Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 139.0
    mensuals

Mil paraules i jo - Oportunitat (Un text inspirat pel tiroteig (qualsevol d’ells) a una escola dels EEUU


Oportunitat 
Ja ho he explicat alguna vegada, però mentre els tiroteigs a escoles als EUA es vagin repetint, continuarà sent totalment rellevant. Suposo que sabeu que tinc un cert interès en temes de suïcidis, n’he escrit un llibret i tot que vaig començar durant el meu ingrés al pavelló psiquiàtric de l’Hospital del Mar. No he fet mai cap intent seriós, però he estudiat força sobre el tema. Com us ho diria, la teoria la tinc molt fresca, per sort, mai he aprovat les pràctiques. Tanmateix llegeixo sovint sobre el tema i tinc una curiositat que s’aplica, perfectament, a coses com el darrer shooting (no indico quin perquè segurament hi haurà algun de nou mentre escric aquest text). 
Acabada la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit (dades d’Anglaterra i Gal·les) tenia unes taxes de suïcidi bastant elevades, cosa que va continuar fins a gairebé els vuitanta. Previs a la dècada dels setanta, el 40% de les morts es produïen per inhalació de monòxid de carboni. Cosa que sona molt més espectacular que dir que la penya la dinyava fotent el cap al forn amb el gas obert, oi? Però, curiosament, van viure una davallada important entre 1963 i 1975, en una època on a occident, la incidència anava pujant. Van passar de 5,714 morts a 3,693. Això és un 35,5% menys. 35,5% menys morts? 40% morts per monòxid de carboni? Són xifres similars, podria ser que estiguessin relacionades? Doncs sí. Des de mitjans dels seixanta, a Anglaterra van anar substituint els forns de gas domèstics per elèctrics, arribant a gairebé l’eliminació dels mateixos cap al 1975. Una part dels qui provaven maneres diferents de morir que el forn, significarien aquesta diferència del 4,5% entre l’any 63 i el 75. 
El concepte que els suïcidis són una cosa planificada i pensada mil cops és completament erroni. La ideació suïcida (els pensaments autolítics si voleu el Palabro™ que et posen a l’informe psiquiàtric perquè no sàpigues de què parlen quan parlen de tu) té diverses fases i aproximacions. Tothom té pensaments funestos un moment o altre, com tothom té pensaments violents o sexuals que el repugnarien si no fos perquè el cervell humà ha evolucionat els seus propis filtres per apartar ràpidament els mateixos del pensament conscient. La gent que pateix TOC (Trastorn obsessivocompulsiu), depressió i d’altres problemes de salut, pot acabar amb aquests filtres avariats i aquests pensaments no desapareixen. Hi ha tres preguntes que et cal respondre si pretens planificar el teu suïcidi amb antelació: Com em mataré? On em mataré? I Quan em mataré? Si has anat pensant en les respostes i les tens clares, és molt possible que estiguis a punt de provar de fer-les reals. Però no tots els suïcidis responen a aquestes tres preguntes. Un bon nombre dels mateixos respon a un altre factor molt important: l’impuls o com cantava Asia «'Cause it's the heat of the moment, The heat of the moment...». 
Tornem a UK i la baixada en intents de suïcidi d’aquells dotze anys que esmentàvem abans. Sabem que un 4,5% dels qui no podien morir ficant el cap al forn, buscaven altres maneres: defenestració, sobredosi, tallar-se les venes... Però i la resta? Aquestes més de 2000 persones que no morien? Podria ser que sense la comoditat de tenir una cabina de suïcidis preparada a la cuina, tinguessin prou temps per recapacitar, adonar-se que no tenien resposta a les tres preguntes i no persistir en la idea? Doncs sí, és exactament això. Aquí teniu un estudi sobre el tema
I una cosa molt interessant de l’estudi és com parla d’Oportunitat i com prevenir el crim, blocant la mateixa. Si no tens una manera senzilla de matar-te, molt possiblement no ho faràs, o no ho puguis fer si et sobrevé l’impuls. De la mateixa manera, és difícil cometre un crim, o almenys un crim greu, si et manquen les eines per facilitar-lo. Relacionem això amb els fets que l’únic lloc del món on semblen ser habituals fora de zones de guerra passen? Per què hi ha tantes morts per arma de foc i tiroteigs indiscriminats als Estats Units d’Amèrica? Ni pajolera idea, nois? Excés de sucre? Excés de TV? Manca de sanitat universal? Excés d’extremisme religiós? Gent més preparada que jo hauria de posar-s’hi a resoldre això, però amb els meus minsos coneixements i seny puc dir que si no fos tan senzill aconseguir una arma de foc, ben segur, hi hauria menys gent innocent morta a trets. 
Tornem als suïcidis. Els EUA tenen el rècord de morts per arma de foc del planeta. I, evidentment si creiem en la correlació de la qual us he exposat els fets abans, la ràtio de suïcidis per arma de foc més alta del món. I això són dades de l’any 2019. Ni tinc ganes, ni forces de veure els números després de dos anys pandèmics. 
Jo no gaudeixo d’una bona salut mental. He tingut pensaments autolítics, ideació i almenys he buscat i trobat resposta per dues de les tres preguntes: el com i l’on. També tinc TOC i els meus pensaments intrusius, sovint tenen a veure amb violència i agressivitat. He tingut problemes per culpa de la meva agressivitat i bona part de la meva depressió la crec deguda a haver de controlar els meus impulsos constantment. Però tinc alguns avantatges que els nord-americans no tenen: No tinc fàcil accés a armes de foc. La meva Katana està sense esmolar perquè és decorativa i prenc medicació. Si visqués a Texas, segurament no em podria permetre la medicació (la meva darrera recepta posava que estava valorada en més de 2000 €) i podria aconseguir amb tota facilitat armes (sense haver d’explicar qui soc). 
Als defensors de la tinença d’armes els encanta la cita que ja ha esdevingut l'eslògan de la NRA: Guns don’t kill people. People kill people (Les pistoles no maten gent. La gent mata gent). I tenen raó, sempre és la gent la que mata: com aquest assassí que provà d’assassinar la seva família a sang freda