M’agrada escriure diàlegs. Tinc per costum llegir-los en veu alta, per veure si sonen creïbles. Això fa que hagi dit a un volum suficient per sentir-me parlar coses com «i si Hitler tenia raó» o «Uns jueus de merda hi viuen aquí.». I què tal aquesta, és una de les meves preferides: «Sento desig sexual pels cossos de les nenes petites. Potser entre els quatre i els vuit.». Aquestes línies de diàleg són només de relats publicats a Le Tapiriste del darrer parell d’anys. A l’aixeta o en qualsevol de les meves novel·les hi trobareu perles semblants. Evidentment, no les crec aquestes coses, són part de la personalitat d’algun personatge que he creat per la trama. Però que no les cregui, no vol dir que no em facin mal quan les dic. Diu la Margaret Atwood al seu assaig On writers and writing: «...escriure té a veure amb la foscor, i el desig o potser la compulsió d'endinsar-s'hi, i, amb sort, il·luminar-la i endur-nos quelcom cap a la llum». Acostumo a escriure des de la foscor als cors dels meus personatges, però no sempre aconsegueixo tornar amb quelcom a la llum. 

La primera novel·la que em va fer molt de mal i em va fer créixer, fou Cuore d’Edmondo de Amicis. No sabria dir quants cops l’he llegida, però em faltarien dits a les mans per fer els comptes. És un llibre del seu temps, finals del segle XIX, i ha envellit prou bé, tot i sonar paternalista i ultrapatriòtica. Al protagonista li van explicant històries i una d’elles és la base que va inspirar la sèrie de dibuixos animats Marco: Dagli Appennini alle Ande. Tot i ser una història plena de moral i aprenentatges positius, als nens de la trama tenen vides força fotudes: maltractament, pobresa, mala salut... Suposo que va ser allà que la foscor va començar a semblar-me atractiva. Llavors va arribar Jules Verne amb els seus llibres plens de meravelles i aventures i més personatges foscos com el Capità Nemo o herois que les passen putes com en Miquel Strogoff. Però Verne encara era massa positiu així que seguint amb la literatura que tenia més a l’abast per aquells temps, la del segle anterior al meu naixement, vaig caure en les tenebroses urpes de Poe, Stoker i Mary Shelley. Entrar a l’adolescència havent llegit una bona pila de llibres obscurs i tenint accés a la biblioteca de la meva mare, molt fan d’Stephen King, va convertir-me en l’escriptor que soc ara: algú que sempre camina entre ombres. 

Portem mig escrit i entre tota la faramalla que hi he abocat, encara no deveu saber perquè el títol de Soroll. Canvi de terç, doncs. Estic acostumat a la foscor. Avui no parlaré (gaire) de la meva depressió, idees suïcides i diverses merdes mentals que em tenen ben entretingut. Parlaré dels meus auriculars i del volum que faig servir per escoltar música. El meu cervell mai està en calma. Sempre, i quan dic sempre, vull dir SEMPRE està actiu. Sovint necessito estar fent dues coses simultàniament per poder concentrar-me en almenys una d’elles. Incomptables vegades he hagut d’explicar que sí, estic seguint la pel·lícula mentre llegeixo un llibre. Tota aquesta foscor de la qual us parlava als paràgrafs anteriors, està sempre present. La necessito perquè em recorda que hi ha llocs on l’obscuritat s’acaba quan tanques el llibre, quan prems el botó d’stop al comandament, quan deixes a un costat la història que estaves gaudint (o no). Però el món no és un lloc així. A la vida real, la gent diu coses com les que jo faig dir als meus personatges, coses horribles o desagradables que fan del món un lloc... bé... fan del món, un lloc horrible i desagradable. Quan llegeixo en veu alta les opinions merdoses d’algun personatge, sé que la seva opinió acabarà allà, en el paper i que no sobreviurà si esborro l’arxiu i ningú el llegeix. Tanmateix, quan vaig en metro o estic en un bar i sento les opinions d’algú que pensa i actua com un d’aquests personatges, no tinc la sort de poder esborrar-lo. 

Podeu pensar que el soroll del qual us vull parlar són les paraules d’algú que proclama que «jo no soc racista, però no suporto els putos moros», o d’aquella comare ignorant d’allò que és la sororitat diu «Cap dona mereix que la violin, però si et vesteixes com una puta, els homes et tractaran com una puta» o del filòsof i poeta que afirma «Tots els maricons són uns malalts i uns pedòfils». Totes aquestes frases les he sentit personalment, en dies que no he recordat prendre els auriculars, o s’han quedat sense bateria. Totes aquestes opinions són verídiques i segurament tots les heu hagut de sentir algun cop. Però a mi, se m’omple el cap de soroll quan les pateixo. 

És un soroll brut. Una simfonia d’acords trencats. Un brunzit desagradable i aspre que rebota a les parets del meu crani i li roba tot l’espai als meus altres pensaments. És una foscor brillant, sí, una foscor brillant que m’enlluerna i em fa pujar la ràbia. I tinc ganes de cridar. I tinc ganes de fer servir la violència que viu dins meu per fer mal a la gent que m’obliga a patir aquest soroll; per netejar el món i deixar la foscor només a la literatura gòtica de la meva joventut. No hi ha res a fer, però, perquè el món és tant d’ells com meu. Així que intento tenir sempre els auriculars carregats i tapant-me les oïdes i poso les cançons a un volum suficient per imposar-se al soroll. No sempre ho aconsegueixo, el soroll és molt persistent i el combato amb les forces justes que em queden després d’enfrontar-me a mi mateix i aturar la violència. 

I amb la música no hi ha prou, així que trec un llibre, tan fosc com puc i provo de sortir de l’obscuritat que m’autoimposo amb quelcom net, quelcom bonic que il·lumini aquest maleït món de soroll.