Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 13
    Mecenes
  • 53.0
    mensuals
  • 421.17
    total

Res a Perdre 2: Sense Retorn - capítol 01

Aquí teniu el primer dels 10 capítols (seran 9 o 10 o 11 depenen d'uns arreglillos que he de fer en l'esquema) de la seqüela de Res a Perdre. L'acció continua sis mesos després dels fets de la primera novel·la amb la Nàdia provant d'afiançar el seu poder davant l'atac dels qui creuen que no podrà mantenir el negoci del seu "pare". El text està sense polir i, segurament té faltes i/o errates, passeu d'elles i disculpeu les molèsties. Aquest capítol serà publicat en obert per tothom.

Capítol 01 - Gelat de mongeta vermella.

Els bols fumejaven quan la cambrera els va destapar. La Sofia va ensumar i deixà anar un petit soroll de satisfacció.
—Aprofita que d'aquests no en trobaràs a casa —va dir la seva mare.
Va prendre els bastonets de bambú i va rescatar un fideu gruixut com el dit d'un nen petit. Se'l va ficar a la boca i va mastegar amb els ulls tancats.
—Què bo! —va exclamar en empassar— Són els millors fideus d'Udon que he tastat mai.
—Doncs espera que arribin els gyōza.
Després de dues setmanes a Beijing, la Sofia no esperava que sa mare fos capaç de trobar més llocs on sorprendre-la però aquest petit restaurant sino-rus era tota una troballa. Cert que ja sabia que hi havia una nombrosa comunitat russa instal·lada allà de feia dècades però tanta integració l'havia deixat de pedra.
—No hi vinc sovint —va dir assenyalant amb els bastonets la porta del local— perquè, realment, no tinc gaire relació amb russos de fa temps però he pensat que et faria gràcia.
La Sofia va considerar, per vegada un milió, si havia d'explicar a la mare com la mort del seu marit no va ser cap accident sinó que va ser assassinat per venjança atès que en Misha li havia estat infidel amb l'esposa del seu cap mafiós. La seva mare sempre havia volgut mantenir-se al marge dels negocis del pare; vivien junts però no feien gaire vida plegats. A més, explicar-li això podia comportar més preguntes i algunes de les mateixes estaven relacionades amb el fet que la mateixa Sofia havia assassinat el responsable de la mort del seu pare i descobrir que les infidelitats del seu marit havien donat fruit en la forma d'una germana que ara era la líder del clan del qual la Sofia n'era un dels caps.
—He pensat a contractar una excursió a algun dels trams de la Gran Muralla per demà. T'hi apuntes? —va demanar, provant d'apartar del cap les dificultats que comportava pertànyer a un grup mafiós que controlava bona part de Barcelona.
—Ho sento Sofia. Venen uns companys de França i el Japó per unes conferències i estaré ocupada el que resta de setmana. Però deixa que m'he n'encarregui jo de l'excursió; tinc una amiga que té una agència de viatges que et buscarà una bona opció.
—Tranquil·la —va contestar la noia amagant la seva decepció amb un xarrup de sopa—. Segur que ja la deus haver vist mil cops, oi?
—La veritat és que només hi he anat un cop. Al poc d'arribar.
Van arribar les gyōza i la Sofia en va prendre una amb els bastonets. No el va sucar al petit bol de salsa de soja que els acompanyava per poder tastar que tenien de tan especial perquè sa mare els tingués tan valorats. En mossegar la capa cruixent de la pasta fregida, un brou deliciós, ni massa calent, ni massa fred, li va inundar la boca.
—De sopa? —va exclamar la Sofia després d'empassar— Com collons han aconseguit fer gyōza de sopa?
—Ni idea. Però oi que són boníssims?
—Ambrosia pura —va dir mentre en prenia un altre.
Van seguir gaudint del dinar fins els xarrups de vodka finals a compte de la casa.

El magatzem era enorme i estava ple de cotxes de luxe de marques i models diferents. En dues cantonades havien improvisat un parell de talles, on uns homes, bruts de cap a peus de greix i pintures metal·litzades, esborraven números de bastidor i flaixejaven tota l’electrònica perquè el cotxe desaparegués completament, abans de renéixer com a vehicle d’algun xinès amb prou calés i pocs escrúpols. La Sofia caminava al costat d’en Wei Huo, el seu enllaç a Beijing en el tema dels cotxes de luxe robats.
