Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 43
    Mecenes

La Paranoia Apòcrifa - un relat o una introducció.


Les monedes van repicar fins al calaixet mentre la llauna queia a la part inferior de la màquina expenedora. Abans de ficar la mà per treure el refresc, va examinar el forat, la part posterior de la màquina i la finestra al costat de la mateixa. Els dubtes creixien quan més temps passava. Amb un sospir resignat, es va ajupir i va ficar la mà al forat. La va treure amb tanta velocitat, que el fregament amb el plàstic negre de l'obertura, li va deixar una abrasió a la pell. Tombant-se tan ràpidament com va poder, va sortir de la petita cambra on les màquines expenedores descansaven i va tornar a la seva habitació. Caminà pel camí de ciment que anava cap a les habitacions de l’alberg quan va adonar-se que hi havia una filera d’erugues que feien la mateixa ruta. Trasbalsada es va aturar i va estudiar els insectes. Semblaven venir de diverses parts de les instal·lacions i confluïen en una única renglera. La dolçor del refresc que bevia no va poder evitar el tast agre i càustic de la bilis que li pujà des de l’estómac. Unes passes més a prop de l’habitació, va veure les formigues passar per sota de la seva porta. La llauna va caure-li de les mans quan va sortir corrents cap a l’aparcament, no tenia temps de fer una passada completa al cotxe, però s’hauria d’arriscar. Es deixà caure a terra, clavant-se totes les pedretes i burilles que hi havia i va passar el braç entre les rodes sense trobar-hi res més que més burilles i pedretes. Amb una mà va accionar la clau mentre amb l’altra mirava de trobar el flascó d’aigua beneïda a la motxilla. Va ruixar els seients del darrere i del copilot amb l’aigua i va buidar l’ampolleta al parabrisa. Sabia que no havia fet prou, però ja començava a notar la pressió rere els ulls que indicava que la buscaven, que cercaven la seva ànima. El motor va grunyir dues vegades abans d’aconseguir engegar-lo i sortir a la carrera, amb el repicar de la grava als baixos del vehicle. El poble quedava a un parell de quilòmetres i l’havia de travessar per arribar a l’autopista; massa oportunitats per aparèixer al radar dels enemics, va decidir sortir de la comarca per carreteres menys transitades. Mentre s’allunyava de l’alberg, va apreciar al retrovisor la llum rogenca que semblava pujar des de l’asfalt, com una boira ensangonada. Clavà el peu a l’accelerador, li calia posar una bona distància entre on l’havien localitzat i on podia desaparèixer per poder guanyar unes hores. No hauria d’haver-se quedat tant de temps al mateix lloc; més de tres dies era massa. Ara hauria de córrer i córrer fins a sentir-se amb prou seguretat per enfortir les defenses i allunyar la flaire dels narius maleïts dels seus perseguidors. 
Era molt conscient que no havia d’entrar a cap església dels voltants, estarien totes vigilades almenys en un radi de vint o trenta quilòmetres, però si alguna cosa no hi mancava eren esglésies, capelles, catedrals i temples. L’alberg li havia semblat un lloc segur, almenys per uns dies, perquè era molt a la vora d’un monestir on encara hi havia monjos autèntics, dels qui seguien les tradicions i omplien la zona de benediccions amb els seus precs. Però els extrems s’atrauen i hauria d’haver sabut, que també hi hauria ànimes més properes al bàndol contrari. Necessitava un lloc amb poca gent i, en aquella època de l’any, el millor era la costa. A més, els diners ja li tornaven a curtejar i necessitava continuar voltant per albergs, millor que hostals o hotels que li resultarien més cars i on hi hauria més gent. Només eren un parell d’hores de viatge, però se li van fer eternes. Sentia la boca com si estigués folrada de paper de vidre, amb el regust de la beguda que no s’havia pogut acabar barrejada amb la fortor que li pujava per l’esòfag. Tenia gana i set, però no volia aturar-se; encara li semblava veure la boirina vermella evaporant-se darrere seu a la carretera. Era menys arriscat conduir fins a arribar a un lloc mínimament segur, on pogués deixar el cotxe preparat per fugir si no havia aconseguit desfer-se’n dels perseguidors. A més, necessitava reomplir el dipòsit, trobar provisions, una dutxa i un lloc on cagar sense por que una urpa sortís del WC. 
