Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenes
  • 139.0
    mensuals

Mil paraules i jo: TOC TOC una petita explicació sobre el meu TOC


TOC TOC 

El Trastorn Obsessivocompulsiu té un nom que fa gràcia. TIC TOC, TOC TOC, qui és? TOCame Roque... El trastorn en si, doncs és menys divertit. Sovint sento o llegeixo gent que diu «Hòstia, quin TOC» quan veuen una rajola mal posada o un llibre cap per avall a la prestatgeria. Llavors segueixen amb la seva vida com si res. Això no és TOC; si de cas és ser una mica maniàtic. El TOC és quan tres hores més tard, encara hi penses. O quan, encara que no hauries de tocar els llibres dels altres, poses el llibre en la posició «correcta» o se t’espatlla el matí. El tema és que la majoria aprèn que són les coses de salut mental de la TV o el cine. Tothom espera que els autistes siguin genis matemàtics tipus Rainman, maniàtics de la neteja com Monk, o mil exemples més de per què la salut mental està tan mal representada i entesa per la societat. Jo tinc la sort que el meu TOC és lleu i prenc la meva medicació religiosament. Però, he pensat que us faria cinc cèntims d’algunes coses que em deixen el cap una mica entortolligat quan les pateixo. Per si algun dia em veieu i no puc deixar de mirar el cul de la noia del davant, o les vostres mans, o us sembla que he de fer pipí, però us dic que no, que estic bé tot i no deixar de remenar les cames. 
Comencem amb un clàssic: les rajoles. Més enllà de la manca d’estètica (tot i que algunes no és per la col·locació sinó perquè són lletges de cuyongs), no tinc cap problema amb les que són fora de lloc. Conec gent que sí, però a mi no m’afecten gaire. ARA, les línies on es connecten les rajoles. Verge santa la que puc muntar. Si en trepitjo una amb el peu dret, he de trepitjar-ne una amb el peu esquerre. Cap publema, oi? Bé, baixant les escales del metro, de vegades les ratlletes estan a una certa distància; això vol dir, obrir-me de cames a la següent passa (cosa ridícula i perillosa si hi ha més gent baixant) o saltar-me un graó i canviar el pas (cosa ridícula i perillosa encara que vagis sol). Segur que esteu pensant «Tampoc n’hi ha per tant, vas baixant i ja trobaràs una juntura per trepitjar, no?» Ahà, m’agrada que em faci aquesta pregunta persona neurotípica que no li passa res per trepitjar ratlletes de rajoles a peu canviat. Sí que passa. Passa que si s’acaba l’escala i no puc reorganitzar la simetria trepitjant una altra juntura, no tinc més opció que pujar un parell d’esglaons, trepitjar amb el peu que toca i seguir amb la meva vida, tot esperant que ningú m’hagi vist fer el ximplet a les escales. O puc provar d’actuar amb Normalitat™ (com si ser normal fos fàcil, sats?) i notar com dins meu creix l’angoixa, em comença a fer mal el cap i em costa concentrar-me en el que estigui fent (habitualment llegir). Ja us he dit que el meu TOC és lleu, puc concentrar-me, respirar, fer exercicis per canviar el pensament (amb aquestes joguines que compra tothom, però en realitat són eines per controlar els nervis) i aquesta és la diferència entre tenir TOC i no tenir-ne. L’esforç conscient per superar-lo o, desgraciadament en alguns casos, la incapacitat per deixar anar el pensament. 
Personalment, ho reconec, he de pensar per no quedar-me mirant les coses que m’agraden o em xoquen quan estic pel carrer. Quan us queixeu, sobretot les dones, que algú se us ha quedat mirant al bus o al metro, teniu tota la raó. Dit això, no tothom ho fa pel mateix motiu o pot controlar-se com marquen les normes. Els culs són una part del cos que més m’agrada (sense distinció de gèneres, un bon cul és un bon cul. Punt) però si ets dona i decideixes posar-te una minifaldilla texana PER L’AMOR DE TOTS ELS DÉUS no portis les butxaques del cul descentrades. Perquè saps què? La següent cosa que queda descentrada és el meu cervell. Em costa horrors no allargar la mà i recol·locar una faldilla torta, dir-li quelcom a la persona és una invitació als crits de pervertit i he de fer esforços dolorosos per apartar la mirada. Algun cop m’han cridat l’atenció (algun noviet possessiu) i, he de dir que ho agraeixo; l’empenta des de l’exterior m’ajuda a sortir-me’n en aquests casos. Suposo que us deu fer gràcia; ho explico sovint per fer riure, però recordo clarament una noia rere la qual vaig pujar les escales mecàniques de la sortida Ronda Sant Antoni del metro Universitat de la línia 2 de Barcelona. Era un diumenge (anava al mercat de Sant Antoni). Potser fa dotze o tretze anys. De tant en tant em torna al pensament perquè mentre li mirava fixament la butxaca descentrada que hauria d’estar cap a la dreta, va recol·locar-se la faldilla i la butxaca va quedar completament al centre, entre les dues galtes i quasi vomito dels nervis. Podeu riure, l’absurditat de la situació quasi que ho exigeix. Però penseu que no exagero. Escriure aquest paràgraf m’ha costat fer un parell de parades i anar a buscar-me un cafè amb llet per centrar-me. 
El TOC és molt més que aquestes «manies», són pensaments intrusius que et destrossen. Imatges grotesques de diversa temàtica (violència, sexe, mort) que no tenen res a veure amb qui ets, però et confonen i et fan patir. Són gratar-se parts del cos fins a sagnar, i llavors, continuar gratant una estona més perquè no pots deixar-ho. És una malaltia ben fotuda que encara no té el reconeixement que cal. Personalment, m’és ben igual quan feu servir el TOC per significar que una cosa us ha molestat, però tingueu present que molts dels qui ho pateixen, ho fan en secret, i sovint, és per culpa dels comentaris que la gent fa sense pensar-hi. 
Estem entre vosaltres. Esteu entre nosaltres. Som tots Gent™.