—El darrer cop que vam parlar representaves l’Andrev Tikhonov —va dir l’home en anglès—. I ara ets aquí en nom de la seva filla.
—He vingut a garantir-li que l’acord que tenia amb en Tikhonov pare es mantindrà amb la seva filla.
—Potser és moment de negociar un nou tracte. Trobo excessiu el que demaneu per quatre cotxes mal robats.
Havien arribat al final del magatzem on hi havia una oficina amb les parets plenes dels manuals dels cotxes que aquí manipulaven. La Sofia va tombar-se i estirant el braç, va fer una passada assenyalant les desenes de cotxes aparcats.
—Allò que el seu grup paga per aquests quatre cotxes és, exactament, l’acordat —Va entrar a l’oficina i va seure sense esperar que en Wei Huo la convidés a fer-ho—. Li repeteixo que he vingut, expressament, a reafirmar-li el compromís de la família Tikhonov a mantenir els nostres acords comercials.
—Família? —En Wei va deixar anar una riallada— Sense pare i sense germà; vols dir que la Nàdia Tikhonova mereix ser considerada una família?
—Digui-li família, digui-li clan —va contestar amb un somriure la Sofia—, digui-li com vulgui. La Nàdia Tikhonova és ara qui dirigeix els negocis tal com el seu pare ho feia abans. I les coses continuaran igual que fins ara.
—No m’agrada el to que fas servir per adreçar-te a mi, Jìnǚ.
—No treballo en un prostíbul com fa la seva mare perquè m’anomeni així —va contestar la Sofia en mandarí. Va continuar en anglès—. No crec que faci falta que ens perdem un respecte que ja ve d’anys de fer negocis, oi Wei?
En Wei Huo va aixecar-se buscant fer-se més amenaçador. La porta del despatx va obrir-se i van entrar dos dels seus homes amb la mà dins l’americana, prop de les pistoles.
—No sé qui et creus que ets? Però ets molt lluny de casa i ets tota sola —Va recolzar-se a la taula, apropant el cap al de la Sofia—. Jo que tu vigilaria que fas i, sobretot que dius.
La Sofia va assenyalar-se l’interior de la jaqueta de pell que duia.
—Puc treure el mòbil sense que els teus goril·les m’omplin de plom?
En Wei Huo va fer un gest amb el cap i van tornar-se a quedar sols. La noia va treure el seu iphone i va enviar un missatge. Va deixar l’aparell sobre la taula i va quedar-se’l mirant en silenci. L’home va aguantar uns segons abans de parlar. Quan es preparava per dir quelcom, el mòbil va vibrar, arrossegant-se per la taula. Ella el va prendre, va llegir el missatge que havia rebut i va tornar a guardar-se’l a la jaqueta. Va quedar-se callada fins que l’home la va increpar.
—Què collons passa aquí?
—Diga’m una cosa Wei —La Sofia va posar les mans sobre la taula mentre parlava—. De debò pensaves que vindria a casa teva, a milers de quilòmetres del meu terreny, allà on jo tindria totes les avantatges sense preparar-me per enfrontar les teves amenaces?
L’home va obrir la boca però abans que parlés la Sofia va donar un cop suau a la taula amb el palmell.
—Seu, si us plau —va dir en to amable però ferm—. Has rebut un correu electrònic que crec que necessites llegir.
—Deixa’t estar de jocs. La meva paciència s’està acabant.
—Doncs estàs de sort perquè la meva fa força estona que la tinc en negatiu. Ara hauríem d’evitar que el de la persona que t’ha enviat el correu no s’esgoti.
Després de mirar-se la Sofia uns segons, l’home va aixecar la tapa del portàtil que hi havia a la taula i va començar a teclejar. Passat un instant, en Wei va començar a bellugar el ratolí com si estigués llegint els assumptes i noms de la gent que li havia escrit.
—Què estic buscant?
—Ui! Perdona! —va dir la noia donant-se un cop al front— Has de consultar l’altre compte, aquell que només coneixeu tu, el teu fill i la seva mare.
La cara d’en Wei va començar a posar-se vermella però, sense dir res, va picar les tecles furiosament. De seguida, va donar un cop al ratolí i va apartar-se de la taula, perdent el color que acabava de pujar-li a les galtes. A la pantalla hi havia una foto d’en Shō, el seu fill amb l’uniforme de l’escola privada a Gloucester a la que anava; se’l veia jugant a futbol amb una colla d’amics en un parc. Va apropar-se per poder fer servir les fletxes i va passar a la següent foto. S’hi veia la Mai, la seva amant i mare del seu únic fill, sopant amb ell en un restaurant a Bath, una ciutat prop de l’escola del noi, en un viatge que havia fet per veure’ls, no feia una setmana.
—Wei. Fa quasi dues dècades que has tingut tractes comercials i les nostres dues famílies n’han tret força guanys. Vols que seguim amenaçant-nos o que continuem enriquint-nos plegats?
Quan la Sofia va veure el gest derrotat amb el qual l’home va abaixar la tapa del portàtil, va saber que tot estava bé.

La muralla era plena a vessar de gent. La major part dels turistes eren xinesos. La Sofia s’havia separat del seu grup i amb les mans a les antigues pedres mirava a l’horitzó. Els records de la negociació del dia anterior barrejats amb el dinar que havia compartit amb la seva mare hores abans la feien sentir estranya. Era com si fos dues persones. De fet, era dues persones: duia dos telèfons mòbils, un per feina i un amb els pocs contactes que mantenia allunyats dels seu dia a dia. Va començar a ploure i la Sofia va decidir que era un moment perfecte per deixar-se anar una mica. Mentre la resta de turistes obria paraigües o començava corredisses buscant aixopluc, ella va deixar caure llàgrimes que confoses amb les gotes de pluja es feien invisibles.

En Piter va entrar a la sala d’estar i va trobar-se en Boris, sense sabates i amb els peus sobre la tauleta, llegint un llibre sobre les creuades:
—Les Creuades, Boris? —va demanar després de deixar anar un sospir avorrit— Les putes creuades! Hi ha algun tema del qual no hagis llegit algun llibre?
—Molts. Escolta això —En Boris va anar a la primera plana del text i va llegir en veu alta—: «Quan els Francs van envair la meva terra...» —Va abaixar el llibre i va mirar a en Piter amb els ulls expectants.
—Què?
—No ho pilles, Piter?
—El què?
En Boris va deixar anar el seu propi sospir d’avorriment. Trobava a faltar la Sofia que era l’única amb qui podia xerrar de qualsevol cosa sense acabar semblant un pedant.
—Els cavallers cristians, els Francs, anaven a alliberar Terra Santa. Però fixa’t tu; Jerusalem no es a Europa així que aquests autoanomenats alliberadors, eren en realitat invasors en terra estrangera.
En Piter va fer cara de circumstàncies mentre pensava, no per primer cop, que en Boris hauria estat millor treballant de professor o llibrer que de soldat en un clan mafiós.
—És igual, Boris. La Nàdia et vol veure.
Mentre en Boris es posava les sabates, en Piter va recordar el darrer cop que havien acabat a trets en una negociació amb un grup de les Tríades i com el seu company se n’havia sortit guanyant temps a base de xerrameca i coses dels llibres. Potser saber tantes coses era un plus. Fins i tot per viure de les armes.
—Escolta Boris. Al final m’has deixat encuriosit. Quan t’acabis el llibre me’l deixes.
Mentre s’aixecava, en Boris va prendre el llibre i li va llençar volant al seu company.
—Teu. Ja me l’he acabat. L’estava repassant.
