Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Mecenes

Sant Pere canta


Sant Pere canta 


El dringar de les claus li feia posar els nervis de punta. En Paulino no entenia per què en necessitava tantes si només tenia un portal per vigilar. I, per a més inri, amb les portes obertes de bat a bat. També el molestava estar completament nu mentre Sant Pere es mirava el llibre de registres vestit amb la seva toga llarga fins als turmells. 
—Doncs no m’apareix a la llista —va dir l’antic apòstol—. Què vol que li digui? 
—No pot ser. He anat a missa cada diumenge dels darrers trenta anys, no menjo carn en divendres. He estat al Vaticà dos cops per veure dos Papes diferents i no surto mai de cap església sense posar diners a la caixa de les almoines. 
 Sant Pere va obrir un calaix de sota el faristol i, després de consultar una bona estona, en va treure una carpeta de color escandalosament vermell. Va aixecar-se amb les celles apuntant-li cap amunt, els ulls oberts com un parell de taronges i mantenint la distància amb l’arxiu. 
—Deixi'm dir-li que mai és bon senyal que la carpeta tingui aquest Pantone en particular —Va tancar el llibre de registres i amb molt de compte, com si estigués manipulant explosius, va deixar la carpeta al faristol—. El 1815 C és un color complicat, sap? Si em digués 1955 C encara li diria que no patís, però el 1815 és, si em permet l’arameu, ben fotut. 
—Què? 
—Que per molt que insisteixi, les Portes del Cel resten tancades per a vostè. Si em fa el favor de deixar passar al següent... Gràcies. 
—Però...però...però... 
—Miri, jo no faig les normes, sap. El khefe, bé els tres khefes que en són un que en son tres, ho van deixar ben clar: hi ha pecats que et barren el pas cap al Cel. 
—Però hi deu haver una confusió. Soc catòlic practicant. He pres la comunió cada diumenge de gairebé tota la meva vida. Vaig confessar-me abans-d'ahir mateix. 
—S’està fent cua per culpa seva. 
—Estem parlant de l’Eternitat, no? Ara no els vindrà d’uns minuts a aquestes persones. 
 El guardià de Les Portes va deixar anar un sospir. Va mirar-se el canell com llegint l’hora en un rellotge que no portava i va fer que sí amb el cap. 
—Farem això. Vostè s’aparta a un costat, jo allibero una mica d’espai i repassem el seu historial, va bé? 
 Va semblar que discutiria, però, en Paulino, serrant les dents i a contracor, va sortir de la cua. 
 La següent persona de la filera va apropar-se al faristol. Caminava sense cap preocupació com si fos un usuari habitual de platges nudistes acostumat a anar en pilotes. Va aixecar una mà com a salutació amb un somriure que el feia semblar una mica babau. 
—Bon dia —va dir el Sant mentre reobria el llibre. 
—Bon dia. Realment estic sorprès. Mai haguera pensat que això fos possible. 
—Passa més sovint que no es pensa. Els temps moderns són una mica descreguts —Sant Pere va fer-li un gest amb la mà assenyalant les Portes—. Ja pot passar, que tingui una bona Eternitat. 
—Fa gràcia perquè tota la vida he estat ateu. I dels molt militants —L’home va arronsar les espatlles mig avergonyit —. Tinc...bé, tenia el llibre The God delusion d’en Richard Dawkins dedicat i tot. 
 —Això no hi té res a veure, home. L’important és ser bona persona i no pecar en excés. 
 En Paulino va saltar cap al faristol. 
 —Ho veu com ha d’haver-hi alguna errada? —Va assenyalar l’home que es dirigia cap a les Portes mirant-ho tot amb curiositat— Si aquest heretge pot entrar, jo encara hi tinc més dret, no? 
 —I això per què? 
 —Collons, perquè soc un dels vostres. Tota la vida seguint les ordres de l’església i ara no tinc el meu premi? No ho veig just. 
 Amb el polze, Sant Pere va fer un gest cap a les Portes per sobre de la seva espatlla. 
 —Aquella persona ha estat bona i s’ha preocupat per tothom, sense fer distincions. I ho ha fet perquè ha volgut, sense coaccions, sense esperar una recompensa en la qual, ni tan sols creia. 
 —Però... 
 —Però què? —el tallà el Sant recollint la carpeta— Tu ets dels «nostres», oi? 
 —Sí. 
 —I qui som aquests nosaltres? 
 —Els creients, no? 
 —Quins creients? Cristians? Catòlics? Protestants? Ortodoxos? 
 —Sí. 
 —I els musulmans? 
 —No home, els musulmans no creuen en... 
 —El seu Déu és el mateix que el teu, només que no hi creuen de la mateixa manera. 
 —Però... 
 —I els luterans? Els anabaptistes? Tota aquesta colla de creients que no combreguen amb la teva església? I els càtars? Creien en el mateix que tu, això no obstant, el cap de la teva església els va fer exterminar. Creus que vam deixar entrar als càtars al cel? O al seu botxí? 
 —Jo... No sé —En Paulino passejava la mirada de la carpeta amb el seu expedient que en Sant Pere feia servir per ventar-se a les Portes que restaven obertes i imponents uns metres més enllà—... Jo he fet sempre el que els capellans em van ensenyar. Pensava que era el que Déu volia. 
 —Vegem-ho doncs. 
