Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 52
    Mecenes
  • 148.0
    mensuals
  • 2698.35
    total

Mil paraules i jo - Les cuixes de les dones afganes


Mil paraules i jo - Les cuixes de les dones afganes


Sempre m’ha costat entendre el món. Sé com funcionen les coses que veig, però sovint em falla el perquè. Sé el motiu pel qual els canviadors de nadons acostumen a estar als vestuaris femenins, segles d’obligació per part de les mares de fer-se càrrec de la criança dels fills, però ningú va pensar mai a dir que potser caldria posar-los a tot arreu. I ja que parlem de vestuaris, entenc perfectament que existeixi una separació per gèneres, novament, segles d’avergonyir les dones i fer que els homes entenguin que la seva obligació és comportar-se com uns depredadors a tot arreu. Però ningú troba que cal canviar les actituds i no les situacions. 
Tenim normes per absolutament tot: com comportar-nos en públic, com interaccionar entre nosaltres, com estimar, com fer la guerra. La major part del temps vivim seguint les normes sense ni adonar-nos, el costum podríem dir-ne. Però ben poc sovint ens parem a pensar: per què? Fins i tot quan «trenquem» les normes, seguim algun codi: honor entre lladres, jerarquies, enginyeria financera. Les normes les tenim per poder conviure, per marcar unes barreres entre la nostra existència personal i la dels altres, però, que no en som conscients dels nostres espais sense que algú ens els assenyali? Si partim de la base que la realitat i el món són simulacres que genera el nostre cervell a partir de les sensacions i els inputs dels nostres sentits, cal que modifiquem aquests simulacres per fer-los coherents amb els d’altres persones? 
Una matinada, la meva primera xicota es va enfadar força amb mi per preguntar-li a un taxista com funcionava el taxímetre. Jo tenia setze o disset anys i no acostumava a prendre gaires taxis, però sempre havia pensat que els taxímetres devien estar connectats d’alguna manera a les rodes o a l’hodòmetre per saber quina era la distància que havia recorregut el vehicle. Però quan el taxi s’aturava als semàfors, el comptador seguia en marxa. Li vaig preguntar al conductor si me’n podia fer cinc cèntims i molt amablement m’ho va explicar. No vaig entendre els morros de la noia. No els vaig entendre ni quan em va explicar com era d’irritant que sempre estigués fent preguntes. Va recordar-me la conversa que vaig tenir amb el seu pare unes hores abans sobre la seva feina com a analista informàtic i la d’uns dies abans amb un amic seu que saxofonista. Li vaig dir que jo era una persona molt curiosa i que em delia per aprendre coses noves contínuament. Va dir-me que no calia entendre-ho tot, que no calia estar sempre resolent els dubtes. Li vaig dir que d’acord, perquè ja sabia com funcionava el món llavors i vaig acomiadar-me d’ella amb la promesa de trucar-li l’endemà per quedar per anar al cinema. Més de trenta anys han passat i encara no entenc el perquè del seu enuig. 
Darrerament, el meu problema principal amb el món és el privilegi i com és possible que la gent no entengui el concepte. Quan algú fa servir «subnormal» o «maricón» com a insult està fent servir el seu privilegi perquè no és ni una cosa, ni l’altra. Que estiguis dins d’un col·lectiu minoritari i perseguit no t’exclou de tenir privilegi per sobre d’altres col·lectius més minoritaris i perseguits que el teu: Dones (LGTBIQ+ o no) versus dones trans, Homes gais versus dones (LGTBIQ+ o no), Blancs versus qualsevol altre color de pell, Dones que no tenen gairebé cap dret i són obligades a viure amagades darrere un llençol versus dones que no tenen gairebé cap dret i són obligades a viure amagades darrere un llençol i, a més a més, els hi han arrencat el clítoris amb una pedra esmolada... No té res a veure amb la llibertat d’expressió, ni té res a veure amb acusar ningú. El privilegi és una cosa que tots tenim, tots. És com el fem servir que ens assenyala. Que no ho veiem em pertorba i em posa trist i el que és pitjor, em fa enfadar. Perquè no entendre per què coses que el meu cervell interpreta com a lògiques són vistes com una aberració em posa de molta, però molta mala llet. 
Al final porto més de sis-centes paraules per arribar a allò que volia explicar realment. La ràbia que em menja per dins massa sovint. Estic enrabiat la major part del temps. Dissimulo més o menys bé, és més fàcil fer-ho des d’aquesta banda de la pantalla, però, a voltes, calaria foc en moltes de les meves interaccions socials. Vaig medicat, faig teràpia i començo a assumir que no deixaré mai les drogues socialment acceptables, ni les visites psiquiàtriques. És el meu privilegi, pertànyer a un àmbit de la societat que es pot permetre un servei sanitari que el cuidi, millor o pitjor, fins a la seva mort. De sempre m’han dit que cridar o parlar amb excessiva vehemència em treu la raó i només puc pensar que «i una puta merda me la treu. Si tinc raó, tinc raó» i moriré defensant aquest axioma. Massa gent té la certesa que es pot parlar de tot sempre que es mantinguin les formes. Les formes serien aquestes normes de les quals us parlava abans. Les normes que ens permeten compartir espai en aquest simulacre que anomenem existència, però que, en realitat, ens limiten i ens permeten obviar aquesta limitació fent veure que som més feliços així. Jo no puc ser feliç en la ignorància i sé que això em condemna a no ser feliç. 
El problema és que estic absolutament convençut que el món (o el simulacre que els nostres cervells ens fan creure que és real) seria un lloc molt millor i sa si tothom fos una micona menys feliç i bastant més coherent. I penjar fotos de dones afganes en minifaldilla per indicar la llibertat de la qual gaudien fa unes dècades sense tenir en compte la quantitat immensa de dones que vesteixen avui minifaldilla i tenen entre poc i cap dret és poc coherent.

[Aquest text és una prova. Ja fa mesos que li dono voltes a la idea de dedicar una mica espai a la no-ficció. Començo amb aquest. Quan tingui ganes o necessiti parlar d'algun altre tema, hi tornaré o, si us ve de gust que parli d'alguna cosa en particular, feu-m’ho saber. El compromís és mai passar de les 1000 paraules.
He marxat de tuiter uns dies, necessitava vacances, si voleu res em trobareu per aquí, al telegram i a instagram. Una abraçada ben forta, PolPatrons]