He treballat molts anys de cara al públic. És un medi hostil on cal tenir sang freda, paciència i empatia. No tots els sectors són iguals, evidentment, però sempre és possible trobar-se un client descontent que té ganes de cremar-ho tot i es pensa que tu ets llenya a la seva disposició. Jo treballava al metro, a les estacions i conduint trens. Un dels problemes més recurrents que em trobava eren les instal·lacions: escales mecàniques aturades, màquines distribuïdores que no funcionaven correctament o que el client no sabia fer servir per poc clares, andanes brutes o amb fauna desagradable (rates, escarabats, carteristes). Alguns d’aquests problemes els podia solucionar jo mateix: encendre l’escala que algun desaprensiu havia aturat, reiniciar la màquina o ensenyar al client a treure la targeta, trucar al servei corresponent al tipus d’animaló del qual ens volem desfer… Però algunes coses no tenien una solució tan senzilla. Escales que s’espatllaven dia sí, dia també. «A ver si la arreglas» em deien sovint i si jo tenia mal dia contestava: «Ahora cojo el tornavís i la desmonto». Màquines que no acceptaven targetes de crèdit perquè la cobertura era una merda i tenien Problemes de Comunicació™. «És que he provat en totes i cap funciona» em deien i jo responia que totes estaven connectades a la mateixa antena i que sense comunicació era l’antena el problema no les màquines. Sovint era indiferent la resposta que els donés, molts marxaven enfadats. Ho trobo perfectament comprensible, a ningú li agrada perdre el temps i menys anant cap a la feina o, pitjor, tornant de treballar. Però enfadar-se amb la baula més dèbil, amb l’últim dels micos, amb qui pinta ben poquet en l’estructura d’una organització és inútil. Només acompleix dues coses, fer-li passar una mala estona a un treballador i no solucionar absolutament res. Hi ha una manera molt millor: fer reclamacions. 

Ara, per coses de la vida (i de la salut mental) ja no treballo a la línia, treballo fent fotocòpies i obrint sales de reunions i tracto amb els «clients interns» que és la manera que tenen les organitzacions modernes de referir-se als treballadors i directius. Encara rebo queixes sobre material i instal·lacions que no funcionen correctament. I encara faig el que puc amb les eines que tinc: el micro no funciona? Espera que li canviaré les piles. La impressora no va? Espera que comprovaré que no hi hagi cap paper embussat. Que el teclat va fatal i li costa connectar-se amb el PC i que, per cert, l’ordinador és lent com una mala cosa? Ahà, ho sé, però no hi puc fer res. És el material que han decidit que s’havia de posar en aquesta sala i jo no hi tinc res a fer. Ja he fet alguna queixa, però hauria de provar de reclamar-ho vostè que pot picar portes més amunt. 

Per què aquesta és la cosa. Tant se val si el client és extern, intern o alienígena, les estructures de poder són jerarquitzades per impedir que els problemes vagin gaire amunt i els qui manen tinguin temps lliure per fer el que sigui que fan els qui manen (tocar-se els ous a dues mans per enormes quantitats de calerons, crec). I hauria de ser una cosa natural i que sortís de cada un de nosaltres entendre cap a on i quan hem de deixar anar les nostres frustracions. Em vaig cansar d’oferir fulls de reclamacions i que la resposta fos «i jo he de perdre el meu temps en fer la teva feina?». La meva feina ja estava feta. Jo ja havia notificat la incidència que fos, però no tinc on notificar el seu malestar, ni la seva ràbia; no tinc el telèfon dels directius, ni més accés als nostres polítics i governants que vostè. Però, al final et canses, o t’angoixes de no poder donar solucions que agradin a ningú i… És igual, avui no soc vingut a parlar-vos de la meva salut mental. 

Pocs mesos després d’entrar a treballar al metro, van organitzar un seguit de manifestacions a la sortida de l’estació de Marina, epicentre d’aquella l’època de problemes amb la gent que sortia de marxa a les discos i pubs del barri. Eren cap a les sis o les set de la tarda i com que jo entrava a treballar a les vuit, acostumava a presentar-me, vestit d’uniforme, per sumar-m’hi. Els primers dies hi va haver veïns que em demanaven com és que venia a les manis. La meva resposta era que passava allà vint dies cada mes, a les hores que tots aquells problemes dels quals es queixaven estaven més roents i que era el meu problema, tant o més que el seu. Jo feia reclamacions com a client intern, avisava als meus caps de la presència de carteristes i atracadors, de borratxos fent coses de borratxos com travessar les vies o follar als fotomatons, demanava ambulàncies per adolescents que celebraven fer divuit anys fotent-se divuit xupitos de licors infames i deixava entrar a la cabina a noies que tenien por perquè un paio les perseguia dient barbaritats. Jo feia la meva feina i l’endemà, sortia a manifestar-me perquè amb la meva feina no hi havia prou. Feia falta més gent, més recursos i molt més soroll per fer que les coses canviessin… per fer que les coses canviïn. 

Per fer que les coses canviïn calen moltes coses. Milions de persones al carrer no han aconseguit que Catalunya s’independitzés d’un matí al següent, milers de policies no han aconseguit que deixin d’haver-hi robatoris o violacions, centenars de repetidors i antenes no han aconseguit que tothom tingui accés a internet, encara hi ha fam i pobresa al món… treball infantil… prostitució, pedofília, homofòbia… I la solució de totes aquestes xacres no està a l’abast de cap de nosaltres individualment. Però, fer una reclamació si l’escala mecànica està sempre avariada, sí. Presentar una queixa si el tren no passa mai a la seva hora, sí. Ho deia el Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos.