Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Mecenes

Mare i Germana - un relat bizarro per celebrar Sant Jordi


Mare i Germana 


Totes a la banda perceben quan la Saoko comença a patir les contraccions. Noten una estretor al ventre que les obliga a tancar les cames, fent pressió al dipòsit de combustible de les motos. Viatgen en grupuscles de dos i de tres, deixant alguns metres de distància entre elles, però ara s'acosten fent pinya al voltant de qui està a punt de parir. Sabien que el moment s'acostava i van emprendre el camí al lloc sagrat, amagat entre carreteres que fa temps que van ser oblidades i que ningú usa ja. L'asfalt es converteix en terra i redueixen la velocitat. No queden moltes hores de llum diürna, tanmateix, saben que tenen temps de sobres. 
La clariana del bosc està igual que l'última vegada, fa uns set anys. Les marques de pneumàtics encara es poden distingir, la pluja no ha aconseguit esborrar-les del tot. Amb les motos apuntant cap a dins, creen un cercle amb l'altar marcant el centre. La Saoko va despullant-se mentre s'acosta a la llosa de marbre. El seu cos esvelt i bru no revela que està a punt de parir. L’Oksana i la Carmen han aparcat les seves motos a banda i banda de l'altar i són les úniques que han desmuntat. La resta segueix amb el motor en marxa, les llums enceses i la mà al manillar, preparades per a donar gas. 
Finalment, el sol es pon i el cercle de fars il·lumina a les tres dones; les dues que actuen de llevadores i la Saoko, ajaguda sobre el marbre. Totes experimenten les contraccions, totes noten quelcom créixer als seus ventres, però només la Saoko portarà a la nova Germana a aquest món. Quan el part comença, totes acceleren les motos, creant un cor de rugits, el ritme dels quals marca el dels gemecs de la Mare. Cada cert temps, alguna de les dones del Cercle deixa escapar un udol, a vegades de dolor, a voltes de plaer, acompanyant els grunys de les motos. 
La Saoko deixa escapar un sospir llarg i sonor i totes deixen anar el manillar, alçant les mans cap a la lluna i sospirant a l'uníson. Les ajudants s'aixequen i també alcen els braços i buiden els pulmons com les seves germanes. El portal s'obre pas a través de la Mare. Els pits de la Saoko semblen dissoldre's i desplaçar-se cap als seus costats. Les cames se li obren més i més, mentre els espetecs dels malucs en trencar-se sonen com trets. Sotrac rere sotrac, la pell de la Saoko no es deixa de moure, com si fos la superfície d'un oceà en plena tempesta. Comença a esgarrapar-se el pit, a clavar les ungles llargues com a petits punyals, obrint una ferida, estripant pell, carn i os fins que del forat apunten uns dits minúsculs. El cap de la dona penja de l'altar, el coll estirat més enllà del que les vèrtebres haurien de permetre, mostra una boca oberta de la qual ja no surt ni aire, ni cap so. Els braços de la Saoko cauen a cada costat del seu cos i la seva carn comença a convertir-se en gelatina. Del forat del seu pit comença a sorgir la figura d'una nena, petita i nua, però amb la mirada profunda i plena de memòria d'una Germana. Una de les ajudants la pren per les aixelles i es dirigeix a la seva moto. Asseguda a cavall, amb la nena recolzada al pit, obre la tapa del dipòsit i, després d'inserir un tub, li ofereix l'altre extrem a la nouvinguda, que comença a mamar amb ànsia. L'altra ajudant s'acosta al munt de pell i ossos de l'altar i comença a furgar entre les restes de la Saoko. De les cames extreu els fèmurs i els alça perquè totes els puguin veure. Brillen cromats a la llum dels fars de les motos mentre les Germanes criden de goig. Del pit estripat, arrenca el costellam del qual encara penja una part de la columna, aixeca els ossos de metall i un nou cor de crits acompanyen el gest. L'ajudant va traient ossos i ossos, tots de brillant acer cromat i els va apilant als peus de l'altar mentre la nena mama. Pren el cap de la Saoko i amb una forta estrebada, l'arrenca. L’alça fins a posar-lo a l'altura del seu propi rostre i besa el front, les galtes i la boca oberta de la seva Germana. Diposita el crani sobre el seient de la seva moto i recull el que queda del cadàver per a donar la volta a la pell i deixar que les restes liquades dels òrgans i cartílags caiguin a terra. 
La nena deixa anar la mànega. Però ja no és una nena, els seus pits comencen a apuntar i sembla que una mica de borrissol apunta a les seves axil·les, les cames i el pubis. És rossa, molt, tant com la Saoko era bruna. I la seva pell és molt més clara del que la de la Germana morta d’on ha nascut mai ho va ser. Baixa de la moto i, després de besar i ser besada per la Germana que li ha donat mamar, s'acosta a la germana que ha atès les restes de la Mare, la besa i és besada per ella. Repeteix el ritual, però ara, posa la mà a cada manillar i fa rugir el motor de cadascuna de les motos, acceptant i sent acceptada per les seves Germanes del Cercle. Quan ha fet tota la volta, el seu és a la plenitud i totalment desenvolupat. 
Sobre l'altar, els ossos i la pell de qui fou la Saoko descansen. La nova Germana s'acosta i posa les mans sobre ells. Tot el Cercle torna a fer rugir els motors, en una cadència que recorda les ones colpejant la platja. A la ment de totes se sent una veu que mai havien sentit i reconeixen a la nouvinguda anunciant el seu nom: Sigrid. 
La Sigrid tanca els ulls i comença a cantar una melodia sense paraules que segueix el ritme dels motors de les seves Germanes. Imagina com vol ser, que necessita per a existir plenament en aquest món i quan obre els ulls, a l'altar reposen uns pantalons i una caçadora de pell, unes sabates bastes de treball i una samarreta blanca. Al costat, una motocicleta amb el cos vermell i aplicacions de metall. La Germana que la va ajudar a néixer, s'acosta amb un casc del mateix color de la moto. La Sigrid es vesteix, munta en la moto i l'encén. Suma el rugit de la seva muntura al de les seves Germanes. En l'altar no hi ha ni rastre de la Saoko; ni de la seva pell, ni dels seus ossos. 
El Cercle de les Germanes surt de la clariana i reprenen el viatge; primer per camins de terra, després per asfalt. Viatgen sense destí perquè el seu Destí és el viatge. 
Bona Diada de Sant Jordi a tothom