Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Mecenes

Mil paraules i jo - Responsabiliquè?

Responsabiliquè? 


Comencem per la part més òbvia de totes: la víctima no té la culpa absolutament de res. Repetim-ho un cop més: La víctima no té la culpa de res. Ja està. Veieu que fàcil és no culpar a les víctimes d’una violació d’haver provocat la mateixa? Vinga, doncs, entrem en el meravellós món de la responsabilitat; no oblideu les botes d’aigua que estic a punt d’endinsar-me en un fangal important. 
En Dani Alves és presumptament culpable. Jo estic completament convençut que ho és. També és responsable de la seva situació: anar per la vida sent un depredador sexual, abusar del seu privilegi i diners per ser un individu merdós i pensar que ser famós i ric li dona dret a creure’s un ésser superior, són coses que depenen exclusivament d’ell. Ara! És l’únic responsable? No, no pas. 
La víctima ho és? No, com podria ser-ho. Però (ai els peròs), si l’atacant no hagués estat un famós, ella i les seves amigues haurien aguantat els tocaments i les agressions prèvies? Va tenir res a veure que fos algú cèlebre i carregat de diners qui les tocava sense consentiment? No, realment la culpa la tenim tots i aquest culte al famós que patim. Els convertim en ídols, escoltem les seves opinions com si sabessin de què parlen, quan l’únic crèdit que se’ls pot donar és basat en la seva fama, no en els seus coneixements. 
Llegint les declaracions de les companyes i testimonis, aprenem que, una d’elles, mai hauria deixat anar que la víctima passés per la porta que el futbolista havia travessat uns instants abans, d’haver sabut que era un lavabo. Potser una mica irresponsable per part seva, deixar que la futura víctima seguís a algú que ja les havia agredit abans, fos quina fos l’habitació que hi hagués rere la porta, no? Només es cometen violacions als vàters? No l’hauria pogut forçar si a l’altra banda hi hagués un magatzem? Un vestuari? Una sala privada amb sofàs que recorden llits de matrimoni i que es poden trobar a molts locals? No, tampoc la culparem a ella. La culpa és nostra, de tots, per no saber crear espais segurs on les dones no hagin de pensar si darrere la porta els espera una desgràcia a punt de passar. 
La jutgessa del cas Alves ha denegat a la patronal de l’oci nocturn a Catalunya i a la d’Espanya presentar-se com a acusació particular. Ni idea de per què. És en el seu més urgent interès que tot el pes de la llei caigui sobre aquest violador que, aprofitant les facilitats que aquests llocs atorguen a les persones VIP, ha estat enxampat fet ús de les instal·lacions com si tingués alguna mena de privilegi o tracte de favor. No sé. Potser la mateixa existència d’aquests reservats, apartats del públic general, on es concedeix accés a dit a les dones que tenen uns certs estàndards de bellesa que afavoreixen que aquests clients VIP facin més gasto, són el lloc ideal per mantenir aquesta cultura de cosificació, sexisme i misogínia que és, en bona part, motiu suficient per eliminar-les. A més, va ser el personal de la mateixa discoteca qui va detectar el patiment de la víctima i va activar el protocol de seguretat per aquest tipus de situacions. Parlo del protocol d’actuació en cas d’agressió sexual a l’establiment, no del protocol de selecció de noies a les quals es convida a les sales exclusives a petició del famós de torn. Aquest sistema d’elecció, no només és una forma de guanyar diners gràcies al patriarcat, sinó que és un exemple de la hipocresia que representa mantenir protocols de protecció a les víctimes mentre es proporciona territoris vedats de caça i preses fàcils als seus agressors. 
Al final, la responsabilitat queda tan diluïda, que no ens cal sentir-nos malament amb nosaltres mateixos. Podem bramar la nostra indignació cap al responsable últim, aquell que també carrega la culpa: el violador. Però caldria que no deixéssim per gaire més tard la conversa sobre què fer per evitar que aquestes coses passin. Cal començar a no posar-nos a la defensiva quan ens assenyalen el nostre privilegi i, evidentment, cal que comencem a fer patir les conseqüències a qualsevol que en faci ús per cometre cap abús. 
La defensa de Dani Alves està fent servir com a excusa per la violació que la víctima va passar per la porta voluntàriament i sense coacció un parell de minuts més tard. I això no em sembla tan greu, els advocats VIP no arriben a on són mercès a una ètica elevadíssima, sinó a la capacitat de treure merda de la situació més neta i asèptica. El que m’afecta és llegir i sentir comentaris valorant aquesta defensa amb arguments com aquests: la noia ja sabia a què anava... als reservats de les discos sempre ha passat això... ho fa pels quinze minuts de fama... i totes les altres variants possibles del Totes Putes que està gravat al cor d’aquest patriarcat nostre que tant ens costa de desmuntar. 
Així que, en resum, culpable només n’hi haurà un i si el judici acaba amb condemna. La presumpció d’innocència és importantíssima i no hem de sentenciar el blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Però que no acabi tot amb un VIP a la cangrí i prou. Recordem la quantitat d’altres esportistes d’elit que han amagat amb una abrusadora quantitat de diners i pressió a les que no podem anomenar les seves víctimes perquè ells mai han estat declarats culpables. 
L’única manera d’aconseguir erradicar totes aquestes situacions és acceptant la nostra responsabilitat. Tota ella, la que ens pertoca per assolir canviar les coses... La que tenim per acceptar que els agressors no paguin perquè ens agrada com juguen, com actuen al cinema, com canten... La que no volem assumir quan no intervenim en situacions que es podrien haver evitat... La que obviem i, potser és la més important, educar a la canalla i fer-los veure que ningú NINGÚ és més VIP que altri.