Només vull seure, mirar per la finestra. 

Veure-us passar, mentre feu la vostra vida, 

Oblidat, com una òpera molt sentida 

de la que no puc ser director d’orquestra. 

No sóc prou fort, ni valent, per fer de mestre, 

dels dolors que em tenen l’ànima partida, 

ni de la por que sempre queda enfortida 

en mans d’algun bon samarità maldestre. 

Les vostres veus m’arriben des del carrer. 

La distància us fa menys interessants 

ans al contrari, que us veig i us sento bé. 

Vosaltres allà i jo, aquí dalt, observant. 

Sense patir, sense angoixa, jo què sé... 

Sense haver de dir-vos perquè estic plorant.