En Cesc va acabar d’afaitar-se. La tovallola no li havia aguantat a la cintura i anava amb tot penjim-penjam quan la Carlota va entrar al bany. 

—Ei, culet, culet —va dir-li mentre li picava les galtes. 

—Bon dia, amoreta. 

Es van fer un petó llarg i humit i en Cesc va notar que se li despertava el sexe que fins ara havia estat prou tranquil. 

—Ei, Tigre. No t’animis gaire que ja vas tard. 

—Dona, un de rapidet abans no et dutxis. 

La Carlota va deixar caure el pijama i les calcetes al cove de la roba bruta i va entrar a la dutxa. 

—No, ja saps que no m’agrada fer-ho amb presses —Va encendre l’aigua i sobre el soroll va continuar parlant—. A més, avui no pots fer tard, oi? Surts en directe. 

El sospir li va sortir del fons del tot del pit. Va imaginar-se que era dins d’uns dibuixos animats d’aquells tipus Tom i Jerry, amb un angelet que li recordava que havia d’anar cap a la ràdio ja per no fer tard mentre a l’altra espatlla, un dimoniet li deia que fes el favor d’entrar a la dutxa. Amb un altre sospir, va ficar la mà per la cortina i va pessigar-li el cul. 

A l’estudi s’estava molt bé. La temperatura era agradable i li encantava estar en una habitació tan ben aïllada que els sons del carrer no podien apreciar-se, llàstima que la cobertura curtejava una mica. 

—Ep, Manel. Tens cobertura? 

El locutor va prendre el mòbil i va mirar-se’l abans de contestar. 

—Sí —Va fer cara de murri—. Però jo ja tinc la segona dosi de la vacuna anticovid i tinc el 5G pels núvols. 

—I el tema magnetisme? 

—Això és un muntatge del lobby de fabricants de culleretes de plàstic. 

El riure va sonar fort en aquelles parets folrades. La porta es va obrir i els altres dos tertulians van entrar. 

—Bon dia, Marco. Bon dia, Martina —en Manel va assenyalar cap en Cesc amb el polze—. Aquest és en Cesc, avui participarà en la tertúlia. 

En Marco va oferir-li la mà estesa, però en Cesc va tancar el puny fins que l’altre li va xocar. 

—Any i mig i encara se m’escapa el gest quan conec a algú nou. 

—Els vells costums no moren mai —diu la Martina seient mentre saluda amb la mà al tècnic de l’altra banda del vidre. 

—M’acabes de dir vell? 

—Acabo de constatar un fet i prou. 

Van anar fent veure que discutien, però els somriures deixaven clar que eren prou amics per a tenir una complicitat de molts anys de compartir espais, a la ràdio i, ocasionalment, a la TV. 

—Canalla, deixeu les discussions per quan comencem el programa, valens? 

El tècnic ens mira amb la mà oberta aixecada. Va amagant un dit en un compte enrere silenciosa fins que li queda només l’índex estès, amb el qual assenyala a en Manel. En Cesc no va parar gaire atenció a la presentació, ja l’havia viscut prou cops. Va aprofitar per reiniciar el mòbil, provant de guanyar prou cobertura. Podria fer servir el wifi de l’edifici, però no li agradava connectar-se des de xarxes poc segures. Quan va sentir que l’anomenaven, va atansar-se al micròfon i va saludar tot donant gràcies per la invitació. 

—Avui som aquí amb aquests tres experts per parlar d’un tema molt controvertit: L’anomenada Llei Trans. 

En Cesc va fer un salt a la butaca i va mirar-se el locutor, que li va aixecar els dos polzes com donant-li ànims. Li havien parat un parany; pensava que venia a discutir sobre l’augment de les agressions per motius d’homofòbia i no sobre transsexualitat. No haguera pensat mai que en Manel s’aprofitaria de la seva coneixença d’aquesta manera. Va perdre’s les primeres frases del debat que de seguida va escalfar-se. 

—Mira, no —exclamà en Marco—. Que siguis una dona i feminista, no t’atorga cap mena d’autoritat sobre aquest tema. 

—No i ara. Només fa anys que lluito contra aquesta societat patriarcal, aguantant que qualsevol home, pel simple fet de tenir penis, cregui que pot explicar-me com funciona l’opressió. 

—Però no hem vingut a parlar dels drets de les dones. Hem vingut a discutir sobre si les persones tenen el dret a definir-se amb el gènere que les faci sentir millor o amb seu de naixement. 

