Darrerament, només tinc ganes de dormir i de plorar. De vegades em desperto amb els ulls negats, a voltes m’adormo esgotada mentre somico amb el cap amagat sota el coixí. Visc enfonsada al meu llit, fent olor de suor vella i aire tancat. Surto d’entre els llençols prou temps per menjar una mica i recordar que estic trencada per dins i per fora. Començo a llegir i tot em recorda el dolor i la vergonya. Encenc la TV i totes les notícies, de qualsevol part del món, parlen de mi. 

Segons el meu psiquiatre, encara estic passant el dol i pateixo d’estrès posttraumàtic. Segons la meva família estic exagerant una mica. Segons les meves amigues el qui mereix sentir-se malament és en Miquel. Segons els nostres amics compartits, és impensable que en Miquel hagi actuat com explico. Segons la jutgessa, els fets no queden prou provats. Segons la policia, sense una sentència, no poden aturar el meu ex de trucar-me. Segons en Miquel, mai vaig negar-me a fer res. Segons en Miquel, estava convençut que jo també gaudia. Segons en Miquel, hauria parat si li hagués demanat. Segons en Miquel, mai m’he queixat. Segons en Miquel, de vegades l’amor fa mal i ell m’estima molt. 

La culpa no és d’en Miquel. Ha crescut en un món on l’orgasme femení és quasi un mite. On la campaneta és com una mena de clítoris a la gola. On més endins i més fort, volen dir millor. On l’esperma és una substància que amplia i delecta les sensacions de qualsevol femella. On no tenir ni un pèl al cony fa net i de bon menjar, i no és infantilitzar el sexe. On despertar-se de matinada amb un penis erecte provant de foradar-te l’esquena és una invitació a tenir sexe que no pots deixar d’acceptar. On un cop et penetren, encara que et faci mal, has d’aguantar fins que la teva parella acabi. 

La culpa és meva per no saber dir prou. El primer cop que em va pessigar el mugró massa fort i no li vaig dir immediatament que parés. El primer cop que, morta de son, em vaig deixar follar perquè parés de demanar-me sexe. El primer cop que, a punt d’acabar, em va posar de bocaterrosa i va clavar-me-la sense parar fins a buidar-se i no li vaig dir que no m’havia agradat. El primer cop que, després de fer-me beure fins a deixar-me mig inconscient, em va insistir i insistir i insistir fins que li vaig deixar que me la fiqués pel cul, encara que no volia. El primer cop que em va prendre del clatell i me la va ficar fins al fons de la gola per descarregar-se i només vaig queixar-me que no m’havia avisat. 

Però... PERÒ... P... E... R... Ò... 

Però jo no n’he tingut cap culpa. JO... NO... N’HE... TINGUT... CAP... CULPA! 

No he estat responsable de les coses malaltisses que m’han passat. No he escrit milers de novel·les, pel·lícules, obres de teatre, còmics, anuncis, prospectes farmacèutics, lleis des del punt de vista exclusiu de l’home. No he fet que aquest punt de vista sigui la norma per la qual es regeixen totes les normes. No he creat una societat on la meva seguretat no depèn de tots els seus membres, sinó exclusivament de la por i la necessitat que la mateixa em crea. No he inventat idiomes i els he masculinitzat completament, fent de la meva feminitat un problema semàntic. No he inventat coses com l'autoprotecció per una meitat de la població per disculpar la manca d’autocontrol de l’altra meitat. No he creat una realitat fal·locèntrica on la pregunta «on són les dones?» només es pot respondre amb «per sota dels homes» en qüestions com poder, sanitat, diners, seguretat. No tinc la culpa d’haver-me enamorat. No tinc la culpa de recordar els deu petons previs i els deu petons posteriors a la mossegada. No soc culpable d’haver gaudit les deu carícies d’abans i les deu carícies de després de la pessigada. No soc culpable de no haver-me adonat abans que el que semblaven errors de càlcul, eren els indicadors de la direcció de baixada que arrossegava la meva vida. No tinc cap culpa, com no la té la granota, la qual poses a l’olla amb aigua freda i no s’adona que acabarà bullint. No tinc la culpa de creure coses que la societat em repeteix un cop darrere l'altre, com l’anècdota de la granota que ara sé que és falsa, com la fal·làcia que l’amor tot ho cura, com les promeses de canviar que m’havia fet tants cops en Miquel. 

No tinc la culpa de creure que tinc la culpa, si el policia que m’interrogava quan vaig posar la denúncia no parava d’insistir en si estava segura que no havia estat tot consentit, si estava segura que no ho havia entès malament. No tinc la culpa de creure que tinc la culpa, si la meva mare, la que m’hauria d’entendre després de dècades amb algú que l'ha menystingut sempre, em diu que la vida en parella és complicada i que cal tenir paciència, que les coses sempre poden anar a millor. No tinc la culpa de creure que tinc la culpa, si amics i amigues que ens coneixen a tots dos, accepten que potser el Miquel ha actuat malament, però que amb ells sempre ha estat bona persona i que el volen ajudar a millorar. No tinc la culpa de creure que tinc la culpa si el concepte de la mateixa el defineix una societat masclista que no vol assumir la seva responsabilitat. 

Jo no vull que la vergonya canviï de banda. 

Jo no vull que la por canviï de bàndol. 

Jo vull que LA CULPA ho faci. Que LA RESPONSABILITAT ho faci.
Que no hagi d’arrossegar-me sobre les meves ferides obertes per ajudar a qui em jutja a entendre que ha fet malament.
Que no se m’exigeixi una empatia que mai he rebut, que mai he demanat.
Que no hagi de reviure el meu dolor una vegada i una altra per tal que una filera infinita d’homes accepti la seva responsabilitat.