Va picar a la porta dos cops i va obrir-la. La Nàdia seia rere la taula del qui havia estat el seu pare, l’Andrev Tikhonov. En Boris era una de les poques persones que sabia que el veritable pare de la seva patrona era el seu amic íntim i germà d’armes, en Misha Kovalevsky, el pare de la Sofia. Penjada a la paret hi havia una foto d’ambdós, de quan van estar fent la guerra a Afganistan, prenent-se per les espatlles i aixecant els seus kalashnikov enlaire. Al costat hi havia un marc de fusta sense envernissar; sobre un fons de vellut vermell hi penjava la Makarov, la pistola reglamentària que en Tikhonov havia fet servir en els seus temps a la policia. Encara visibles, s’apreciaven les taques de sang de quan la Sofia li havia clavat el tret de gràcia al clatell al seu antic boss. En Boris no va poder evitar un calfred. La Nàdia li havia salvat la vida un cop amb aquella mateixa pistola i, ell mateix, havia venjat la mort d’un bon amic amb ella. Era una pistola amb més història que moltes persones.
—Bona tarda, Nàdia —va saludar dempeus davant la taula.
—Hola Boris. Notícies de la Sofia?
—Tot ha anat a la perfecció. Les fotos que els homes de l’Ivanov ens han proporcionat han estat definitives.
—No m’agrada haver de dependre de tercers.
—A mi tampoc Nàdia. Però la situació que vam viure fa sis mesos amb la mort de ton pare i ton germà Misha ens ha deixat a l’ull de tots. No és només en Wei Huo que ha tingut ganes de desafiar-nos. Tenim el clan Grigoriev tantejant el port. L’ajut del grup de l’Ivanov ens és necessari. No tothom accepta que la família Tikhonov segueix igual de forta i en actiu.
—No em creuen capaç de dur el negoci?
—Ja saps com són les coses. Una dona dirigint un clan? On s’és vist? —va exclamar en Boris— I els rumors tampoc ajuden.
—Rumors? —La Nàdia va abocar el cos cap endavant— Quins rumors?
—En n’hi ha una bona pila, Nàdia. El millor que pots fer és ignorar-los.
—Quins rumors, Boris? —va exclamar en to sec.
En Boris va deixar l’aire sorollosament pels narius i va assenyalar una cadira. La Nàdia va fer que sí amb el cap i l’home va seure.
—Que no ets filla d’en Tikhonov, que en Misha no ho era, que ets filla del Kovalevsky, que ho era en Misha, que la Sofia era filla de ton pare —La Nàdia s’anava enfurismant i semblava voler parlar però en Boris va continuar—, que et feies l’Oleg Petrov, que era la Sofia qui se’l tirava... Podria seguir, en n’hi ha de ben originals relacionats amb com les malvades lesbianes Tikhonova i Kovaleskaya s’han fet amb el poder.
—Però què...
—Nàdia, són rumors. No els hi pots donar cap importància.
—Què s’està fent per aturar-los?
—Absolutament res —va contestar en Boris—. De fet, intento confirmar-los tots. El de les lesbianes és meu, de fet.
—Que ets boig? —va cridar la noia.
—Pensa-hi Nàdia. Pots ser filla de dos pares? O germana de la Sofia i lesbiana. Bé, tècnicament podries. Però germanes i amants lesbianes alhora? La millor manera de desactivar aquesta maror de mal parlar és que la gent que va vomitant merda per la boca es trobi i sigui incapaç de dir res creïble que no li vulgui rebatre un altre que faci el mateix.
La Nàdia va quedar-se mirant fixament a en Boris. Hi confiava molt en la seva opinió. Durant els esdeveniments de l’any anterior, en Boris havia estat un roc, donant suport i ajudant a aconseguir que la transició fos possible. Tots els homes que havien treballat amb el seu pare hi confiaven i, fins i tot, els qui havien vingut des del desaparegut clan dels Petrov el respectaven. Estava convençuda que si volgués, podria dirigir ell mateix tot plegat. Una estella de por es va clavar al seu pit i la fredor que l’havia omplert mentre asfixiava al seu germà amb un coixí d’hospital va semblar intensificar-se.
—Està bé, Boris. Però reforça la seguretat dels magatzems del port. I envia missatge a la Sofia; va sent hora que acabi les vacances.
El soldat va aixecar-se i va abaixar el cap assentint. Va sortir pensant que la Sofia difícilment consideraria vacances a haver anat tota sola a amenaçar un dels més importants caps de les triades.

La trucada va trobar-lo absort, veient una pel·lícula on uns russos tatuats acabaven matxacats per un Denzel Washington amb la cara més inexpressiva que mai. En Joan va aixecar-se i va prendre el mòbil. Era un model caríssim del qual encara no dominava gairebé cap funció. Va despenjar i va saludar al seu vell company de cel·la.