Amb la mà sobre el micro, en Manel li va demanar al Cesc si no pensava intervenir. Aquest se’l va mirar sense dir res. Només podia pensar en el primer cop que en Manel li havia presentat la Carlota, que en aquell temps encara feia servir el nom que els seus pares li havien posat: Carles. Havien connectat a la primera, ambdós tenien un amor per l’humor absurd i les pel·lícules en blanc i negre. Van descobrir que se sabien de memòria tots els diàlegs de Casablanca i quedaven sovint per veure-la i recitar les seves frases preferides. Un dia, en Carles, va marxar a Seattle, a documentar-se per un llibre sobre música Grunge que estava escrivint. El que havien de ser cinc o sis mesos, van acabar sent dos anys ben llargs. S’enviaven emails i parlaven per telèfon cada parell de setmanes, però sempre que en Cesc deia que li faria gràcia anar a veure’l, en Carles dissimulava i canviava de tema. Un dia en Cesc va rebre un correu electrònic ben curt, només tenia tres paraules a l’assumpte «torno a Barcelona» i al cos del missatge l’identificador del vol. Va contestar amb la mateixa brevetat «Et vinc a recollir» i arribat el dia, va anar a pel seu amic a l’aeroport. 

—No veig per què he de compartir espais privats amb gent que potser, i vull deixar clar que no em refereixo a tots, potser són homes que volen tenir accés a aquests espais. 

—Això és ben intolerant de part teva, no Martina? —diu en Marco— I, a més, que coi hi feu les dones en aquests espais privats? 

—No trobo que sigui tema per fer brometes, Marco. Trobo que la teva actitud s’apropa molt al masclisme, no creus? 

En Manel es mira al Cesc amb cara de preocupació. Torna a demanar-li si pensa dir res. Però aquest ni el sent, perdut en els seus records. 

Estava a la sortida de la terminal d’arribades esperant al Carles quan va fixar-se en una dona impressionant que s’acostava cap a ell. Era molt alta i esprimatxada però amb uns pits rodons i generosos. Caminava amb unes sabates de taló alt que li marcaven uns bessons fornits. En Cesc va desviar la mirada pensant que no era de bona educació quedar-se mirant la gent quan va adonar-se que la dona venia directa cap a ell. 

—Hola, Cesc. 

—Hola —respongué el noi sorprès que la desconeguda sabés el seu nom—, ens coneixem? 

Però no acabava de pronunciar aquestes paraules que va reconèixer el somriure sorneguer del seu amic en aquells llavis perfilats de carmí. 

—Crec que el millor serà que em presenti —digué la dona—. Sóc la Carlota. 

En Cesc va quedar-se callat. Notava que el coll li tremolava una mica per la tensió i sentia el cor anar-li a tota velocitat. La Carlota va perdre el somriure i se’l va quedar mirant. Finalment, el noi va reaccionar i va apropar la cara a la de la noia per fer-li dos petons. 

—Disculpa, Carlota. Per un moment he perdut el cap. Pensava que venia a buscar un amic, però qui ha vingut era una amiga. 

—I això et representa algun problema? —la Carlota va desviar la mirada mentre ho preguntava. 

—Cap ni un. Benvinguda a casa, Carlota —li va prendre la maleta i va fer-li un gest perquè marxessin—. El viatge bé? Ja tinc ganes de llegir el llibre. Quan surt? 

No van començar a sortir de seguida. En Cesc havia passat tota la seva vida sent un home cis hetero, amb una vida sexual ben normaleta; ni fantasies massa passades de voltes, ni experimentar amb algú del seu propi sexe. Sexe «normal i corrent» com la majoria de gent que coneixia. De fet en Carles era la primera persona gai amb qui tenia prou confiança per parlar del tema, però ara que era la Carlota, que li agradessin els homes era, li costava molt entendre-ho, una mena d’heterosexualitat. Van seguir veient-se com abans que marxés als Estats Units, quedaven sovint per anar a sopar o al cinema i seguien quedant per veure Casablanca. Només que ara, quan la Carlota recitava la part de l’Ilsa i ell feia d’en Rick, tot semblava més real. Va trobar-se pensant que li agradaria fer-li un petó a la Carlota, com si fos una dona normal. «És una dona normal, pallús» pensava immediatament per tornar a dubtar d’ell mateix i de què aquesta atracció no fos res més que morbo. La solució a tot plegat va arribar quan la Carlota va anunciar que havia de tornar un parell de mesos a Seattle per acabar de polir unes entrevistes que no havien quedat gaire bé. Pensar en aquell parell de mesos sense ella li va fer adonar-se com n’estava d’enamorat. 

