La mare em va pujar tota sola. Mon pare li va prometre estimar-la sempre i cuidar d’ella, però un bon dia va marxar. Ni tan sols es va acomiadar. Ella estava embarassada de tres mesos i ell ho sabia. Sempre li dic que si algun dia em trobo al molt miserable, li faré una cara nova, però ella fa aquell somriure trist que em trenca l’ànima i fa que no amb el cap. Cada capvespre sortim al porxo de casa a prendre una darrera tassa de xocolata, en el meu cas, des de fa uns anys, un llauna de cervesa o dues. Jo creia que ho fèiem com a manera de tancar el dia, però ara sé que ella encara espera veure’l tornar per la carretera. 

Arriba en Georgie. Ja va una mica begut i encara no ha començat l’esdeveniment. S’acosta amb una birra a la mà i el paquet de Lucky a la mà. Sense dir res, dona un parell de copets al cul del paquet contra la llauna i fa sobresortir un parell de pitos. En prenc un i ell pren l’altre directament mossegant-lo fora del paquet. Trec l’encenedor i encenc la seva cigarreta abans que la meva. No havia vist mai al meu amic tan ben vestit. La seva mare ha aconseguit, Déu la beneeixi amb molts anys de vida, que es tregui la gorra vella i pollosa que sempre dur tapant-li la closca. 

 —Ep, Billy —diu entre un glop de cervesa i una pipada a la cigarreta—. El capellà diu que potser seria hora que t’apropessis a l’altar. No deu faltar gaire perquè la Wendy arribi. 

M’agradaria dir-li la veritat, que la Wendy no vindrà, que m’ha deixat una nota al coixí dient que li sap molt greu, que m’estima molt, però que no es pot casar amb mi. Ha buidat l’armari i no m'he adonat de res, borratxo com estava pel comiat de solter. En lloc d’això li explico una història. 

 —Recordes quan encara batejaven canalla al riu? —Assenyalo un racó on l’aigua gairebé toca el costat de l’església— Allà on ens van batejar a tu i a mi fa tants anys? 

 —Com vols que ho oblidi? Ma mare no para de recordar-li a tothom com el Pare McCauley va deixar-me caure i van haver de córrer perquè no se m’emportés el corrent. 

 —Val a dir que ja eres un paio ben molsut, eh? —Li pessigo la panxa. 

 —No estic gras, collons, tinc els ossos molt grossos i prou. 

 —Tornem al riu. Saps qui va ser el darrer nen que van batejar? 

En Georgie em mira aixecant una cella i tomba la vista cap a l’aigua. Quan torna a fixar-se en mi, em fa que no amb el cap. 

 —En Kyle William jr. 

 —El fill del malparit que duia el garatge prop de la sortida de la carretera 31? 

 —Resposta correcta —Llenço la burilla a terra i la trepitjo ben trepitjada, no volem incendis prop de l’església—. Endevina a què es dedica ara? 

 —Haurà seguit les passes de son pare, no? 

 —Resposta correcta i ja en duus un parell. A la tercera podràs escollir que vols de premi entre el pollastre de goma i l’ampolla de colònia amb aroma a rata morta. 

 —Com ho saps? Van marxar fa un parell d’anys, no? Quants en tenia en Kyle? Setze? 

 —Disset —Aixeco els cinc dits de la mà esquerra—. Era sis anys més jove que nosaltres —Aprofito el gest per demanar-li una altra cigarreta—. Anava a escola amb ta germana. 

Fa que sí amb el cap mentre torna a treure el paquet. Llença la seva burilla a terra, la trepitja tan intensament com jo i, novament, amb un copet a la llauna treu dues cigarretes. 

 —En Bruce Clemons va anar fent ruta amb el camió fins a Atlantic city. Buscant un lloc on menjar una hamburguesa abans d’entrar a la ciutat, va trobar-se una esplanada plena de la quincalla que el vell Williams anomenava cotxes d’oferta. El cartell a l’entrada deia «Kyle Williams’s Used Car Heaven» i, en carn i ossos, va veure en Kyle Sr. estafant a un pobre pare de família mentre el Kyle Jr. feia anar la mànega per rentar el cotxe que li anaven a encolomar. 

Ara és el capellà qui s’acosta. En Georgie prova d’amagar la llauna, però el Pare McCauley somriu i li fa un gest amb la mà demanant tabac. 

 —Em deixareu sense. 

 —Billy —diu el capellà mentre espera que en Georgie li encengui la cigarreta—. La gent comença a estar neguitosa. No creus que hauries d’anar i dir-los quelcom. 

 —Què els hi dic? Que la núvia no ha vingut? Això ja ho poden veure ells, no? 

 —Els podries deixar tranquils dient-los que vindrà. 

 —No vindrà —dic abans de pensar-m’hi més—. La Wendy ha marxat i no pensa venir. 

El silenci pesa entre nosaltres. Només se sent els repics de l’aigua contra les pedres i el murmuri suau de les branques del salze que ens fa ombra. 

 —Redéu consagrat, Billy! 

Abans d’acabar de parlar, en Georgie ja s’està tombant cap al Pare McCauley. Però aquest només aixeca un dit per fer-lo callar, la mirada clavada als meus ulls. 

 —Què ha passat, Billy? 

 —No ho sé. Suposo que ha passat el que sempre passa a la nostra família. Ens enamorem de les persones equivocades i ens abandonen quan menys ho esperem. 

 —Això teu no té res a veure amb la teva mare. Heu tingut problemes? 

 —Qui no en té en aquesta refotuda contrada? 

 —Exacte —diu en McCauley—. I no tothom marxa sense avisar. 

 —No, no tothom marxa —Deixo anar un sospir—. La Wendy sí, però. 

 —Per què has esperat fins ara per dir res? Podíem haver desconvocat a la gent. 

 —El menjar ja està pagat i el beure també —Dono una empenta a qui havia de ser el meu padrí—. Deixem que la gent tingui la festa. 

 —I tu? 

 —Jo em quedaré aquí una estona més. Potser després vaig a la tomba de la mare una estona. 

El Pare McCauley s’apropa i em fa una abraçada. Quasi l’empento per allunyar-lo, entre homes no acostumem a tenir aquesta mena d’actitud, però al final em rendeixo i he de fer esforços per no començar a plorar. 

 —No pateixis, jo m’encarrego dels convidats —Pren en Georgie del braç i el fa anar amb ell—. I en Georgie m’ajudarà. 

Em quedo sol sota el salze. Les branques acaronen l’aigua com si fossin amants i em deixo anar. Ploro. Ploro per mi i ploro per la mare. Fins i tot, ploro per la Wendy. Però al final, les llàgrimes s’aturen i torno a respirar. Penso que sense la meva Wendy no val la pena viure, però recordo que això mateix vaig pensar quan la mare va morir i vaig poder tirar endavant. Potser ara és el meu torn de seure al porxo de casa, amb una cervesa a la mà, tot esperant que torni algú: la Wendy, mon pare. Al final de cada dia, per mot dur que sigui tot, sempre tenim una raó per creure.