Fins que va arribar la pandèmia de la Covid, aconseguir aigua beneïda era ben senzill, només calia entrar a qualsevol església i omplir les ampolles a les piles que hi havia a les entrades pels feligresos que volguessin senyar-se. Amb el perill de contagi van eixugar-les totes i ara havia de demanar al capellà de guàrdia que li’n beneís un parell o tres d’ampolletes. No sempre era fàcil, però, sovint, un copet d’ull al segell papal que marcava la signatura de la carta que duia i amb un parell de passades de mà i quatre precs, tornava a tenir la líquida salvaguarda. Només vint-i-quatre hores havien passat des que havia deixat el cotxe aparcat a mig camí de l’església i l’alberg i ja sentia l’opressió al pit producte de la paranoia. Però ja ho diu la dita: «No és paranoia quan de debò et persegueixen». Tenia la motxilla carregada i havia arreplegat un parell de carteres en un restaurant de moda, així que no anava curta d’efectiu. L’església feia aquella olor que li semblava embafadora i agradable al mateix temps: cera cremada, encens i pols antiga. Va anar directament a la sagristia i picà a la porta. Era tard, faltaven pocs minuts per l’hora de tancament que anunciava el cartell de l’entrada, però encara hi havia un parell de senyores de força edat fent petar la xerrada, assegudes prop de la primera filera, fent veure que pregaven. El capellà va sortir amb cara d’avorrit, esperant segurament haver de sentir la confessió d’alguna de les iaies, tanmateix, la cara li va canviar en veure una persona desconeguda al davant. Sorprenentment, no li va costar gaire convèncer-lo que li beneís una mica d’aigua, encara més, li va omplir les ampolles d’una garrafa que tenia dins de l’armari, al costat de l’alba i l’estola d’oficiar i li va garantir total discreció i assortit de benediccions sempre que li calgués. En sortir de la sagristia va notar que quelcom no acabava de girar rodó; l’atmosfera era molt més fosca del que tocava, les espelmes i els ciris encara eren encesos, però semblaven immersos en un oceà fosc i espès. Va mirar les velles que havia vist xerrant i les va trobar mirant en la seva direcció, amb un somriure massa ample i ple de dents per ser del tot humà. El cristo estava completament cobert d’arnes que voletejaven amb un soroll malaltís i trepidant. Hi havia una filera doble d’erugues creuant el passadís que els bancs deixaven al mig; unes pujaven cap a l’altar i les altres passaven pel seu costat fins a la porta que acabava de travessar. No va tombar-se a investigar si la cara del capellà també havia mutat en quelcom deforme com les cares de les velles. Arrencà a córrer en el mateix instant que les arnes abandonaven la seva post a la figura policromada de Jesús i començaven la persecució. Les portes estarien tancades, no era el primer cop que li passava, així que va saltar amb totes les seves forces per travessar el vidre del finestral del costat. Un miler de talls a braços, cara i coll més tard, corria carrer avall cap al cotxe. Les arnes van quedar-se voletejant a la porta de l’església que ara sabia que estava deconsagrada. Un cop va arribar al vehicle, quan estava a punt de llençar-se a terra per inspeccionar el vehicle, va pensar que l’autèntica trampa devia ser aquí. Si el capellà havia estat un infiltrat, els seus dons devien ser un regal enverinat. Va ficar la mà a la motxilla per buscar les ampolles d’aigua beneïda i no va necessitar ni mirar-les per adonar-se que no era precisament una benedicció allò que les acompanyava. La fortor a sofre i corrupció que va assaltar-li els narius ho explicaven amb tota claredat. Va deixar la motxilla sobre el sostre del cotxe i sense mirar enrere va començar a caminar cap a la carretera. La por li entortolligava els pensaments, la nuesa de no tenir res amb què fer una escapada ràpida o defensar-se era un sentiment abrusador que li espremia tot l’espai al pit. Sabia que havia de desaparèixer i ràpid. Havia passat massa setmanes per la mateixa zona i ara tocaria fer-se encara més invisible. Potser era tocada l’hora d’apropar-se al centre de tot plegat, allà on la guerra entre àngels i dimonis era constant i eterna. Era hora de retornar la relíquia al Vaticà… 

Comentaris (0)

Deixa un comentari

Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.