El rellotge de paret va endarrerit. Res gaire estrany, molts rellotges van endarrerits. Però aquest té tots els números d'anar endarrerit per voluntat dels meus captors. Va cinquanta-cinc segons per darrere, no cinquanta-quatre, no cinquanta-sis; exactament un doble cinc; cinquanta-cinc requeteputofotuts segons. A més, el rellotge està col·locat just a la meitat de la paret, enfront de la cadira i del lloc de la taula on em tenen emmanillat. Han col·locat un focus damunt del rellotge que genera un feix de llum des del mateix que s'eixampla fins a arribar a terra. Un cercle damunt d'un triangle? Ja ni tan sols intenten dissimular. 

Quan s'obre la porta, veig entrar a dos nous detectius. Suposo que el parell d'esbirros que m'han tret a puntades de casa meva i m'han portat a aquesta gossera on em trobo, hauran anat a berenar uns dònuts com a premi. La sala d'interrogatoris s'omple de la pesta habitual. Em diuen els seus noms, però no faig el mínim intent de recordar-me d'ells. 

 —Pádraig, Pádraig, Pádraig —diu amb veu amigable el primer dels detectius mentre seu a la meva esquerra—. Has estat fent trapelleries? 

 —Que amable sones. Suposo que tu seràs el poli Merdibó i aquest que no seu per semblar amenaçador ha de ser el poli Merdidolent, eh? 

El poli Merdidolent seu a la meva dreta i obre la carpeta que duu a la mà. 

 —Pádraig Shamrock —Llegeix en veu baixa, gairebé xiuxiuejant—. Experiodista, excarter, exinstal·lador d'aires condicionats, exrepartidor de pizzes… 

 —Ex? Demà em toca torn a la pizzeria. 

 —Nop. Hem parlat una micona amb el teu cap i ens ha comentat que n’és fart de les teves absències injustificades. També ens ha dit que t'informem que no fa falta que tornis i que deixa les teves coses en una bossa d'escombraries a la porta de darrere. 

 —Quin malparit. Com si no fos difícil trobar feina en aquests temps de merda? 

 —Potser tens un problema d'actitud —diu en Merdibó. 

 —Potser. Em direu d'una puta vegada perquè m'heu tret de casa meva? 

 —Però quina pressa tens? Ningú t'espera. I ara que estàs sense treball tindràs un munt de temps lliure. 

En Merdidolent treu unes fotos i me les va posant davant. 

 —La reconeixes? 

 —Hauria? —pregunto mentre vaig apartant fotos per a poder veure-les totes. 

 —Tenim testimonis que ens asseguren que et van veure pujar amb ella a una habitació del bordell on treballava. 

 —Llavors ja saps la resposta, no? 

 —Sí. Però contesta a la pregunta igualment. 

 —Jo la coneixia per Corall, no obstant això, dubto que es digués així. 

 —Realment es deia Corall —En Merdidolent segueix amb la mirada fixa en els documents—. El que ens agradaria saber és perquè vas tornar de matinada a la seva habitació i la vas escanyar. 

 —També teniu testimonis d'això? 

 —Vinga. Saps que et mors per dir-nos que vas ser tu. 

 —Morir-me? Preferiria que us moríssiu vosaltres, si no us fa res. 

 —Et tenim agafat pels ous, Pádraig. Ho saps perfectament. 

 —Saps qui tenia ous? La Corall en tenia —m'acosto a ells per a murmurar—. Va intentar que els hi fecundés. Em vaig negar i vaig sortir d'allí cagant llets. 

He punxat en os. A en Merdidolent se li escapa un parpelleig amb els seus ulls de debò. Aparta la mirada, però tinc temps de sobres de captar el seu segon joc de parpelles, les verticals, tancar-se i obrir-se. 

 —Què cony estàs dient? Tenim una puta morta i hi ha testimonis que et situen a l'escena del crim. 

 —Aquests testimonis són de sang calenta? 

 —Si estàs intentant fer-te passar per boig, t'adverteixo que no et sortirà bé. 

 —M'han dit boig moltes vegades. Fins i tot tinc historial en un parell de psiquiàtrics. No em penjareu cap lagarta morta, però encara que ho intentéssiu, no ho aconseguiríeu. 