—Hola Sergei.
—Joan, amic. Com ha anat la setmana? Hi ha novetats?
—No facis veure que no ho saps tot ja.
—Prou! No hi tornem. Ets una peça molt important de la meva organització. I ho saps prou bé.
—Va home, Sergei. Em pagues un sou més que generós pel nostre passat.
—Encara que fos veritat —va respondre l’Ivanov—, que tindria de dolent? Però és que a més, és mentida. Sense tu i la teva relació amb la Sofia, el meu retorn a Barcelona encara no hauria estat possible.
—I no t’oblidis del Bernat.
—Mai! La seva força i voluntat van ser la cunya necessària per tot plegat.
En Joan va recordar al seu amic. La mort de la filla recent nascuda del qual havia començat a fer rodar la bola de neu que va esdevenir l’allau que es va endur pel davant els Petrov i els homes de la família Tikhonov. El vell va fer passar els records canviant el mòbil d’orella.
—La Sofia ha arreglat els negocis que tenia pendents a Xina gràcies a les fotos que els teus homes van aconseguir. M’ha demanat que t’ho agraeixi.
—Esperarem que torni per fer una reunió amb la Tikhonova; tenim que parlar del port. Els Grigoriev sembla que volen fer un moviment.
—I em necessites perquè... —va començar a dir en Joan.
—Et necessito pel mateix que ho feia fa trenta anys. Coneixes el terreny, tens contactes i ets de les poques persones en les qui mai he confiat plenament.
Li va venir al nas l’olor a humitat, suor i merda de la cel·la que havien compartit a la presó de Butyrka a Moscou abans de venir a fer fortuna a a la Barcelona preolímpica.
—Quan tornes?
—Divendres al migdia arriba el meu vol al Prat.
—Truco perquè et vinguin a recollir?
—No. Pensava fer servir el metro. Encara no he estrenat cap línia automàtica.
—Què n’ets de crio! —va dir en Joana— Mira, ja aniré en taxi i així l’estrenem plegats.
—Veus com et necessito, tovaritx!
—El que veig és que fariem una bona parella de jubilats quan decideixis deixar-ho.
Van riure una bona estona.

La Sig Sauer que la Sofia li havia regalat descansava amb els carregadors perfectament alineats al costat. La Nàdia s’estava dempeus concentrant-se en la figura penjada a vint-i-cinc metres. La silueta humana impresa al blanc semblava vigilar-la des de l’altre extrem de la galeria de tir. Va col·locar-se el auriculars per evitar el soroll i va prendre la pistola. Va respirar profundament i, en deixar anar l’aire, va prendre el primer dels carregadors, va clavar-lo a la culata de l’arma i en el mateix gest, va treure el fiador i va fer córrer el passador. Va buidar el carregador en una sèrie constant de trets i va deixar-lo caure en sortir la darrera bala. Va repetir el procès amb el segon carregador, repetint la ràpida successió de trets. Va deixar la Sig al taulell i va tornar a respirar amb normalitat. Prement el botó que hi havia a un costat de l’habitacle des d’on havia disparat, va apropar la diana. Vint-i-quatre dels trenta dos trets eren dins del cercle negre que marcava l’hipotètic cor de l’atacant. Els altres vuit eren prou a prop per haver resultat fatals.
—Uau, Boss! —va dir en Piter— Això comencen a ser resultats de real pro.
—Spasivo, Piter.
—Hauria de demanar-li a en Boris que li fes alguna classe avançada.
—Sí? —va demanar la Nàdia mentre recollia la pistola i els carregadors— Què creus que em diria?
En Piter va quedar-se un moment en silenci. Li va creuar la ment que potser s’havia equivocat dient res pel to sec i brusc de la dona.
—Jo no li sabré explicar tan bé. I, de fet, és més pels qui ens veiem en situacions de foc real.
—He estat en aquesta situació. Vaig matar un home dels Petrov.
—I tant boss. Només que aquesta manera de disparar: buidant carregadors en un sol punt és relativament senzill —En Piter se sentia com si s’estigués enfonsant en un pou de quitrà—. Vull dir que no, que és difícil, però que en combat és més difícil i de vegades és més...
