Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 42
    Mecenes

Memento d’odi - un relat sobre coses que haurien de fer pum.

Memento d’odi


De petit m’encantaven els cotxes dirigits. No dic teledirigits per què, a la meva infantesa, els cotxes anaven al final d’un cable elèctric que sortia del comandament. En vaig tenir un que tenia una rodeta; si la movies endavant girava a la dreta, si ho feies cap al darrere, girava a l’esquerra. Evidentment, només anava cap endavant. Ja de més grandet, em van comprar el meu primer cotxe sense fil connector. El comandament tenia un petit volant i una palanca que el feia anar endavant i endarrere. Hores m’hi podia passar fent anar el cotxe, un Mazda, entre les potes de les cadires de casa mons pares. Tot i això, em vaig treure el carnet de conduir a la segona i, encara ara, m’atabalo si he de posar el netejavidres o canviar de llums curtes a llargues. Imagineu com em vaig marejar, el dia que en Roc, el meu net de només onze anys, em va deixar provar de fer volar el seu dron i el comandament tenia més botons i palanques que el meu Citroën. D’altra banda, gràcies a internet, vaig descobrir els espectacles de drons i vaig assabentar-me que podien programar-se per fer gairebé qualsevol cosa. I en això soc molt millor, em perdo quan he de fer servir aparells, però amb un teclat soc prou hàbil.

Ara necessitava saber fins a quant pes podia transportar una andròmina d’aquestes i quants viatges hauria de fer. Al final vaig descobrir que era millor fer servir diversos drons. En necessitaria un de normalet que pogués carregar el GPS que faria servir com a punt de trobada dels altres, els quals portarien el material a la destinació. Els drons de transport s'escapaven del meu pressupost, però com que no feia falta que descarreguessin i tornessin, en podia fer servir de no gaire cars, ni potents per apropar-ho tot tant com fos necessari. Programar-ho tot no va ser tan senzill com ara sembla mentre ho explico; vaig haver d’aprendre llenguatges nous de programació i fer-me a la idea de pensar en tres dimensions, quatre si comptem que necessitava una sincronització temporal molt exacta si volia que tot anés com volia.
El tema dels explosius feia molt de temps que em rondava el cap. De sempre que havia vist a pel·lícules i sèries que fer bombes amb productes casolans era una cosa relativament senzilla. Però després dels atemptats de Barcelona de l’any 2017 i l’explosió accidental al xalet d’Alcanà on l’Imam de Ripoll i els seus deixebles preparaven bombes, trobar receptes per fabricar-ne a internet va esdevenir més fàcil que trobar una bona recepta de paella. Per l’Estat Islàmic i la resta del món gràcies a ells, el peròxid d'acetona és conegut com a Mother of Satan per diversos motius: per què és molt fàcil d’aconseguir i de fer, per què fins fa poc els detectors de bombes dels aeroports no el descobrien per l’absència de nitrogen a la seva fabricació i per què explota amb una facilitat exemplar mentre el manipules. Que li preguntin als malparits d’Alcanar, ai no, que van morir quan els va petar la Mare de Déu de Satanàs a la cara. Per fabricar-ne es pot fer servir acetona com la que es fa servir per despintar-se les ungles o netejar taques de pintura i decolorant com el que fan servir a les perruqueries per deixar-te el cabell ben blanc abans de tenyir-te’l. Vaig estar mirant pressupostos en cadenes de venda a l’engròs per a perruqueries i gairebé ploro en veure com és de barat obtenir material per fer volar pels aires un edifici normalet. El problema venia que calia tenir una perruqueria, o millor encara, una cadena de perruqueries, perquè un particular comprant les quantitats que jo necessitaria per aconseguir prou explosiu, farien saltar alarmes a tota Europa. Però una altra cosa que m’havia ensenyat la TV era que valia més comprar poc, moltes vegades, a molts llocs que quedar retratat. Gràcies, Míster White, les seves ensenyances valen tant per fer metamfetamina com per fabricar explosius.

