La penombra dels minuts previs al capvespre entra per la finestra. No sé si he dormit o no, la llum no ha canviat gens des que vaig tancar els ulls, però estic esgotat igualment. No aconsegueixo recuperar les forces per moltes hores que intenti dormir. Em poso les botes i m’arreglo la roba, completament arrugada de dormir vestit. Miro el cronòmetre que marca 00:02:18. El paquet de tabac ha caigut de la tauleta, m’ajupo a recollir-lo i m’aixeco deixant anar un gruny. He de començar a fer una mica d’esport o no duraré gaire més.

A la taula, la família continua sopant, igual que els darrers tres dies que he passat vivint amb ells. Prenc la llet de la nevera i el cafè instantani de l’armari. Prenc un tall de pizza que ja hauria de ser resseca després de tant de temps, però que encara és fresca com des que la mare la tragué del forn. El pare encara s’està amb el braç estès, provant d’agafar la gerra d’aigua que ja fa dies que vaig buidar, got a got. La filla adolescent està amb els polzes clavats al telèfon, escrivint un missatge que no acaba mai: «Els meus pares no em volen deixar anar a ». Em demano on és que els seus pares no la deixaven anar: a la disco? Una festa? A allistar-se a l’exèrcit? Possibilitats infinites. Deixo la família en el seu llarg sopar i baixo al carrer. 

Tot sembla gris i taronja, la llum marxa i els fanals encara no s’han encès. Algun dia s’acabaran encenent, però em fa mandra infinita calcular quan serà. Ja en vaig tenir prou amb la primera vegada. Vaig adonar-me que el temps no estava completament aturat gràcies al porno. No vaig comptar els primers dies després de La Gran Aturada, nom amb el qual m’agrada anomenar el dia que tot va quedar-se fora del temps. Estava massa atabalat provant d’esbrinar que passava i buscant algú més que no estigués immobilitzat. 

Potser portava un parell de mesos o tres, no ho sabria dir, quan vaig anar al pis d’un matrimoni amb un fill adolescent a qui la catàstrofe va trobar amb els calçotets als turmells i la polla a la mà. Hi anava cada cert temps a fer-me palles amb la imatge congelada d’una noia jaient oberta de cames amb cara d’èxtasi i una cigala enorme dins del cony. El primer dia que hi vaig anar, vaig apartar al nano estirant la cadira fins a portar-lo al menjador on els seus pares miraven la TV. Vaig prendre una cadira d’allà i tot tornant a l'habitació del nano, me la vaig pelar un parell de cops. M’havia acostumat a fer servir revistes, els aparells elèctrics estaven tots com la gent, congelats en un instant, però veure aquella noia m’havia excitat d’allò més. Des que l’havia vista per primer cop, hi havia tornat força vegades. Coneixia el seu cos a la perfecció i, de fet, podia masturbar-me a quilòmetres d’aquella pantalla i visualitzar fins al darrer detall del seu cos. Era una dona d’uns trenta-pocs anys, molt bonica de cara i amb uns pits no gaire grossos amb mugrons petits com pinyols de cirera. Estava molt en forma, amb músculs ben definits a tot arreu. Tenia una petita cicatriu al baix ventre, segurament una cesària per què se li veien estries al voltant. El pubis sense ni un sol pèl, depilat poc abans de gravar l’escena per què encara s’apreciava la pell irritada. M’havia acostumat a veure l’enorme polla de l’actor inserida al tall de la noia. Gairebé caic de cul, el dia que entro a l’habitació i veig el penis del noi, ajagut entre els llavis vaginals de la noia i gotes de semen, volant, a mig camí del ventre d’ella. 

Alguna cosa havia canviat, alguna cosa era diferent. Mentre corria pels carrers, mirant-ho tot amb nous ulls, vaig veure una rellotgeria. Desenes de rellotges exposats a l’aparador, tots marcant la mateixa hora, tots cridant-me com podia haver estat tan estúpid de no haver controlat el temps amb un d’ells. Vaig entrar dins i vaig quedar-me mirant un enorme rellotge digital amb baròmetre i termòmetre. Va passar una estona llarguíssima, hores potser, però finalment la xifra dels segons va passar de vint-i-vuit a un garbuix de color vermell per, després d’alguna hora més, esdevenir vint-i-nou. El temps corria, molt lentament, tanmateix, corria. 

Vaig començar a comptar, provant de fer-ho a un ritme de segon per xifra. Si mesurava quants segons dels comptats hi havia entre canvis de xifra al rellotge, podria calcular a quina velocitat anava el temps real. Semblava senzill, però gairebé vaig tornar-me boig... bé, més boig encara. Un minut té seixanta segons. Per saber quants hi ha en una hora, només cal multiplicar els seixanta segons per seixanta minuts; el resultat són tres mil sis-cents segons. En un dia de vint-i-quatre hores hi ha vuitanta-sis mil quatre-cents segons. Portava vuitanta-tres mil dos-cents vint-i-set quan la xifra del rellotge va tornar a canviar. La rellotgeria pudia pels meus pixats i la merda que havia deixat després de cagar en un racó. Tremolava d’esgotament i de gana. Em feien mal els peus de totes les trepitjades que m’havia anat fotent quan notava que m’adormia, la punta de la sabatilla dreta tenia un punt vermell, allà on l’ungla se m’havia patit clavant-se’m al dit. Em vaig deixar caure a terra i entre gemecs, vaig cridar la xifra una vegada i una altra fins que no vaig tenir més veu. No va ser difícil decidir que jo m’havia descomptat o que havia perdut el ritme a estones. Vaig arrodonir el meu comptatge fins a vuitanta-sis mil quatre-cents i vaig acceptar que no seria capaç de tornar a fer el càlcul. Cada segon de temps real era un dia per mi. 

 Ara controlo molt millor el tempo. A la botiga tenien cronòmetres de precisió i vaig prendre un de digital ben maco i gros. Saber l’hora no em feia falta, eren quarts de vuit i serien quarts de vuit fins força segons més tard. Però mentre sortia de la botiga vaig posar el cronòmetre en marxa i me’l vaig penjar del coll. No em va costar gaire trobar una finestra oberta per la qual entrar a un pis on una parella ben joveneta, es miraven als ulls mentre reien asseguts al sofà. Vaig buscar el dormitori i tal com anava vestit, vaig deixar-me caure al llit. 

En els més de cent trenta-vuit dies que porto vivint en aquest merder, sol per moltes persones que vagi trobant pel camí, he fet una bona pila de coses. Vaig passar uns dies vivint a la biblioteca del meu barri, recordant aquell episodi de la Dimensió Desconeguda on el paio que feia d’entrenador d’en Rocky i només volia llegir acaba desesperat; està mig cec i se li han trencat les ulleres després de quedar-se sol al món amb tot el temps desitjable per poder llegir. Jo mateix, sol, ajagut entre els llibres que havia triat, recordava les paraules que deia l’actor cap al final del vídeo: That’s not fair, that’s not fair at all. No, no era pas just que el món s’acabés així. 

Caminant, vaig pujar fins a Figueres, sempre havia volgut anar a veure el museu Dalí, però quan em mancaven un parell de jornades per arribar-hi, vaig fer-me mal a una cama i vaig haver de fer una parada tècnica d’una setmana. Reconec que tot plegat va ser culpa meva perquè en un moment de desesperació, vaig començar a clavar puntades de peu a tots els cotxes amb els quals em creuava. Estava tan fora de mi que no vaig adonar-me que m’havia trencat un dit fins que vaig seure, esgotat, a l’entrada d’un poble. Però, finalment vaig arribar i vaig gaudir passejant entre els visitants convertits en attrezzo de la meva visita. No sabria dir que vaig trobar més surrealista, el museu o veure’l ple de gent immòbil. De tornada, vaig passar pel lloc on m’havia fet mal al peu. Havia après la meva lliçó i havia anat a una botiga d’esports. Vaig estar donant cops de bat de beisbol al cotxe on m’havia lesionat fins que no va quedar ni un sol vidre sencer. Aquella nit vaig dormir a la part de darrere d’un camió, amb rampes als braços i les cames de tot l’exercici que havia fet. 

Havia dormit als millors hotels, a casa de gent famosa i al carrer més d’un cop. Havia menjat als millor restaurants, evidentment plats que ja estiguessin cuinats i a la taula. Havia menjat rebosteria de les millors pastisseries de la ciutat. Havia vist i fet moltes coses que no hauria pogut veure ni fer si el món no hagués deixat de voltar. Recordant el que un amic cantava en una cançó seva, havia anat a l’estadi i havia marcat un gol al Camp Nou. Havia fet moltes coses, però no havia tornat a veure’t a tu. 

Camino a pas lent, evitant fins al darrer moment trobar-te. Casa nostra està igual que quan vaig marxar. Que el temps estigui pràcticament aturat ja ho té això, tot queda ben conservat. Encara estàs dempeus davant del sofà on tantes nits havíem estat veient sèries o pel·lícules. Potser el braç està una mica més alçat i la teva boca una mica més torta, de camí a convertir-se en un rictus de ràbia. Mentre el temps encara corria al seu ritme habitual, estaves a punt de dir-me que ja no m’estimaves. I això és quelcom que no podria haver acceptat mai. De cap de les maneres. No sé com, però el temps va aturar-se, bé, alentir-se fins a semblar aturat. I jo vaig marxar corrent, fugint de la teva fúria, negant-me a acceptar un final que podia trencar-me el cor en mil bocins. Corria sense adonar-me que res més es movia, que jo era l’únic amb possibilitat de continuar experimentant el temps. Vaig començar a cridar mentre corria, res intel·ligible, només grunys i esgarips, com si fos un animal. Vaig ensopegar amb una vorera i, arrossegant a un senyor gran que estava allà palplantat, vaig desmaiar-me després que un fanal aturés la meva caiguda posant-se en la trajectòria del meu cap. Quan vaig despertar, vaig començar a adonar-me d’allò què acabaria anomenant La Gran Aturada. Hi he pensat milers de cops en aquests dos o tres minuts del teu temps, no sé si això ha estat un acte diví, una acció alienígena o una apagada a l’ordinador de la simulació on vivim. Però sigui quin sigui el motiu, per desesperant i terrorífic que sigui, per molt que em torni boig i vulgui acabar amb tot mil vegades cada jornada que passo despert, agraeixo no haver d’escoltar-te dir que ja no m’estimes. Qui sap? Potser tot plegat és una manera que els Déus, els Aliens o el Programador han dissenyat per donar-me una segona oportunitat per redimir-me i aconseguir que no acabis de dir allò que no vull sentir.