Sap que haurà de parar a fer benzina aviat, l’indicador fa estona que tremola prop del senyal de reserva, però no en té ganes. Li fan mal els braços, feia molt de temps que no feia tant d’exercici, i el cap li bull amb impaciència. Quan es troba així, l’únic que el tranquil·litza és conduir per l’autopista fins que li passa la mala llet. Li molesta la resplendor dels polígons industrials del costat de l’autopista. Ha estat en força d’ells, entrant i sortint de diverses fàbriques i refineries. Li costa quedar-se quiet i aguantar molt a les feines, sempre acaba apareixent algun imbècil que necessita que li toquin la cara per aprendre respecte. I semblaria que és ell l’únic que pot donar la lliçó. 

L’asfalt fosc i humit li recorda un riu i fa que pensi en aquelles barques de fons pla, pontones creu que les anomenen, que van lentes i moroses, com si tot el temps del món provés d’impedir el seu progrés a força d'empènyer. Seria feliç en una d’aquestes barques, anant pels canals i els rius, recollint gent o mercaderies per dur d’un poble al següent. S’imagina aturant-se sota un salze, d’aquells que deixen caure les branques al riu i gaudir de l’ombra després de prendre una cervesa, o dues, o tres... Però el motor fa soroll i la il·luminació de les fàbriques i els fanals a vora de carretera li recorden que aquest riu no està fet per anar a poc a poc. 

La rodeta del radiocasset es passa de voltes quan arriba al final del dial. No troba una punyetera emissora amb música decent. De fet, tampoc en troba cap amb música horrible. Tot són talk shows amb intel·lectuals de pa sucat amb oli, pontificant sobre merdes que només els interessen a ells mateixos. Si hi ha una cosa que no suporta és el parlar per parlar; puta música d’ascensors sortint de la boca de gent que faria millor callant. Se li emboira el cap només de pensar en quantíssimes vegades ha hagut d’escoltar les mateixes absurdes i quotidianes obvietats. «Estem a desembre, és de nit i ha plogut, és clar que fot fred, cagumlaputadoros» s’ha vist obligat d’etzibar al pallús que ha necessitat fer-li el resum de l’estat de la meteorologia mentre li cobrava els xiclets i l’ampolla d’aigua. Continua provant la ràdio, mirant d’aconseguir alguna cançó que li faci perdre les ganes d’esclatar i li recordi a la seva Mary. És el millor que li ha passat a la vida, però també és l'única que ha sabut com fer-li mal. 

Els llums brillants i estroboscòpics que veu al retrovisor el treuen dels seus pensaments i torna al món real. És un patruller fent via a tota velocitat en la seva direcció. Prega perquè no l’aturi, no té ganes de més converses estúpides avui i ni té el permís de conduir a sobre, ni el cotxe és seu. Si ha d’explicar qui és, que fa i on va, li rebentarà el cervell i el bòfia acabarà cobert de trossets de la seva substància grisa. Així que prega i torna a pregar, a Déu, a Satanàs i a la mare que els va parir a tots plegats perquè el policia no el faci aturar. Té la motocicleta a sobre i s’aparta una mica cap al voral, per deixar-li espai i que el pugui avançar ben ràpidament. No vol que l’aturi. No vol aturar-se i ja fa estona que ho hauria d’haver fet. Ha d’omplir el dipòsit i buidar la bufeta, però no vol que el poli l’aturi i prega perquè passi de llarg i no s’hagi de fotre a detallar la seva vida. 

La moto l’avança i respira alleujat. No té cap mena de por, ha tractat amb policies molts cops a la seva vida, dins i fora de la presó, però no li ve de gust espatllar encara més una nit que havia de ser tranquil·la amb un altre obstacle. Potser el pasma té canalla, una esposa ben bonica que l’esperen a casa. Potser té coses per les quals viure. Ell és perfectament conscient de tot allò que ha fet, de la veta de ràbia que li ha estat donant problemes tota la vida. Voldria que les coses fossin diferents, que algú allà fora, escoltés la seva pregària i l’ajudés a sortir-se’n, però passa un revolt i torna a veure les llums de la motocicleta. El patruller està aturat al voral i ell torna a pregar perquè no l’aturi, que el deixi passar sense tocar-li el voraviu. Perquè està molt cansat, s’està pixant i hauria de fer benzina i no vol aturar-se, vol continuar viatjant. Vol deixar endarrere al paio que no callava i que ha assassinat a la benzinera i no té lloc al maleter per un altre cadàver. No pensar esquarterar ningú més aquesta nit, ja n’ha tingut prou amb la pobra Mary. 

Veu al patruller assenyalar el voral amb aquella llanterna llarga que sempre li fa pensar en una espasa d’aquelles de llum de les pel·lícules i posa l’intermitent mentre comença a frenar. Treu la pistola i l’amartella. Ningú ha respost a les seves pregàries i ara una altra persona haurà de morir.