—Si em permeteu, un moment...Marco, Martina, una mica de calma, si us plau —En Manel els fa un gest perquè deixin de cridar-se—. Crec que hauríem de sentir l’opinió d’en Cesc que segur que ens pot aclarir alguns conceptes. Què n’opines de tot plegat? 

En Cesc va quedar-se callat uns instants i es va fer un silenci incòmode. Sobretot perquè, a la ràdio, tots els silencis ho són. Va veure que el tècnic li feia un gest al locutor com demanant si passava a publicitat. En Manel se’l va tornar a mirar. Llavors, en Cesc va parlar. 

—Que què n’opino de tot plegat? 

—Sí —En Manel se’l mira amb les celles corrugades—. Crec que ens pots aportar un punt de vista únic en aquest cas. 

—Doncs no sé per què, Manel. Jo sóc advocat, especialitzat en dret penal. Venia a parlar sobre agressions homòfobes i com enfrontar-nos-hi com a societat. Què creus que puc aportar? 

—Home, jo havia pensat que com que tu… 

—Jo què, Manel? Endavant, fes públics detalls de la meva privada. Segur que els teus oients deuen estar esperant saber per què sóc una font autoritzada. 

Ara el tècnic ja fa gestos desesperats per anar a publicitat, però en Manel em mira i després de sospirar, s’acosta al micròfon. 

—No crec que… 

En Cesc s’acosta al seu micro. 

—Fa sis anys que convisc amb la meva parella, una dona trans. I, la meitat del temps, no tinc ni puta idea de res. Ni sobre la seva identitat sexual, ni sobre la meva. Ella sap que no em sembla gaire eròtic el seu penis i no li faig mai sexe oral; com molts i molts homes heterosexuals que mai li mengen la figa a la seva parella. Però d’altra banda, tinc tota una vida d’experiència en temes de masturbació així que, de tant en tant, li faig una bona palla. És això el què volies que expliqués? 

—Millor que anem a publicitat. 

—No Manel, ara no toca, encara falten ben bé —En Cesc es mira el rellotge sota les mirades bocabadades de la resta de tertulians— dotze minuts fins a la pausa que acostumes a fer. Així que deixa’m seguir amb el meu testimoni expert. 

En Manel fa un gest al tècnic perquè no talli el micro de ningú. 

—No sé com és ser una persona trans igual que no sé com és ser una dona. Per molt que tingui tres germanes i m’hagi parit una, no sóc una autoritat en això de «ser dona». Intento, com amb totes les persones amb les quals em trobo pel món, fer servir l’empatia. Posar-se en el lloc dels altres és l’única manera que tenim d’arreglar els problemes d’ignorància i por que patim en aquesta societat. Jo m’estimo la meva dona. Me l’estimo prou per a no veure allò que la fa diferent de les altres dones sinó el que la fa igual. Me l’estimo com per gaudir del seu plaer encara que no el rebi com les altres dones. Me l’estimo per què és la persona més fantàstica del món i la dona més atractiva que he conegut mai. I me l’estimo perquè se sap de memòria tots els diàlegs de Casablanca. 

En Cesc pren el mòbil i veu que té diverses trucades perdudes de la Carlota. 

—Així que, Manel, moltes gràcies per convidar-me al teu programa. Però, realment, no sé què hi foto aquí. De fet, no sé què hi fotem cap de nosaltres. Si volies saber quin és o pot ser l’impacte de la «llei trans» a la societat, podries haver començat convidant algú del col·lectiu i no un senyoro, una TERF i un heterosexual que va més perdut que el presentador d’aquest programa. Canvi i fora. 

Va aixecar-se de la cadira i va sortir de l’estudi, ignorant el llum vermell de sobre la porta. A l’ascensor va notar que les cames li feien figa. Mai havia estat tan vehement. Sospitava que no el tornarien a convidar al programa del Manel, però ja li estava bé. N’estava fart d’anar a sentir gent dient bajanades sobre temes que coneixien de passada. Tan bon punt va trepitjar el carrer va rebre una nova trucada de la Carlota. Mentre despenjava, va veure que li entraven notificacions de missatges de tota mena. 

—Ho has sentit, oi? —va demanar en Cesc després de saludar-la— Ja ho sé que tu també m’estimes, amor —va escoltar—. Ai, reina, he perdut els papers una miqueta, però que vols que et digui, trobo molt més sexi la meva cigala que la teva. 

Just quan deia això es creuava amb dues noies que venien directes cap a ell, subjectant contra el pit carpetes amb el logo d’una ONG. Va deixar-les mortes de riure mentre anava cap a la parada de l’autobús.