Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 54
    Mecenes
  • 150.0
    mensuals
  • 1740.68
    total

Un gat amb tres peus - el meu relat pel campionat "Crea en català" de l'Aixeta


Un gat amb tres peus 


El gat va deixar de llepar el platet de llet per fer-los aquella mirada que només els ells saben fer i que significa «mira que en sou d’emprenyadors, humans» abans de seguir bevent. 
—Això és del tot impossible. 
—Vols dir que no en fas un gra massa. Sabíem que l’experiment podia no sortir bé. I mira, si de cas, ha sortit massa bé i tot. Hem tret més gat del que havíem posat dins la caixa. 
En Víctor va mirar-se el gat amb cara d’esverat. 
—Però que biològicament és impossible que al puto gat li hagi sortit una tercera pota i que a més sigui funcional. Què no pot ser, collons! 
—Ara li estàs buscant els tres peus al gat —va dir amb un somriure l'Hèctor—. I això de biològicament impossible... ni idea, noi, nosaltres som més de física quànti... 
—Però vols deixar de fer conyes. Que el puto gat té tres potes on abans n’hi havia dues. 
—Víctor, de fet en té cinc on abans n’hi havia quatre. Curiosament la dita de buscar tres peus al gat també ve d’una anterior que deia no li busquis cinc peus al moltó. 
De la cabina encara en sortia una mica de vapor. Tampoc sabien exactament d’on venia el vapor perquè les dades indicaven que no hi havia hagut pèrdua energètica durant el procés de desintegració/integració; així que no hi hauria d’haver escalfor residual, ni matèria extra. El gat s’havia acabat la llet i ara procedia a netejar-se els genitals a llepades amb dues de les tres potes posteriors completament estirades. En Víctor va tenir un calfred que el va fer tremolar una mica. 
—No es pot crear matèria del no-res, Hèctor. Aquesta pota ha d’haver sortit d’algun lloc. 
—Insinues que en un univers paral·lel ara hi ha un gat amb només tres potes? 
—Jo no entenc com pots fer bromes, noi. Això és molt gros, molt. D’on coi surt l’energia necessària per crear matèria del no-res? Com collons ha adaptat el gat el seu sistema nerviós per saber com fer servir una pota extra? Hòsties, que res d’això és possible! 
—Ara sí que li estàs buscant els tres peus al gat i no faig broma. L’energia? Qui et diu que no l’estem aconseguint realment d’un univers paral·lel —L’Hèctor posa un dit als llavis del seu company per evitar que l’interrompi—. No pots negar la possibilitat. Quin és el primer llibre que et vaig deixar quan vam llogar aquell apartament al campus? 
—The hidden reality d’en Brian Greene
—I quantes possibilitats d’universos paral·lels postula el Doctor Greene? 
—Nou —Ara és en Víctor qui alça el dit per fer callar l’altre—. Però en realitat són infinites perquè algunes de les opcions possibiliten un multivers sense fi. 
—Així doncs? 
—Que no sapiguem d’on prové l’energia no vol dir que no provingui d’un lloc possible dins dels paràmetres de la física coneguda? 
—Collons Hèctor i això de la tercera pota funcional? No pots dir-me que això ho veus possible? 
—Vejam. Tenim un gat amb tres potes? —Acarona el cap del gat que, de seguida, torna a llepar-se per tot el cos— Tenim un gat amb tres potes. Així que, insisteixo amb la dita encara que em faci pesat, deixa de buscar-li els tres peus al gat i mira de trobar com podem replicar l’experiment de forma controlada. No veus les possibles aplicacions? Generar matèria del no-res. 
—Del no-res, no. Ha de venir d’algun lloc. Les lleis de conservació d’energia funcionen sí o sí, en un, dos o quants universos hi vulguis afegir. 
—Estàs provant de posar-te metafísic? No t’escau, eh? 
—Res, absolutament res és gratis. En aquesta realitat almenys. 
—Una de les possibilitats que descriu en Greene és que som dins d’una simulació. En aquest cas... 
—Prou —va cridar en Víctor. Va prendre el gat en braços—. Vaig a fer que algú es miri el gat i determini si està sa. 
—I d’on explicaràs que ha sortit un gat amb tres peus? 
En Víctor es va aturar a mig camí de la porta. 
—Puc dir que me l’he trobat. 
—T’has trobat un gat, net i amb aspecte de ben cuidat i has decidit portar-lo al veterinari. 
—Home, té tres potes. 
—Tres potes funcionals com abans has deixat ben clar. 
—Mira, jo ja no sé què fer. 
—Doncs deixa estar el gat i repassem les dades. 
El gat va queixar-se quan el van ficar dins la gàbia, però de seguida es va posar una pota al cap i va quedar-se adormit. Els dos científics van estudiar tota la informació de l’experiment. Des dels impulsos inicials quan el disgregador de matèria va atomitzar el gat fins a la sorprenent presència d’una pota extra en un animal que havia estat ben normal i corrent en entrar a la cabina. No hi havia absolutament cap diferència amb les vegades anteriors. El vapor havia estat sempre present, des del primer intent amb una moneda de cinc cèntims d’euro, fins a l’anterior al gat: una poma. Però tots els experiments tenien en comú que allò que entrava a la cabina, sortia idèntic. Aconseguir això significava estar un pas més a prop de poder teleportar aquests àtoms a una cabina diferent. Però si es produïen mutacions, per molt funcionals que fossin, tot plegat seria un fracàs. Van estar-s’hi hores, revisant les fluctuacions atòmiques abans, durant i acabat l’experiment; res no explicava la creació de matèria extra. Van pesar i mesurar el gat que havia guanyat una mica de pes, evidentment, per l'extremitat de més que ara tenia. En Víctor va començar a donar cops de cap a la taula per la desesperació que sentia. L’Hèctor va aturar-lo i el va enviar a dormir. 
