Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 15
    Mecenes
  • 61.0
    mensuals
  • 559.51
    total

Loop (punt de vista B)

Loop (punt de vista B) 

Hi ha històries que cal explicar, històries que s’expliquen soles i fins i tot històries que és millor no explicar mai. No sé de quin tipus és la meva. Només una cosa tinc segura. Aquest és el primer i darrer cop que l’explico. La Mort, l’esquelet amb una dalla que parla amb majúscules (Sí. La Mort parla amb majúscules i si no t’ho creus, hauries de llegir a Terry Pratchett) m’ha donat una estona per explicar-me. 


Fa quatre anys que cada dia faig la mateixa ruta: Fabra i Puig – Palau Reial al matí, Palau Reial – Fabra i Puig a la tarda. Hi ha dies que faig servir l’enllaç de Catalunya i hi ha dies que el d’Espanya. Fins i tot hi ha dies que al matí vaig per Catalunya i a la tarda per Espanya. Aquest matí he baixat amb la motxilla on duc l’ordinador cap al metro anant cap a la facultat. No hi havia cap diferència amb qualsevol dels dies anteriors que he fet aquest camí tan habitual per a mi. 
Bé, potser sí que hi havia una diferència. Dues si ens posem seriosos. Abans de sortir de casa he rebut una trucada de la mestressa del pis on visc anunciant que no em renovava el contracte. I, ja a l’andana de Fabra, comprovant el Facebook he vist que la meva xicota havia canviat el seu estat de ‘en una relació’ a ‘soltera’. 
L’andana era molt plena. Feia estona que no arribava cap tren. Noto un cop d’aire a la cara; precursor de l’entrada del tren a l’estació. La gent s’apropa a la vora de l’andana. Sempre em posa una mica neguitós notar que la gent del meu darrere se m’apropa quan el tren entra. No puc evitar pensar que algú pot aprofitar per fotre’m una empenta i simular un suïcidi o un accident. 
Estic barrinant com anunciaré a mons pares que la meva xicota m’ha deixat i que necessito tornar a casa seva, quan noto que una mà se’m posa a la columna. Al final, la meva por era encertada: algú em tirarà al metro. Miro avall i veig les vies del tren. Per un moment penso a oferir resistència, però ja ho deia Nietzsche: “Vés amb compte quan miris el Buit, per què el Buit també et mirarà a tu”. Relaxo les cames i deixo que la mà del meu botxí m’empenti al pas del tren. Giro el cap en direcció al tren que entra i puc apreciar la cara d’ensurt del conductor. És l’expressió de por del conductor la que em fa adonar de la burrada que acabo de fer. 
El temps sembla aturar-se. La meva caiguda sembla eterna. Giro el cap i veig al davant una noia molt pàl·lida, amb el cabell i la roba molt negre: és la Mort (Sí. La Mort també és una noia pàl·lida que va de rollo gòtic i si no em creus, hauries de llegir a Neil Gaiman). Em pregunta si m’he decidit. Li responc que no sé que he de decidir. Ella pregunta que si m’he suïcidat o m’han assassinat. Li dic que jo mateix no ho sé, però que tampoc deu tenir molta importància. Ella diu que té molta importància. Li demano que quina opció creu ella que és millor. Em diu que ella no és qui per ficar-se en mig del meu dilema, però que m’hauria d’espavilar. No em queda massa temps. 
Giro de nou el cap i veig les vies molt més a prop. El tren ja el tinc a tocar. Penso i penso a tota velocitat però no puc decidir-me. A l’andana, la noia em mira encuriosida. Li confesso que no em puc decidir. Ella fa cara de no agradar-li la meva resposta i em diu que hauré de quedar-me atrapat, entre mons, en la forma d’un fantasma. Li demano que si sap que hauré de fer i ella respon que m’afartaré de fer el trajecte Fabra i Puig – Palau Reial. Llavors el temps es torna a posar en marxa i em moro. 
Estic a l’andana al costat de la noia que és la Mort. També estic sota el tren. La noia m’agafa la mà; té la pell molt freda. M’agradaria dir quelcom important, unes darreres paraules impactants. Però m’adono que ella ja deu haver sentit totes les darreres paraules possibles. Així que li demano d’explicar la meva història. Quan acabo, m’estreny la mà i em diu que tanqui els ulls. M’assegura que quan els obri ja serè un fantasma. 
Obro els ulls. 
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat