Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Subscribers

Mil paraules i jo - Què és aquest soroll de merda que escoltes?

No sempre que escric escolto música. Igual que no sempre que escolto música escric, però són dues coses que sovint faig a la vegada. Quan escrivia la meva primera novel·la eròtica L’Anna i l’anell escoltava una mica de tot, fins que la Sílvia Catalán (Sexòloga i millor persona), va compartir al tuiter una web on tot de dones havien recopilat el so dels seus orgasmes. Hi ha quelcom molt musical en els orgasmes i, val a dir, tot i la trempera, va ajudar-me força en alguns capítols. Quan vaig escriure la de Res a perdre, un parell d’anys més tard, estava de moda un tema de Marilyn Manson «Killing strangers» que surt a la pel·lícula John Wick on els dolents són uns russos, com a la meva novel·la, així que la vaig escoltar força cops. Llavors en José Luis Martin va escriure un article a Le Tapiriste sobre Kino, la banda russa d’en Viktor Tsoi i, de cop i volta, el llibre tenia banda sonora. 
Escoltar música és una qüestió molt personal. Hi ha qui escolta clàssics del rock, música clàssica, clàssics italians o merda masclista a ritme caribeny. Us haureu adonat de l’exabrupte del final de la frase. És causat per dues coses: que el Reggaeton em sembla una enorme merda masclista i miserable i que tinc prejudicis (potser algú fa reggaeton feminista i musicalment excels, no ho sabré mai, per què no l’escoltaré per, wait for it, prejudicis). L’important és que hi ha gent que fa música i gent que l’escolta (sí, fins i tot el reggaeton) i que no cal que ens agradi tota, només cal que la gaudim. I, en ser una qüestió molt personal, cal no abusar dels prejudicis més enllà de les nostres opcions; jo no escoltaré reggaeton i si a tu t’agrada, però odies el heavy, no cal que anem plegats de concert. Fàcil, oi? 
És un tema generacional. Què és aquest soroll de merda que escoltes? És una pregunta que passa de pares a fills d’ençà que, en temps dels Neandertals (busqueu les fonts, segur que tinc raó), vam passar de picar dues pedres a afegir un tronc buit per fer ressonància. I la resposta és sempre la mateixa «La mateixa merda que escoltaves tu de jove, però diferent». És per això que us parlava dels prejudicis. Són absurds i innecessaris. I a més us fan semblar uns iaios, uns boomers i uns repel·lents. 
Pensava que estava fent un petit escrit sobre música i estic parlant més de prejudicis. Potser és perquè de música tothom pensa que en sap alguna cosa, però de prejudicis ningú en té; és cosa dels altres. Prejudici i privilegi, és curiós que ambdues paraules comencin per PR i ningú, absolutament ningú tingui ni un ni l’altre, oi? Tots en tenim de prejudicis, jo el primer, recordeu que penso que el reggaeton és una merda de les més grosses mai inventades, nazi rock a part. També penso que el futbol és de les pitjors coses que li han passat a l’esport i a la cultura en general. Les meves opinions sobre cine les deixarem, però us agrada cada tifa que fa feredat. I, al final, la cosa es pot resumir en «allò que m’agrada a mi és bo i el que em desagrada és el mal encarnat». 
És una opinió objectiva que els llibres dels vampirs pedòfils relluents són bastant (molt) dolents i que els films que n’han fet no milloren gaire, però milions de persones els han gaudit i ha despertat les ganes de llegir i escriure en moltíssima gent. Què? Que dius tu al final de la sala amb la samarreta d’un manga que només tu i l’autor heu llegit? Què la merda ha de ser bona perquè milions de mosques no poden estar etivocades? Bé. Tens tota la raó i pensava que havia estat clar a dir que la saga de la Stephanie Meyer és bastant dolenta, però tu no m’escoltaves quan he explicat que tenir prejudicis et fa semblar (ser) un repel·lent. Sobretot si contraposeu les vostres eleccions a les dels altres per fer-los semblar inferiors, d’alguna manera. Si tota aquesta gent que defensa que els llibres d’en Paulo Coelho, les 50 ombres de Grey o qualsevol cosa de gènere poc habitual són inferiors a, per exemple, l’Ulisses de James Joyce haguessin de superar un test de comprensió sobre aquest darrer, dubto que el passessin. I de tota manera, Dublinesos és molt millor, però molt, eh? 
El que vinc a dir amb tota aquesta faramalla és que el viu i deixa viure és aplicable a totes les facetes del saber humà. Tothom ha de ser lliure de malmetre’s el cervell sentint i/o llegint la merda que més li convingui, que semblem tots membres de la Santa Inquisición. I tot i que, com deia aquella escola de saber filosòfic humanista del Montypythonistes, ningú espera la Santa Inquisición Española, tots estem sempre més que disposats a formar-ne part. La darrera ha estat la gent que opina que els infants no haurien de veure la sèrie del calamar. I tenen raó, la sèrie és molt violenta, mostra coses com que el capitalisme mata, que la policia mata i que, en general, els humans no som de fiar. Però els adolescents, sobretot els qui tenen els ous pelats de veure Attack on Titan, Deadpool, Telecinco i coses d’aquestes, podrien aprendre un parell de coses amb un repàs de la sèrie acompanyats dels pares. D’altra banda m’agradaria molt saber si tota aquesta gent està al tanto del que veuen els seus fills a YouTube, a Twitch, a Tik Tok. Per què jo ho provo amb el meu fill i tinc el dit cansat de blocar-li canals que no sé ni com li poden aparèixer. Potser és que l’algoritme d’aquestes xarxes és similar a la vida real i no discrimina si el contingut que els nostres fills veu és bo (és el que nosaltres veuríem) o és una merda, com aquest soroll infernal que escolteu i que en dieu música.