Els efectes especials de moltes pel·lícules de principis del segle XXI han envellit una mica aixins. Per exemple, les seqüeles de Matrix fan cagar, al contrari de la Matrix original, que aguanta com una campiona. El que no ha envellit gaire bé és tot l’univers al voltant de la mateixa. El tema de les píndoles ara és excusa per una gent que no ha vist la pel·li, i que no entén el context i es pensa que és molt espavilada per haver «pres» la pastilla del color que l’Andrew Tate digui que cal prendre. El tema de les IA malvades que volen exterminar la humanitat, quan no ens equivoquem, és aquesta la que va rebentar el cel provocant la quasi extinció de tota la vida a la Terra, mentre que les Intel·ligències Artificials™, ni que sigui pel nostre poder com a piles Duracell, van mantenir viva l'espècie humana. Però quin final, oi? [SPOILERS ALERT TOT I QUE LA PEL·LI JA TÉ 26 PUTOS ANYS] En Neo penja el telèfon, surt caminant a càmera lenta (suposo que surt caminant normal i van afegir l’efecte en postproducció) i sona el riff de Wake Up del Rage Against the Machine just abans de veure el nostre messies digital sortir de plano volant. 

Us he explicat el moment final de la pel·lícula en 45 paraules. Sobren 20 que he fet servir per estil i fer-me el graciós, això fa que en 25 paraules o menys, podem encapsular diversos temes importants com ara: 

 —Tota la pel·li va de despertar els humans adormits dins de Matrix per començar a viure. Wake up vol dir Desperta. Metàfora 1. 

 —Wake up és un tema de la banda Rage Against the Machine. La pel·li va d’uns rebels a la recerca del líder que iniciarà l’aixecament contra les màquines. Metàfora 2. 

 —En Neo surt caminant de la cabina i acaba volant. Indicant-nos que hem de provar de fer les coses d’una altra manera i empoderar-nos contra el règim establert. Metàfora 3. 

 —El fet que faci quelcom que, d’entrada, és impossible, ens dirigeix cap a pensaments fora del sistema. Fer les coses com els qui manen volen ens manté esclaus, cal «volar» si volem caminar lliures. Ho pillo, Neo, Metàfora 4. 

 —Quan en Neo es posa les ulleres de sol i mira cap al cel és quan ens diu que cal que ens armem, sigui amb armes, sigui amb posicions polítiques, però que cal que ens preparem per prendre el poder. O que mirem d’anar vestits guais a fer la revolució, no sé. Potser podria ser que ens diu que el dia de l’alçament de la Humanitat hi haurà un eclipsi i que necessitem tenir protecció per mirar directament al sol. Metàfora 5? 

De 45 a 455 paraules per explicar tres segons de pel·lícula. I encara podria explicar més coses, però no vull semblar un saberut (massa tard, Joan). L’elecció dels RATM sembla clara, ni que sigui per la conya que la ràbia contra la màquina literal del seu nom, actua com a sinopsi del film sencer. Però la lletra de la cançó és encara més adequada i tot. En Zach ens explica que n’està fins als collons, que cal que ens enfadem o, millor, que deixem anar el cabreig que ja ens embafa i ens rebel·lem, contra el sistema, contra els qui protegeixen el sistema i contra una manera de fer que ens eternitza en el bàndol dels perdedors. Cita exemples i personatges de la història d’Amèrica, que per ser un país relativament jove, té una història ben carregadeta de violència i esclavatge. La cançó va pujant la intensitat fins a arribar al famós riff de guitarra que tanca Matrix i obra el tema. El primer cop que la vaig veure vaig sortir trempant del cinema, és una de les meves cançons preferides d’aquesta gent, i la vaig trobar perfecte per tancar la paradeta amb un final obert, però esperançador. Només calia que prenguéssim les regnes del nostre propi futur i sortíssim volant de la merda sistemàtica que ens oprimeix. 

Els EUA ens han colonitzat. No va fer falta que els socialistes es venguessin per quatre llaunes de corned beef i ens fotessin a l’OTAN. Aquí ja hi havia bases americanes (encara hi són). La major part de la nostra cultura i entreteniment ve d’allà. I bona part dels nostres problemes, són comuns als problemes d’Amèrica gràcies a la globalització. Els poderosos van decidir que internet i uns mitjans de transport ràpids, ens donaven massa opcions als ciutadans de tercera, i van decidir posar-nos al nostre lloc; al lloc que ells saben que ens toca. Matrix es va estrenar l’any 1999; això la fa una pel·li del segle passat, però va ser tan trencadora en temes tècnics i artístics, que va influir i ser superior a molts films fets a posteriori del canvi de segle. Els temes que tracta parlen de la situació d’Amèrica en aquell moment, però són perfectament extrapolables a com estàvem aquí. 

Els EUA feia anys que envaïa països per controlar els seus recursos. Robar seria millor verb, però queda lleig perquè els pobres, només anaven a països tercermundistes a alliberar el poble i portar-los democràcia, oi l'Iraq? Líbia?...? Aquí ens veiem obligats en participar en accions militars conjuntes perquè patates, vull dir l'OTAN i l'ONU. Però bé, aquí a Europa també teníem lo nostre. La dissolució de Iugoslàvia va ser quelcom ben maco i ben portat, tan política com militarment. 

Arriba l’any 2001 i, provant de fer-nos ombra als pobres catalans, en lloc de discutir qui ha fet que a l’entrega floral davant l'estàtua de Casanova, van un grup d'àrabs i fan caure les Torres Bessones de Nova York, començant un tsunami de merda que ha transformat el món d’insegur a increïblement insegur. Però com és possible que el món sigui més insegur si vivim de forma gairebé constant en alerta i les nostres llibertats han estat retallades per garantir que res tan salvatge no torni a passar? 

Perquè Matrix no ha envellit, continua sent vigent. Vivim sota el control i opressió d’una màquina que ens vol esclaus i callats. Una màquina que tampoc no ha envellit i és la mateixa que hi havia quan les torres van caure, quan van segrestar un avió durant les olimpíades de Múnic, quan esclaus i dissidents van veure’s forçats a construir el Valle de los Caídos, quan les corporacions dels països que s’enfrontaven als Nazis van continuar ajudant el Tercer Reich perquè tenien una obligació contractual amb ells... Bé, no eren les corporacions les que morien a les trinxeres, aquestes van continuar funcionant i enriquint-se abans, durant i després d’acabar la guerra, érem nosaltres, els sense-poder, els have-nots que cita la cançó dels Rage Against the Machine. 

La cançó encara té més vigència que la pel·li. La cançó no només no ha envellit, sinó que sembla que l’hagin compost ara mateix per parlar d’en Trump i tota la caterva de fatxes que donen la cara pels qui realment manen: els dinerets i aquells que els controlen. El tema és una denúncia de l’estat de vigilància constant dels poderosos sobre els moviments que busquen alliberar-nos d’aquests, de com no dubtaran a assassinar i mutilar per tal de fer callar el poble. Els drets de les dones a moltes parts del món (incloent-hi Amúricah, és clar) retallats quan el poder creu que s’ha anat massa enllà. Els drets de persones trans, LGTBIQ+, racialitzades, collons, independentistes... L’autèntica transversalitat sempre ha estat d’ells; lluitar per qualsevol grup que busqui sortir-se del sistema, per minúscul que sigui és vist i tractat com una amenaça. Una amenaça que cal eliminar. El món no és millor que fa... espereu que miri de quan és la cançó... vergesanta... 1992?... 33 refotuts anys... Mira em penso que ho deixaré aquí, em sento massa vell i cansat per fer res. En Zach acabava la cançó amb: 

La cançó ens pregunta quant de temps més necessitem i s’autorespon dient que no gaire. I el motiu és perquè allò que plantes és allò que culls. Però han passat 33 anys i encara no hem segat.