abandonar-se, no escoltar el cruixit dels ossos sota els nostres cops, no sentir els laments i crits de terror d’aquells amb qui lluitem. Caure en la ràbia pura i sense control de qui no pensa, només actua. Però abans d’això hi ha aquells segons en els quals comptem els cops, les puntades de peu, les costelles que hem trencat, els segons que fa que escanyem al nostre adversari i no perdre aquesta fredor. Mantenir-nos dins d’aquest espai previ i lleu abans de la bogeria més absoluta ens permet seguir comptant, seguir lluitant i buscant la millor opció quan el més senzill seria abandonar-se i masegar la carn de qui s’atreveixi a desafiar-nos.
Nosaltres no som els dolents, no som els criminals. Nosaltres ens hi enfrontem i protegim els innocents. No. No som els dolents. Però tampoc som els bons. No som cap boy scout invulnerable de mandíbula quadrada que vola amunt i avall venent una idea de justícia en la qual només ell hi creu. Nosaltres som aquells que fem pudor de suor després d’hores de vigilància, després de combats a vida o mort. Nosaltres som aquells que fem servir la nostra pena i el nostre dolor per aixecar-nos un cop més quan som a terra. Nosaltres som la nit, jove amo. I nosaltres som qui provoquem el pànic en aquells que tenen el cor negre com la nit.
Ara dormi, mentre li acabo d’embenar les ferides, jove amo. El matí ja gairebé és aquí i té un paper per representar i protegir la seva autèntica identitat, aquella que amaga darrere d’una màscara i una capa. Els seus no són els mètodes del seu pare però jo el coneixia prou bé per saber que estaria orgullós de vostè.
Ara descansi, jove amo. La nostra feina encara està per fer.