L’agent Louganis estava en el lloc i moment equivocats. Cosa que el posava de molt mala llet. Venia d’una nissaga de policies: el seu besavi havia atonyinat els nipons que no volien creure en la llei i l’ordre que en MacArthur els oferia. El seu avi li havia picat la cresta a una bona pila de hippies pollosos. Son pare encara estava de servei a una comissaria de la gran ciutat i, tot i que no feia feina de carrer, encara trobava temps per baixar als calabossos i «ajudar» a corregir la mala actitud d’algun detingut. Ell era el darrer de la cadena i, definitivament, la baula més dèbil. Va créixer amb l’obligació evident de convertir-se en policia. De petit, somiava ser astronauta o, de vegades, cuiner a un vaixell, però no hi va tenir mai l’opció. «Fill» li deien el seu pare, el seu avi i segurament li hauria dit el seu besavi si no fos que havia mort uns anys abans «Somiar està bé i tal, però tu has nascut per ser policia i policia seràs». De ben petit, mentre els altres nens jugaven a bàsquet, ell havia d’aprendre el significat dels codis de ràdio policial. Li havia agradat anar a la pista de tir amb el vell i aprendre a fer servir una pistola, però no cada dissabte. Fins i tot els diumenges, després de missa, mentre tots els seus amics feien el dropo al darrere de l’església, ell s’havia d’estar amb els adults, xerrant amb els companys de feina del pare. Així que, tan bon punt va acabar el batxillerat, va presentar-se a les proves d’accés al cos. De res li va servir suplicar que el deixessin anar a la universitat. Ni tan sols quan va explicar-los que volia estudiar criminologia i dret per tenir més oportunitats dins del cos. «Fill» li deien el seu pare, el seu avi i segurament li hauria dit el seu besavi «A la nostra família som treballadors, no senyorets que han nascut amb una cullera de plata a la boca. Començaràs com tots nosaltres. Gastant soles al carrer». Així que aquí es trobava ara, agent de policia motoritzada; en lloc de soles, gastava pneumàtics, però l’avorriment era el mateix. 

L’agent Louganis tenia el do d’escollir el lloc i el moment perfecte per no haver de posar-se en perill. No havia estat idea seva ser policia i, acceptant que part de la culpa era seva por no haver tingut els pebrots de negar-se, no pensava morir en acte de servei, ni arriscar-se més enllà del necessari. Així que sense cridar gaire l’atenció, escollia sempre els destins més allunyats de qualsevol focus de problemes. Li agradava treballar de nits. A la ciutat era el torn problemàtic, però a la carretera, amagat sota el pont de l’autopista, només havia de sortir un parell o tres de cops: algun accident, algun borratxo, algun borratxo en un accident. Si sentia que hi havia algun merder massa complicat per la ràdio, esperava fins al darrer moment per contestar i gairebé sempre hi havia alguna altra patrulla que prenia l’avís. No era pas un covard, si calia entrar a trets, ho feia sense cap vacil·lació. Feia tres mesos havia intervingut en una baralla a un motel de carretera. Un home havia apallissat a la seva parella i havia amenaçat a l’encarregat de l’establiment amb una pistola. El tema l’havia trobat prenent cafè a una benzinera a dos quilòmetres del motel i l’operador dels telèfons ho sabia. Va respondre de seguida i va marxar cap allà. No pensava actuar fins que no arribessin reforços, però havia vist al malparit brandant la pistola mentre estirava a la seva dona pels cabells, amunt i avall pel passadís. Devia anar col·locadíssim per què no va ni adonar-se que havia arribat amb la sirena i els llums anunciant-lo. El va observar clavar-li un parell de cops amb la culata de la pistola a la cara de la víctima. El primer instint d’esperar que vinguessin companys va ser substituït per un altre que li cridava que tragués la pipa i li esberlés el cap a trets, però tenien prohibit matar sense donar cap avís, així que va treure la Taser, va apropar-se a l’escala posterior i va pujar fins a tenir a la vista el passadís. Quan el paio va tombar-se d'esquena a ell, va aixecar-se i caminant sense fer gaire soroll, es va apropar i li va disparar. Els elèctrodes es van clavar entre els omòplats i, automàticament, l’individu va caure a terra, deixant escapar l’arma i a la víctima. No va deixar anar el gallet mentre s’apropava a comprovar que la noia estava fora de perill. Cada segon i mig, el cos musculat i suat del seu detingut feia un nou salt, arquejava la columna vertebral i deixava anar un gruny. Va decidir aturar el corrent, quan l’aroma dels pixats de l’home van fer-se massa aromàtics. Va rebre una felicitació formal del cos i, fins i tot, la direcció de la cadena de motels, li havia ofert un val per dues nits gratis a qualsevol establiment de la marca. 

Aquella nit, però... 

L’agent Louganis estava en el lloc i moment equivocats. Cosa que el posava de molt mala llet. La ràdio havia estat deixant anar missatges tota la nit. Un malparit havia matat a trets a un pobre nano que treballava el torn de nit a una benzinera i havia sortit cagant llets. Havien aconseguit la matrícula i l’adreça de la mestressa del cotxe, una tal Mary Julianne Phillips. Els patrullers que havien anat a comprovar que en podia saber la dona del cotxe, van trobar-se la casa tancada i buida. Però preguntant als veïns, van saber que el cotxe de vegades el duia el xicot, una bona peça amb més temps dins que fora de la presó i que s’havia convertit en el sospitós principal dels fets de la benzinera. La matrícula, model i color del vehicle es repetien un cop i un altre per la ràdio i l’agent Louganis va pregar amb totes les seves forces, perquè l’assassí mal nascut que corria per alguna carretera propera, hagués decidit sortir cap a alguna via poc transitada ben lluny d’on ell s’estava. Anava mirant els pocs cotxes que passaven, pregant per no veure cap que coincidís amb les dades que la puta ràdio no deixava d’escopir. Però, un vehicle de model i color com el que buscaven va passar davant seu. Posà la moto en marxa i va activar el festival de llums que el farà visible a tothom. Així que va pregant i tornant a pregar, a Déu, a Satanàs i a la mare que els va parir a tots plegats perquè el cotxe que ha vist no tingui la matrícula que porta sentint tota la nit. S’apropà al vehicle i va veure la fatídica xifra que no volia veure. Va decidir avançar el cotxe i esperar-lo uns metres més endavant, per tenir temps de preparar-se i avisar, demanant reforços. Va deixar la moto en marxa i s’esperà, amb la llanterna que sempre li ha recordat un sabre de llum com el de les pel·lícules. Traient la pistola, l’amartellà. El cotxe que esperava tomba el revolt i li fa senyals per aturar-lo. Un pensament poc amable per son pare, son avi i el besavi que ja fa temps que ja no belluga li va creuar la ment. Ningú va respondre a les seves pregàries i tocava posar-se en perill per un ofici que mai ha volgut que fos el seu.