 L'Apòstol va obrir la carpeta i, de sobte, estaven sols. En Paulino va reconèixer el lloc a l’instant; era la parròquia del seu poble. Allà l’havien batejat, havia fet la comunió, la confirmació, s’havia casat i havia gaudit quan els seus tres fills havien fet les mateixes cerimònies. Mai l’havia vista buida, però ara, només hi eren ells dos, il·luminats per una mena de resplendor que semblava emanar de les mateixes parets. 
 —És aquí, no? —va demanar-li el Sant. 
 —El què? 
 —És aquí on et van ensenyar a fer la Voluntat del Pare? 
 —Sí —En Paulino va assenyalar la pila baptismal que hi havia a un costat—. Allà em van batejar a mi, als meus pares, a la meva dona i als meus fills. 
 —Tota la nissaga, impressionant. 
 —Què hi fem aquí? 
 —Diguem que m’agrada fer les revisions dels expedients in situ —Va seure a un banc de la primera filera—. Era aquí on seies quan el pare Miquel us va demanar al petit grup de fidels i amics que li féssiu un petit favor? Que aconseguíssiu convèncer als pares del nen que el va acusar d’abusos sexuals que no fessin cap denúncia? 
 —Mai es va demostrar que fos veritat. Anar a judici no hauria fet res més que destruir les vides de tots els implicats, començant per la del nen. 
 —Em parles com si m’importessin les lleis terrenals. Com si la veritat fos quelcom subjectiu i que pots amagar del Pare i d’aquells en els quals Ell ha delegat. 
 L’home va fer dues passes enrere, atemorit de la veu i la mirada que l’acusava. 
 —No podia saber... 
 —El què? Us va confessar que era veritat, però us va dir que havia estat una relliscada. Que el nen l’havia provocat, fent-li preguntes capcioses sobre sexe —Va aixecar-se—. És indiferent què es pogués demostrar en un judici o no; sabies el què havia fet. 
 —Vam pensar que fèiem el millor per protegir la parròquia. 
 —Així doncs, el que vas aprendre sobre la Voluntat del Pare és que cal defensar al culpable i no a l’innocent, a l’agressor i no a la víctima. En definitiva, que cal protegir al pecador i no a qui rebi forçadament el pecat, no? 
 —No és això. Vam fer el què l’església demanav... 
 —El Fill de Déu va dir-me que jo seria la Pedra sobre la qual s’edificaria la Seva Església —Va cridar mentre aixecava les claus i les va passar davant la cara d’en Paulino—. Va donar-me les Claus del Cel i va donar-me el poder de decidir qui pot creuar les Portes. Estàs provant d'explicar-me a mi, que és i que no és l’església? 
 En Paulino va llençar-se de genollons, plorant. 
 —Em sap molt greu. No sabíem què fèiem —Va arrossegar-se fins a poder prendre el final de la túnica del Sant—. Tingues pietat. He fet tot el que m’han demanat per expiar la meva culpa. 
 En Sant Pere va ajupir-se i va ajudar a aixecar-se l’home. El va mirar amb tendresa i el va fer seure al banc. Va obrir la carpeta i va seguir llegint. 
 —Sí. Està tot aquí: la penitència, el dejuni, les generoses donacions, les sessions al confessionari. 
 —I vaig intentar ajudar la família del nen, li vaig oferir feina al pare. 
 —Vas fer tot el que vas poder per arreglar aquella relliscada. 
 —Sí —va contestar en Paulino amb veu fluixa i mirant al Sant amb temor—, ho vam fer. 
 —Suposo que la següent vegada que us va confessar la seva pedofília i com aquella nena li havia ensenyat les calces, us va ser més senzill tot el procés —Va tancar la carpeta de cop—. I la tercera... I la quarta... Suposo que al final ja era automàtic, no? 
 —No era culpa meva. Jo vaig intentar que deixés els nens en pau. Però no hi vaig poder fer res més. 
 —Encara ara segueixes sense entendre que és el que et barra l’entrada al Regne del Pare, oi? Creus que el pecat del capellà no és el teu. I tens raó, ell haurà de respondre pels seus pecats. Tanmateix tu vas mentir i menteixes, a tothom i a tu mateix. Has fet penitència, però no has estat sincer en fer-la; no hi ha hagut cap penediment, només rutina i paraules buides. 
 —Em sap greu. Et demano misericòrdia, reconec que m’he equivocat, no ho vaig saber fer millor. 
 El silenci va estirar-se uns instants amb en Paulino mirant a terra i Sant Pere pensant amb els ulls tancats. 
 —Equivocar-se és humà. Jo mateix vaig negar tres cops al Mestre, més atemorit de les lleis humanes que de les Divines. Així i tot, Nostrosenyor em va perdonar i em va elevar fins a on soc ara. Com podria no fer jo el mateix amb algú pietós com tu i que actuava sense mala fe? 
 —Gràcies a Déu. 
 —És conya. Aquí te’l deixo. 
 Amb una fumerada amb olor de sofre, Sant Pere i la seva parròquia de tota la vida, van desaparèixer. En Paulino va veure que estava en mig d’una esplanada plena de pous de lava i quitrà amb homes i dones dins, cridant mentre la pell i la carn se’ls cremava, es curava i se’ls tornava a cremar. Va provar de córrer en veure com s’apropava una figura enorme, amb peülles i banyes i unes ales que havien estat blanques i que ara estaven cobertes de sutge, però els peus se li estaven enfonsant a terra i començava a notar una escalfor dolorosa cremar-li la pell. 
 —Aquest Pere és un cabronàs, oi? —va dir-li Satanàs mentre en Paulino deixava anar el primer dels crits de la seva eternitat— Com li agrada putejar al llepa ciris hipòcrites com tu. 
 El terra es va anar convertint en lava i xuclant a en Paulino mentre el Dimoni reia i reia i reia...