Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 52
    Mecenes
  • 148.0
    mensuals
  • 2815.8
    total

Mil paraules i jo - La nena de la motxilla verda

Mil paraules i jo - La nena de la motxilla verda 

Avui al metro he viscut una experiència que m’ha deixat força mal cos. He aconseguit seure tan bon punt he entrat, cosa estranya, i als seients de l’altra banda hi havia tres noies: dues ben jovenetes, potser de tretze o catorze anys i l’acompanyant que no devia arribar a la vintena. La nena que tenia just davant s’ha passat gairebé tot el viatge assajant moviments de mans d’aquests que tanta gent fa als Tiktoks i als Reels d’Instagram. Duia una motxilla d’un verd estrident entre les cames, amb la part posterior mirant cap a mi. Escrit en retolador negre i lletres prou grosses, hi duia el nom, el cognom i un número de telèfon. He assumit que eren les seves dades i m’ho ha confirmat la noia que l’acompanyava quan l’ha cridat pel nom que duia escrit. 
Precisament ahir de matinada, com que no podia dormir, vaig acabar de veure un documental txec sobre ciberassetjament pedòfil "Atrapats a la xarxa" (el teniu a Filmincat) que m’hi va fer pensar. Si sabeu res de mi, recordareu que soc autista i tinc TOC. I què hi té això a veure amb la nena de la motxilla verda? Doncs que part dels meus problemes de salut mental venen de l’incapacitat per relaxar-se del meu cervell: sempre estic analitzant allò que veig, sempre buscant per on vindran els problemes, on són els perills. I tinc força talent per imaginar els pitjors escenaris possibles. No és una part de mi mateix que m’agradi, em fa sentir malament massa sovint, però sí que és útil. 
Duia el mòbil a la mà perquè estava jugant a un joc estúpid de moure líquids entre provetes. És el que faig quan m’angoixo i, amb el metro ple de gent, val a dir que m’angoixo a tota velocitat. He obert la càmera i sense gaire problema he fet una foto de la noia i de la seva motxilla. La idea inicial era cridar a la noia pel seu nom, ensenyar-li la foto i, després d’esborrar-la davant seu, explicar-li els perills de deixar tan lliures les seves dades personals. Però no he pogut. Acostumo a fer-li por a les noies pel meu aspecte. Soc alt, gros, barbut, sempre vaig de negre i acostumo a fer cara d’enfadat (sovint ho estic). He pensat que potser s’espantaria i tindríem una escena on hauria de donar explicacions a massa gent i he decidit no fer res. He esborrat la foto. Però també cal dir que m’és increïblement fàcil obsessionar-me i aconseguir que el meu cervell entri en una espiral conspiranoica. S’ha activat el Mode Terminator de la meva personalitat. Això és quan perdo tota inhibició i busco totes les maneres que una cosa podria acabar en tragèdia. Us sorprendria la quantitat de maldat que soc capaç d’empescar-me. 
Primer de tot he fet una cerca a internet del seu nom, m’han sortit molts perfils perquè no té un nom gaire peculiar. He canviat la cerca de contingut a imatges i he anat passant les planes, poques, fins a trobar una foto on sortís. He trigat el que ha durat el trajecte entre tres estacions. No l’he trobada a Facebook, però sí a Tiktok i ja sé quina edat té, fa els catorze poc abans de Nadal. També sé qui és la seva cantant preferida. Llavors he incorporat el número de telèfon. No us penseu que soc un hacker i conec moltes webs de la dark net que consultar. Només he fet servir el puto Google. Feu l’experiment, poseu el vostre nom i telèfon i feu una mica d’ego surf. Si algun cop heu estat en algun llistat d’alguna entitat que no ha sabut (o volgut) respectar la vostra privacitat, veureu que sou més públics del que sembla. He trobat un PDF amb les dades de la nena (i de les seves companyes) en una activitat esportiva. 
Ara, l’únic que volia era que baixessin del vagó, que desapareguessin de davant meu per deixar d’imaginar totes les desgràcies que li podrien passar a aquesta nena si jo fos un depredador. Li puc enviar un WhatsApp fent veure que soc un company de l’activitat esportiva i que estic superpenjat d’ella. Li puc començar a deixar comentaris al Tiktok amb un perfil fals que crearé fent-me passar per algú de la seva edat. O puc, simplement, passar les tardes esperant que surti del lloc on va a fer esport i, si tinc sort i torna sola a casa, fer amb ella qualsevol animalada que em passi pel cap. I tot per portar el nom i el telèfon ben visibles en públic. 
M’encantaria viure en un món on aquesta nena viuria protegida dels depredadors. Un lloc on ella i la meva filla que només té un parell d’anys menys, poguessin anar donant el telèfon a qualsevol persona sense haver de patir. Però no vivim en aquest món; ho fem en un de molt més fosc. Un lloc on no cal saber gaire d’informàtica per trobar la informació necessària per localitzar a qui sigui. 
Hem baixat els quatre del metro per la mateixa porta. Casualitats de la vida, anaven a la mateixa estació que jo. Jo he sortit a prendre un autobús per continuar el meu viatge mentre elles canviaven de línia de metro per continuar el seu. Però no he pogut deixar de pensar en la nena de la motxilla verda i en enviar-li un missatge per avisar-la dels perills de dur el telèfon i el nom a la vista. Al final ho he deixat córrer, per què tant de bo tot plegat sigui només la meva paranoia o el meu autisme que em fa fixar massa en detalls que potser no són gaire importants. M’he pres la pastilla extra que tinc per quan el cervell se’m posa a mil i he escrit això d’una tirada mentre espero que em faci efecte. No sé si ho faig per explicar-vos el què pot passar o per expulsar aquests pensaments que em fan patir. 
Tant de bo la vida fos més senzilla.