 —Quan tinguem els resultats del forense... 

 —De l'herpetòleg deus voler dir. 

En Merdibó posa una mà sobre el braç d’en Merdidolent impedint que s’aixequi. 

 —Quan tinguem els resultats del forense —repeteix Merdibó— i les teves empremtes dactilars apareguin pertot arreu en aquesta habitació i el coll de la víctima, no tindràs oportunitat de fer acudits. 

 —Acudits? Us ve de gust un bon acudit? El saben aquell de l'assassí reptilià? 

 —Per què la vas matar, Pádraig? 

 —Era un assassí a sang freda. 

Truquen a la porta i tots dos policies aparten la mirada. Jo aprofito per aixecar els ulls cap al rellotge i saludar amb els dos dits del mig ben rectes i enlaire. En Merdidolent és més prop de la porta i s'aixeca a obrir-la. 

 —Bona tarda, senyors —diu un home vestit impecablement—. Em permeten estar tot sol amb el meu client? 

 —No ha demanat cap advocat. 

 —Tanmateix, en té un i els està demanant que li deixin amb el seu client —Deixa el seu maletí sobre la taula i treu un telèfon de la butxaca interior de l'americana—. Haurem de fer intervenir a algú superior en jerarquia? 

En Merdidolent recull les fotos i la seva carpeta. Una vegada els bòfies són fora, l'advocat es posa un dit als llavis indicant-me que no digui res. Pren una de les cadires i l'aparta a un racó. L'altra la col·loca just enfront meu i obre el maletí. Una estranya resplendor li il·lumina la cara i li veig al front la creu pàtea que el marca com a membre dels Maçons Templers de Sant Patrici. Treu un petit cub i el col·loca damunt del maletí tancat. Sense la llum, no queda ni rastre de la creu en el seu front. Prem un botó del cub i es comença a sentir un brunzit. 

 —D'acord, tenim entre tres i cinc minuts abans que puguin contrarestar els efectes de l'interceptor de senyals —diu assenyalant el poliedre—. Així que parlem clar els pròxims dos minuts. Què ha passat? 

 —Feia cinc mesos que investigava la presència de reptilians al bordell. Massa rumors de clients que queien malalts i acabaven a l'hospital on els extreien — marco les cometes en l'aire acompanyant l'última paraula— quists i tumors. 

 —Ous? 

 —Tinc fotos. Un zelador de l'hospital és un dels nostres i em va avisar. 

 —Llavors la víctima? 

 —Una ponedora de campionat. Mentre li estrenyia la tràquea anava deixant anar ous per tots els orificis. 

 —Una darrera cosa i parlarem innocentment. Els policies són… 

 —Un parell de llangardaixos. Els he dit la veritat sobre la noia i en Merdidolent ha parpellejat amb la membrana nictitant i tot. 

 —Correcte. 

El meu advocat torna a prémer el botó del cub i l'amaga. Tinc temps de tornar a veure-li la creu del front l’instant que el maletí està obert. 

 —Llavors —diu mentre consulta una llibreta que ha tret quan guardava el cub—, aquest tal Bill Hogarth pot donar testimoniatge de les seves accions d'ahir a la nit, cert? 

 —Cert com que em dic Pádraig —dic somrient mentre sento per primera el nom de la persona que em proporcionarà una coartada —. Saludi de la meva part al bo d’en Bill quan parli amb ell. 

El meu advocat s'aixeca, agafa el maletí i ara a la vista d’en Merdidolent, la carota del qual es pot veure pel finestrell, torna a posar-se el dit als llavis i m'indica que calli. 

 —No pateixi per res, Míster Shamrock —diu el meu advocat mentre pica a la porta—. El traurem d'aquí en un tres i no res. 

Saludo, efusivament, amb la mà a en Merdidolent i en Merdibó que tornen a entrar a la sala d'interrogatoris. Comencen a preguntar-me de nou, però desconnecto i em dedico a observar el rellotge amb els seus putorequetefotuts cinquanta-cinc segons de retard. Mentre quedi un únic humà sense contaminar, la guerra contra els Reptilians no acabarà.