A Barcelona hi ha basars xinesos a cada cantonada. Exagero, és clar, però hi ha desenes, prou per a anar-ne a un, comprar una caixa d’acetona per ungles i una ampolla de decolorant i que ningú recordi la teva cara. Vaig pagar en efectiu a totes. També vaig visitar totes les drogueries que vaig anar trobant. Al final del dia, tenia la part posterior de la furgoneta de segona mà que m’havia comprat plena fins dalt de material. Vaig arribar a la masia que havia llogat tan cansat, que no vaig descarregar-la i me’n vaig anar a clapar. La masia tenia un rebost enorme a la planta baixa on vaig muntar el laboratori. Una de les coses més perilloses de preparar explosius a casa, són els fums per dos motius: et poden matar per intoxicació o perquè explotin o algú pot ensumar la fortor a química i pensar que fa estrany. Però allunyat del mundanal ruido, no em calia preocupar-me d’això i un extractor de fum portàtil va encarregar-se de treure els gasos nocius. En tres setmanes i després de fer un nou viatge a Barcelona i un altre a Tarragona, havia aconseguit prou cristalls de peròxid d’acetona per abastir tots els drons.

Al pati del darrere hi havia la soca d’un arbre tallat. L’havien deixada a una alçada aproximada d’un metre i hi havien tallat una Mare de Déu. Ho vaig trobar molt poètic. Des d’una distància aproximada a la qual hauré d’estar el dia dels fets, faig volar el dron petit, aquell que portarà el GPS fins al destí. Em costa, però acabo dominant prou per deixar-lo surant al costat de la verge de l’arbre després de diversos intents. Els setze drons que carregaran l’explosiu funcionen a la primera. No recordo mai que cap script dels meus hagi funcionat a la primera, però sempre hi ha una primera vegada per tot. El dispositiu d’ignició el vaig comprar a una web xinesa. Suposava que podrien acabar trobant la transacció, tanmateix, no els seria fàcil. Ara era qüestió de triar data, però, realment, ja l’havia escollit abans i tot de tenir la idea original: el setze de novembre.

Són quarts de quatre de la matinada quan aparco la furgoneta. Trec els drons i els poso en quatre fileres de quatre, un quadrat perfecte. El portàtil està a punt i duc a la butxaca de la jaqueta el disparador. Trec el dron amb el GPS i el poso davant dels seus germans grans. La pràctica fa la perfecció i no em costa gaire pilotar-lo fins a deixar-lo surant a centímetres de la base del monument. Ara, si això fos una pel·lícula, em posaria a teclejar com un boig, com si dirigís els drons, tots alhora a cop de tecla, però no cal. A la pantalla hi ha un missatge que em demana si vull iniciar l’aplicació, premo la lletra s i el silenci de la nit es trenca quan els setze drons comencen a fer girar les seves quatre hèlices. Seixanta-quatre motors elèctrics en sincronia fan molt més soroll del que pensaries. Aixequen el vol i surten a bona velocitat, creuant l’Ebre en direcció al GPS que sura a tocar del monument. Uns segons més tard, la base de formigó està envoltada de drons que mantenen la posició, com colibrís de plàstic i metall. Trec el dispositiu pirotècnic que vaig comprar a la Xina i miro un cop més la pantalla del portàtil. Ara em pregunta si vull finalitzar l’aplicació, torno a prémer la lletra s alhora que premo el petit botó vermell del dispositiu. La darrera ordre del meu programa fa llençar-se els drons cap al davant fins a xocar amb el monument, la capacitat destructora dels explosius s’incrementarà amb el contacte. Se sent una explosió i una resplendor molt potent m’encega. Les següents explosions són massa seguides per distingir-les i sembla que siguin una única bomba. Quan s’esvaeix la fumerada i els meus ulls es recuperen, del monument només queda un fragment de la base de la qual sobresurten unes restes de metall retorçat. Es veuen les primeres llums dels cotxes patrulla, suposo que alertades per algun veí molest amb el soroll dels drons i veig gent que surt a les finestres. Obren la boca i em sembla que criden, però no els sento, l’explosió m’ha deixat ben sord. Vaig a l’ordinador i, ara sí, teclejo enviant al món el meu manifest explicant per què he fet això que he fet i per a qui. Els ossos del meu avi, mort defensant la llibertat contra el feixisme, són escampats al fons del mateix riu on ara descansen les restes del monument que el dictador va posar en el nostre Ebre. Aquells qui defensaven que el monument era per a tots els caiguts poden anar-se’n a la merda. El meu iaio Ricard descansarà millor ara que els seus assassins ja no són homenatjats a la seva ciutat impunement.


Comentaris (0)

Deixa un comentari

Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.