—Piter. Què proves de dir? Parla clar.
—Que —El noi va quedar-se callat—... Collons! Quan ho explica en Boris sembla tan clar. Miri, el blanc té el cercle negre al pit perquè tan tiradors bons com tiradors mediocres han d’apuntar al centre de masa del seu objectiu. Però vostè és ben capaç de fotre tres o quatre bales al cor en el seu primer intent, així que hauria de provar de fer allò que a l’ofici en diem double tap; clavar-ne una al cap encara que ens sembli que ja hem mort l’objectiu foradant-li el pit.
—Fes-ho —va ordenar la Nàdia—. Ensenya’m com és la forma correcta de matar algú.
En Piter es va sentir alleujat. Era més bo amb la pipa que amb la boca. Va canviar el blanc i va fer servir el botó per allunyar-lo. Quan va estar llest, va mirar-se la seva cap i va assenyalar-se les oïdes. En quan van tenir els protectors col·locats, va treure l’automàtica i amb la velocitat que dona la pràctica, va posar-se en posició i va disparar quatre cops. La seva pistola tenia menys bales que la Sig de la Nàdia, però havia decidit no buidar el carregador. Quan va acostar el blanc, la Nàdia va veure que dos forats estaven dins del cercle negre, un tercer una mica desplaçat cap a dalt, prop del coll i un darrer que travessava el front just per sobre dels ulls.
—És millor practicar d’aquesta manera. Buidar el carregador practicant està bé, però en acció cal economitzar les bales. Sovint no saps quants objectius hauràs d’abatre.
—Entenc —digué la Nàdia.
—Una ferida al pit, sobretot si el paio porta armilla, pot deixar la víctima mig morta però amb prou forces per un darrer tret. Una bala al cervell ben pocs cops falla.
—Definitivament li demanaré a en Boris que em faci classes.
—És el millor de tots nosaltres —va dir en Piter.
La Nàdia va començar a omplir els carregadors.

La seva mare havia aconseguit esgarrepar prou temps per acompanyar-la a l’impressionant aeroport de Beijing.
—El proper novembre hi haurà un cicle de conferències al CCCB i m’hi han convidat a fer-ne una. Així que seré jo qui et vingui a veure, Sofia.
La noia la va prendre la mà i li va fer un petó a la galta.
—Oh! Quina il·lusió! —va contestar la Sofia— Quan fa que no vens a casa?
—Sis o set anys deu fer ja.
—Ha canviat molt. Hi ha parts que no reconeixeràs.
Quan el taxi va arribar a la porta de la terminal, la Sofia va insistir que no feia falta que es quedés a esperar però sa mare no va voler ni sentir-ne a parlar. Va pagar el taxi i van entrar plegades a l’enorme edifici.
—Prenem alguna cosa? Encara tens un parell d’hores abans no surti el teu vol.
—Doncs em prendria un darrer gelat de mongeta vermella —va contestar assenyalant un quiosc que hi havia entre la munió de botigues.
—Ai, llaminera!
—No saps com costa trobar gelat de mongeta vermella a casa, mama.
Van seure, van menjar-se els gelats i amb una darrera abraçada, van acomiadar-se. La Sofia se la va quedar mirant fins que la dona va desaparèixer a la part posterior d’un taxi. Va aprofitar per entrar a una llibreria duty free i va mirar les rengleres de llibres fins a trobar una novel·la que li vingués de gust llegir. Tenia llibres digitals, tan al tbalet com al mòbil, però va pensar que en la vintena d’hores que durava el vol, bé podia aprofitar per llegir en paper quelcom que no fos un informe de finances, un report de seguretat o qualsevol de les merdes que li tocava llegir per feina.
—Una copa de cava? —va demanar-li una hostessa un cop asseguda a la butaca de la zona business.
—Ara no —va contestar—. Però un cop ens enlairem si que m’agradaria prendre una o dues copes.
—Perfecte. Un cop la senyal de cinturons descordats s’il·lumini li duré, d’acord?
—Gràcies.
Va treure el llibre que acabava de comprar i va començar a llegir.
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat