De tots els moments en els quals hagués esperat obtenir una il·luminació, aquest en el qual es trobava estava molt avall en la llista. Fins i tot per sota de cagar. Sempre havia tingut bones idees assegut en el tron. O clapant, això de consultar amb el coixí no era cosa de broma. Però ajupit, amb un munt de quilos sobre l'esquena, en ple esquat i veient com la seva cuixa semblava rebentar; doncs no, no l'havia vist venir. El dolor l'havia deixat mut. Va pensar que tant de bo se li hagués escapat un crit de dolor, però en el fons es va alegrar; donar imatge de feblesa era una cosa que no podia suportar. 

Com a bon practicant de les arts culturístiques, se sabia amb detall el nom de tots els músculs que treballava i ara mateix i, segurament a causa del dolor que sentia, es veia incapaç d'albirar quin múscul s'havia esquinçat. Sabia que no hi havia collons d'aixecar-se, això era clar, ben clar i, no ho reconeixeria en la vida, començava a tenir por de no ser prou fort per a sortir de l’embolic sense ajuda. Va ser llavors que va sentir la veu. 

 —Tinc la trista sensació que estàs a punt de demanar ajuda, oi que sí, tros de tòtila? 

No sabia qui havia parlat. A la seva esquena no podia haver-hi ningú perquè no hi havia espai. La persona més pròxima estava a la font d'aigua omplint l'ampolla. 

 —No busquis fora allò que solament pots trobar dins. 

 —Qui ets? 

 —Soc l'ambició i l'odi que albergues. Soc la por i el dubte que et rosega. 

 —Jo no tinc por, de quina por dels collons parles? Carallot! 

 —D’acord, soc la teva consciència —La Veu va canviar de to, deixant el timbre fosc i profund amb el qual havia parlat fins llavors, per a convertir en un ressò de la seva pròpia veu—. T'has fotut un múscul en l’aire i he sortit per allà. 

 —No fotis. Quin múscul? 

 —El bíceps femoaural. 

 —Femoaural? Serà el femoral. 

 —Aquest també, però jo he usat el que vincula el teu cos a la teva ment: el femoaural. 

Li començava a pesar molt, aguantar l’esquat amb tot aquell el pes. Va veure a un dels entrenadors del gym acostar-se i va posar la seva cara de nomtoquiselscollons i va deixar escapar un gruny. El xaval va girar cua i se'n va anar en direcció a una maruja que s'estava fent un embolic amb la cinta de córrer. 

 —Per què has sortit? Si no tinc consciència no hauria de quedar-me, jo què sé, inconscient? 

 —Uoo, paboh! Estàs entrant en un vesper metafísic de fenomenologia pel qual no estàs preparat ni de conya. 

 —Eh? 

 —Exactament. 

 —He d'aixecar-me i deixar anar això. 

 —No et preocupis, jo t'ajudo. 

 —Però sent com ets un ens insubstancial no veig com faràs per a ajudar-me a aixecar tant de pes. 

 —La qüestió no és si et puc ajudar físicament. La qüestió és si et puc ajudar a ser la millor versió de tu mateix —La Veu va semblar sonar de molt a prop—. Perquè ara mateix comences a fer tuf de desesperació. 

 —Em fot molt de mal el forat per on has sortit i comença a expandir-se’m a la resta del cos. 

 —Últimament, has estat descurant les teves rutines de cames. Però, ei, no em queixo que gràcies a això he pogut sortir. 

L'entrenador anava llançant mirades cap a la màquina d'esquats. 

 —En un minut o així, el nano amb la samarreta uniforme del gym vindrà i descobrirà que ets un fluix. 

 —Hòstia que m'he trencat un múscul! 

 —I sembla que t'han caigut els collons, però ara calla i escolta'm amb atenció. 

 —Vinga, cagumdeu. 

 —Els homes de debò es trenquen perquè no busquen els seus límits, busquen rebentar-los i anar més enllà. Aquests sacs de múscul que passen per influencers i que sempre llueixen perfectes no són alfes. Sempre en els millors entorns amb els seus drapets a la moda com si fossin… dones —El fàstic va explotar a la incorpòria Veu—… Un alfa de debò busca liderar amb l'exemple. Un alfa de debò es trenca i surt tot sol del problema. Em cago en tot el que es belluga, surt de sota aquests pesos i aixeca el teu puto cul gros d’home beta. 

El soroll dels pesos en estavellar-se contra el mirall de darrere va ser estrident i va servir per a emmascarar el gemec que va deixar anar quan va caure de quatre grapes. Es va aixecar a temps de veure arribar al personal trainer de la maruja. 

 —A veure —va dir amb veu controlada—, necessito un lloc on asseure'm i que em demanis una ambulància. Sembla que m'he trencat el bíceps femoaural. 

 —El femoral? —va preguntar el noi amb cara d'esglai. 

 —Sí, aquest també. Espavila ganàpia, que aquest esquinçament no es curarà per art de màgia. 

La maruja es va acostar i li va donar una bona repassada mentre s’oferia a portar-li aigua o una tovallola. 

 —Gràcies, senyora, no es preocupi, estic perfectament hidratat. 

 —Sempre podries demanar-li que t’acosti unes manuelles i vas treballant-te els bíceps superiors —va dir la Veu. 

L'entrenador va tornar amb l'encarregat del gym mentre la senyora rebia una classe magistral en cryptomonedes.