—Així no em serveixes de res, noi —digué mentre empenyia al seu col·lega cap a la porta—. Vés a clapar i demà al matí segur que ho veus amb un altre punt de vista. 
—I tu que faràs? 
—Descarregaré les imatges de les càmeres internes de la cabina al portàtil i me n’aniré a casa, a revisar-les fins que m’adormi. 
—Ho podem fer demà plegats. 
Nah, segur que només hi veuré al mix llepant-se els ous —va assenyalar el gat—. Endú-te'l amb tu, no sigui que algú el trobi i ens acusi de jugar a ser Déu. I de pas, li dónes de sopar. 
El noi es va deixar convèncer i va marxar amb la gàbia de transport. L’Hèctor va processar les imatges i es va endur l’ordinador portàtil. Un cop a casa, va posar formatge en unes llesques de pa de motlle, va prendre una cervesa de la nevera i va seure al sofà. Va connectar l’ordinador a la TV i va començar a estudiar el vídeo. El procediment no era excessivament llarg, uns quinze minuts per l’escanejat, uns quants segons per la disgregació i uns deu minuts per la reorganització molecular. Hi havia material de tres càmeres: una zenital, una lateral i una exterior. Aquesta darrera només mostrava la porta tancada i el vapor escapant en obrir-la; la lateral mostrava allò que s’estava dins de la cabina des de la base de la mateixa i la zenital, tot l’espai interior des de dalt. Va començar per la càmera lateral. Creia que era la que tenia més possibilitats de mostrar quelcom important, però després de dos visionats, no va veure res que li cridés l’atenció. La càmera externa no aportaria cap pista i decidí passar a la zenital. El primer cop que va veure el metratge, no va captar res que indiqués que podia haver passat, però durant el segon passi, just quan l’escanejat acabava i el gat es començava a desintegrar a escala atòmica, va veure quelcom. Va tornar a passar les imatges, fotograma a fotograma. Va tornar a posar el vídeo de la càmera lateral i va anar a la marca temporal on havia vist l’anomalia en el zenital. Quan va veure confirmada la seva sospita, va quedar-se uns instants, paralitzat, amb la imatge pausada. D’una revolada, va abaixar la tapa del portàtil, va apagar el televisor i va córrer cap a la porta. 
El timbre no deixava de sonar i a en Víctor li va costar entendre que no estava somiant. Algú estava a la porta de casa seva tocant el timbre i picant a la porta. Va mirar el despertador i va veure que no eren les cinc de la matinada encara. Va adonar-se que encara duia la roba de carrer mentre buscava les sabatilles a sota del llit. Quan va obrir la porta, l’Hèctor el va empènyer per colar-se dins. 
 —Ja he descobert que ha passat —va dir-li saltant d’un peu a l’altre—. No vam pensar a protegir els disgregadors quàntics. 
 —I el gat els ha tocat en algun moment del procediment? 
—No en un moment qualsevol. Just quan l’atomització començava. Els reproductors quàntics han hagut de replicar les molècules de l’animal i els retorns electromagnètics que el contacte ha generat, duplicant-ne el resultat. 
 En Víctor es deixà caure a la butaca més propera. Mentre l’Hèctor seguia ballant, incapaç d’estar-se quiet. 
 —Però això és... 
 —No tornis a començar amb impossibilitats. Sabia que seguiries no volent creure així que he anat al laboratori i he fet un experiment. 
 D’un bot, en Víctor s’alçà de la cadira i va prendre el seu amic pels braços. 
 —Què dimonis has fet, Hèctor? 
 —Justament això que estàs imaginant. 
 —Estàs boig? No, no sé què faig preguntant. Estàs boig! 
 —M’he assegut just al mig de la cabina, amb compte de no tocar cap dels disgregadors i el procediment ha funcionat a la perfecció. 
 —Però no ho pots saber. T’hem de fer examinar. Qui sap quins canvis interns pots estar patint. 
 —Víctor. Tot ha anat bé. He demostrat que la disgregació i posterior reorganització són perfectament segures. 
 —I si això de la pota extra del gat no és pel contacte amb el disgregador, eh? 
 —Ho és. 
 —Com pots estar-ne tan segur? —va cridar en Víctor— Com pots... 
 L’Hèctor va anar fent que sí amb el cap mentre el cervell d’en Víctor arribava a l’única conclusió possible. 
 —No et crec capaç —digué en Víctor separant-se de l’altre noi—. Què has fet? 
 —Repetir l’experiment però ara fent contacte amb el disgregador just en el moment que l'escàner acabava. 
 —Però no veig que tinguis més extremitats de les que toquen. 
 —Bé —va dir l’Hèctor mentre es descordava el cinturó—. Més que una extremitat, he fet servir un apèndix. 
El gat va decidir posar-se a miolar en aquell mateix instant, com intuint que alguna cosa digna de la seva atenció estava passant i se l’estava perdent. En Víctor, mentre es tapava la boca amb una mà, mirava els dos penis que penjaven de l’entrecuix de l’Hèctor.