El pitjor de tot és que volia equivocar-se. Volia que la certesa que li matxucava el cervell fos una mentida. Però no. La veritat s’obria pas entre les paraules que escoltava en el missatge. No l’estimava, no l’havia estimat mai. No havia estat res més que una manera d’experimentar coses noves que li havien estat negades. Va enfonsar en la part més fonda de la seva voluntat l’impuls de tornar-li la trucada. La urgència de provar de fer-li entendre que s’equivocava li rosegava el pit com una brasa ardent. Però era perfectament conscient que no funcionaria. 

«No puc més que expressar-te el meu agraïment per tantes bones estones. Cap dona, ni home m’havien fet sentir mai les coses que tu has aconseguit fer-me sentir. Però...» 

El missatge continuava però decidí que no podia seguir escoltant-lo. El va esborrar de la seva memòria i va provar de fer el mateix amb l’única cosa que el feia sentir humà. 

Va provar de treballar. La feina sovint l'absorbia i el deixava centrat i ancorat a si mateix. Li quedaven setmanes d’una feina ben repetitiva: havia de controlar el creixement d’un cultiu de cristalls plastidiamant en temps real per garantir-ne l’adequada expansió. Va inserir el seu connector a la computadora i va iniciar la sessió. Els ulls van deixar de veure el que tenia al davant en esdevenir un amb el visor virtual del microscopi electrònic. Però era incapaç de mantenir l’atenció. La bellesa de les geometries fractals que els cristalls anaven creant, se li feia absurda i poc necessària. L’única cosa atzarosa que volia experimentar era la reacció de la pell estimada que tants cops havia torturat amb les seves carícies. El programari va avisar-lo que si deixava el procés a mitges, la mostra seria destruïda i se li descomptaria el temps perdut. Va tancar la sessió sense confirmar que havia rebut l’avís. 

L’aplicació que va instal·lar-se per recuperar el missatge que havia esborrat va informar que podia haver-se perdut part o la totalitat de l’arxiu. Va acceptar la informació sense pensar-hi gaire i va esperar mentre el programa li repassava la memòria. 

«No puc més que expressar-te el meu agraïment per tantes bones estones. Cap dona, ni home m’havien fet sentir mai les coses que tu has aconseguit fer-me sentir. Però ja no sento el mateix. Necessito experimentar coses noves i no ho podré fer al teu costat. Adéu.» 

Ni tan sols havia enviat un videomissatge. S’havia limitat a fer-li arribar una nota de veu per informar-lo que ja no en tenia prou amb les seves carícies. Per dir-li que el seu amor, la seva passió, eren un caprici que ja no satisfeia les seves necessitats. Va escoltar el missatge un cop i un altre, buscant un significat ocult que li fos més favorable però tot estava molt clar: sobrava a la seva vida. 

La part on deia «...m’havien fet sentir mai les coses que tu has aconseguit fer-me sentir...» el torturava sense pietat. Si tantes coses meravelloses li havia fet sentir, com podia ara abandonar la possibilitat que li fes sentir encara coses més especials. 

Quan l’alarma va informar-lo que era hora de connectar-se a la feina, va adonar-se que havia passat quinze hores seguides escoltant el missatge. No havia fet absolutament res més i no havia aconseguit cap canvi: ni a les seves emocions, ni a la seva desesperació. Va donar una segona oportunitat al treball. Va iniciar sessió i, un cop més, va deixar que el visor limités la seva vista a allò que passava en l'àmbit microscòpic Aquest cop va ser el mateix programa qui el va expulsar de la sessió. Després de cinc mostres de cristalls destruïdes per la seva manca d’atenció, va trobar-se fora del sistema i amb una alerta fent pampallugues avisant-lo que un comitè d’avaluació es reuniria en les pròximes hores per valorar la seva performance. 

«...el meu agraïment per tantes bones estones. Cap dona, ni home m’havien fet sentir mai les coses que tu has aconseguit fer-me...» 

Va tornar a esborrar el missatge després d’escoltar-lo un parell de centenars de vegades. Va tornar a recuperar-lo per poder-lo escoltar un miler de cops més. El va esborrar i va desinstal·lar l’aplicació de recuperació. 

«...no sento el mateix. Necessito experimentar coses noves i no ho podré fer...» 

El gestor de descàrregues va informar-lo que hi havia un comportament estrany en el seu compte; havia descarregat, instal·lat i desinstal·lat la mateixa app diverses vegades. Aconsellava un protocol de neteja de dades i control d’ús. Va descartar l’alerta i va tornar a recuperar el missatge. 

«...Però ja no sento el mateix. Necessito experimentar coses noves i no ho podré fer al teu costat. Adéu.» 

«...no ho podré fer al teu costat. Adéu.» 

«...Adéu.» 

El comitè d’avaluació va interrompre el darrer cercle viciós de reproduccions del missatge. Va desconnectar la comunicació dos cops abans de rebre una alerta informant que procedien a enviar un equip a recuperar-lo per dur-lo al laboratori. Si es deixava capturar, li esborrarien la memòria i possiblement li formatarien el cervell per tal que deixés de sentir. No podia tornar a ser un androide amb una personalitat falsa. Va decidir morir. S’havia quedat sol, sense amor i s’estimava més morir com a un ens conscient de si mateix, amb sentiments i voluntat pròpies que tornar a ser una simulació maldestra d’un ésser viu. S’havia de destruir el cervell completament si no volia tornar a ser un simple androide. Va arrencar-se la pell artificial que li cobria les temples ignorant les alertes de dolor que envaïen el seu espai visual i va deixar al descobert les connexions d’entrada de dades. Necessitava quelcom que pogués perforar la capa d'aïllament que protegia el seu cervell. Va arrencar de la paret el terminal de xarxa i va separar un dels dos cargols que subjectaven l’aparell a la paret. Va furgar tant com va poder fins que un torrent de guspires va saltar-li de la templa. Va repetir l’operació amb l’altre connector mentre tot d’avisos i alertes brillaven davant dels seus ulls. La coberta del pit li va costar més d’arrencar perquè no era de pell artificial sinó de plastidiamant, del mateix que ell ajudava a crear en les seves hores de treball, però finalment, va aconseguir arrencar-ne prou per accedir al seu cor. No era un òrgan que bategués, però tenia un nucli amb prou energia pel que necessitava fer. Va prendre cables del terminal arrencat de la paret i, després d’escoltar un darrer cop el missatge, va fer un pont entre el cor i els cargols que sobresortien de les seves temples. El dolor va ser enorme, la sensació més intensa que mai havia experimentat i mentre notava com perdia el control del cos, va anar apagant-se. 

L’alarma el va alertar que era hora d'iniciar sessió. Ho va fer i va deixar que els seus ulls es fusionessin amb el visor del microscopi. Va prendre la primera placa de cristalls i va començar a treballar. Mentre ho feia, va fer-se una passada amb el detector d’avaries. Tenia l'estranya sensació que li mancava alguna cosa important. Però això era impossible, els seus bancs de memòria eren nous i estaven perfectament.