Amb els nens de vacances, ara que ja han acabat el casal d’estiu, no podíem evitar per més temps una visita al parc d’atraccions del Tibidabo. Cada any ens traiem els abonaments familiars, de fet ens els caga el Tió, perquè els nens els encanta i amb un parell de visites ja ho amortitzes. El problema de venir els mesos d’estiu és que fa una calor insuportable i que està ple de gent, cosa que provoca unes cues llarguíssimes, fins i tot a les atraccions menys emocionants, com la sínia o el carrusel. Vejam, jo pateixo més que res per la calor, perquè jo no faig cues. Quan anem a buscar les polseres i ensenyem el carnet que acredita la discapacitat d’en Pau i enNil, els hi posen un segell a les seves. Això fa que un cop per atracció, puguem demanar a qui estigui encarregat, que ens deixi entrar per la sortida. Cada nen amb dos acompanyants; a la família som cinc i això fa que hi entrem tots. Poder evitar una cua de mitja hora, sota un sol abrusador i gaudir directament de la sínia, que és una de les atraccions preferides que compartim en Nil i jo mateix. Però una cosa us dic, no m’envegeu, perquè sóc jo qui us té enveja. Molta enveja. 

Els meus fills no suporten fer cua. Potser penseu que m’enteneu perquè els vostres tampoc, però no. Als vostres fills no els agrada fer cua, ho passen malament, es queixen, segurament es porten malament; és natural, són nens, però un cop pugen a l’atracció obliden el mal tràngol i gaudeixen del viatge. Els meus van entrant en una espiral d’angoixa i confusió. Obliden l’objectiu de la cua. Acaben ignorant que al final del camí hi ha una recompensa, quelcom que els agrada i els farà feliços. Si l’enuig és prou important, cridaran, ploraran, picaran, es llençaran a terra. Potser els podem controlar prou per arribar al final de la cua i, un cop allà, estiguin tan enllà en el seu cabreig, que haurem de sortir sense haver pujat. 

Ara us explicaré una cosa. I quan ho llegiu, segur que molts us sentireu temptats d’enviar-me algun missatge de suport o comentari dient-me: «com és la gent, eh?» o «no t’has d’escoltar el que digui la gent», us ho agraeixo però no ho feu, ja ho sé que no els he d’escoltar, però no funciona. Fa mal cada vegada. Si em colo amb els meus fills, sempre hi ha algú que comenta en veu alta que quina barra, que a fer cua com tots. Si faig cua (perquè abans he exagerat, també fem cues) i els nens s’enrabien: que si que mal educats, que si que malcriats. No vull sonar enfadat o que això soni a crítica. Entenc completament la gent que es queixa: el sol, la cua, l’espera; a mi també em posa de molt mala llet tot això. Però atureu-vos a mirar la cara de l’adult que acompanya l’infant que es cola davant vostre: se’l veu tranquil i relaxat? Ho dubto. Mireu que fa el pare o la mare mentre el nen crida i es llença per terra: Parla pel mòbil tranquil·lament? S’ho mira sense fer res? Hi ha de tot, però abans de jutjar i llençar el comentari punyent, no passa res per posar-se en el lloc de l’altre un moment. Perquè empatia en tenim tots, oi? 

O només l'hem d'exigir als nens amb autisme? 

El Nil i el Pau són Blaus i el papa se’ls estima molt!