Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Mecenes

Used Cars - Una altra cançó del Bruce passada per la ficció... o no!


Used Cars


Fa força estona que no passa ningú pel quiosc, només he venut alguns diaris, una xocolatina i dos parells de paquets de tabac. No m’importa gaire perquè així tinc més estona per llegir i, mira per on, el quiosc no és pas meu i jo cobro vengui o no vengui. No em queda gaire per acabar-me aquest que estic llegint ara: El Raïm de la Ira. És el segon cop que el llegeixo i encara m’està agradant més que el primer cop. Val a dir que l’Steinbeck la clava sense miraments. Aquest avorrit quiosc és a la cantonada de Michigan Avenue, però ben lluny del centre, gairebé als afores, allà on a cada marge pots trobar gent venen qualsevol cosa: des de fruita i verdures dels horts del voltant a mobles i andròmines velles. Però sobretot, aquí estan la majoria dels garatges on pots trobar cotxes usats a preus assequibles quan ets un mort de gana. 

A la cantonada directament oposada a la meva, hi ha «Kyle Williams’s Used Cara Heaven», un dealership dels de tota la vida, d’aquells que et venen el cotxe i et diuen que el passaran pel túnel de rentat i aprofiten per canviar-te la bateria que funciona per una de vella que no et durarà dos dies. No crec que en Kyle hagi llegit El Raïm de la Ira. No crec ni que hagi vist la pel·lícula amb el Henry Fonda. Quan s’acosta al quiosc a comprar els seus Pall Mall, només el sento parlar de com treure’ls el suc a la colla de perdedors que no tenen ni per comprar-se un cotxe com cal i de mamelles; mai pits, metes o popes, pel bo d’en Kyle sempre són mamelles i com més grosses millor. 
Fa un parell de dies que vaig llegir el capítol set, aquell on Steinbeck descriu perfectament als Kyle Williams del món. Bons i vells cotxes usats, com pitjor estiguin més ràpidament els vendrà a famílies desesperades que necessiten una manera d’anar a treballar allà on trobin feina, potser al poble del costat, potser a cent quilòmetres. Gent que ha de marxar d’aquí, buscar-se les virolles a l’altra banda del país i no en tenen ni per un bitllet de bus. De vegades entenc el que devia passar pel cap de penya desesperada que no veu més sortida que prendre una pistola i fer tant de soroll com pugui, ni que sigui perquè per una puta vegada a la vida, algú els hi pari atenció, els hi mostri respecte i no provi d’aprofitar-se’n. 

Els veig baixar per l’avinguda. Una família de quatre: pare, mare, nano i nana. Passen per davant del quiosc i el pare em saluda fent un gest amb el cap. La mare sembla neguitosa, el noi enutjat. L'única que sembla contenta és la nena, però és massa petita per adonar-se que no hi passa res divertit ara mateix. Travessen el carrer i van directes a cal William, deuen anar a la recerca d’alguna cosa amb rodes. Estic temptat de cridar-los que facin mitja volta, que trobaran millors oportunitats a altres bandes. Però me n’estic. Si han vingut aquí... Collons! Si han vingut aquí caminant, deu ser que no es poden permetre res millor. 

Intento no fixar-m’hi més. Torno la mirada al llibre, però el maleït setè capítol torna a cridar-me l’atenció des del text. Passo pàgines enrere fins a arribar-hi. Repasso el llistat de coses que deuen estar passant a l’altra banda de l’avinguda. Els venedors, com aus de presa, buscant el més petit punt feble de les seves víctimes. Els imagino jutjant i valorant si l'opinió de la mare cal tenir-la en compte o, directament, provar de vendre-l’hi a ella. Els veig fent-se mirades entre ells, en una mena de codi secret visual, demanant que amaguin la fuita d’aquell cotxe d’allà que ara els hi ensenyarà. Que posin una estora nova sota els pedals d’aquell altre, que no es noti que el terra està a punt de caure de tant d’òxid. 

Arriba en Ralph, cada dia el veig més moix. Deu haver provat de trobar feina al magatzem de darrere el Bob’s Fried Chicken, cada cert temps contracten a algú perquè paguen malament i la gent marxa. Però en Ralph fa temps que no treballa, des que van tancar la fàbrica i ara va pel món amb els ulls perduts. Em demana un paquet de tabac i paga amb una infinitat de monedes, es posa a comptar-les una a una, però faig un gest i li prenc: si li falta alguna ja me’n faré càrrec jo. 

A l’altra banda sembla que han arribat a alguna mena d’acord. Veig en Kyle sacsejant la mà del pare i fent gestos amb l’altra mà perquè vinguin a preparar el nou cotxe vell de la família. El pare i la mare el segueixen a l’oficina a signar els papers i veig al nano creuar el carrer amb la nana de la mà. Venen directes cap a mi. El noi demana una piruleta de cirera per la seva germana i un número de loteria per a ell. No crec que estigui permès a la canalla d’apostar, però li passo el número. M’explica que quan li toqui la loteria, pensa comprar-li un Cadillac nou de trinca al seu vell. La germana riu i pica de mans quan li dona el seu caramel i, per un petit instant, el nano també somriu. Llavors tomba la mirada cap on el seu pare està encaixant la mà de bell nou amb el venedor mentre li fan entrega d’un joc de claus. Li cauen les espatlles i el veig apropar-se el paper amb el número de loteria al pit. El pare surt de l’aparcament i els recull en el seu vell cotxe nou. 

Acabo el llibre. 

Una altra família entra al terreny de la botiga: pare, mare i dues nenes que semblen bessones. En Kyle surt de dins de la botiga amb la mà ja estirada oferint una encaixada al pare. Torno a buscar el capítol set del llibre i, contemplo la possibilitat, de marxar per no tornar mai més a aquesta maleïda cantonada.