Ho havia vist a diverses xarxes socials i li havia semblat una manera magnífica de fer-se publicitat gratis. Si aconseguia fer-se viral, l’empresa on treballava es faria coneguda i arribarien molts més clients demanant els seus serveis. Així que a la següent intervenció, després de demanar permís, va decidir gravar un vídeo per penjar a internet. No entenia que tenia d’atractiu un desembossament, però potser era perquè n’havia vist uns quants centenars i ja els tenia avorrits. Tanmateix, feia unes quantes nits que veia vídeos d’esteticistes burxant granets i furóncols de mides diverses i el factor fascinació li va venir al cap. L’atzar havia determinat que el següent projecte fos un embús a un conducte de mig metre amb una trapa a peu de carrer. La càmera endoscòpica mostrà que el tap estava al col·lector on s’ajuntaven els desguassos de tres finques. Semblava haver-hi uns quants metres de merda i fang barrant el pas de l’aigua. La trapa era prou gran per encabir un home adult, així que va plantar el trípode que s’havia comprat per a l’ocasió, va encastar-li el mòbil i va començar a gravar. 

Normalment, treballaven en equips de dos i, fins i tot, tres persones, però avui estava sol. No volia ningú escoltant quan fes comentaris per la gravació. La trapa va sonar com un tro quan va caure a terra provocant-li un bon ensurt. Descargolà les subjeccions de l’accés al tub i, parant compte amb les esquitxades, va destapar el forat. Una massa marró i verdosa, amb la consistència del fang, s’arrossegava mil·límetre a mil·límetre. Anava tan a poc a poc que pràcticament estava aturada. En va extreure una mica amb la mà i va prémer amb força; tenia la textura d’argila de modelar i va escapar formant un xurro pels dos extrems del seu puny enguantat. Amb la pala va fer un forat prou gros per encabir la seva mànega que estava connectada a un compressor, el qual enviava aigua des d’un punt freàtic proper a tota pressió dins del tap. Mirant a càmera va explicar que mentre l’aigua anava penetrant el tap, ell amb un petit martell pneumàtic, aplicava vibracions a la canonada per ajudar el material pastós a desenganxar-se de les parets. La càrrega pastosa era una massa sense gaire detall, només canvis de color i brillantor. S’hi podia veure alguna fulla d’arbre, alguna arrel i alguns trossos de paper. 

La pasterada avançava a més bon ritme i la consistència començava a afluixar quan els seus ulls es van negar a creure que allò que acabava de veure fos realment el cadàver d’un nadó. El martell va lliscar-li del tub i va esquitxar a tort i a dret quan va tocar el fang. Es va deixar caure de cul, apartant l’eina i seguint les cametes diminutes que desapareixien canonada enllà. «És una nina, una puta nina realista d’aquestes que foten ara» va pensar. Però una nina no tindria cucs sortint d’allà on els ulls haurien d’estar i no tindria els dits de mans i peus parcialment menjats, amb parts de l’esquelet a la vista. S’aixecà d’una revolada i va prendre el mòbil del trípode. Després d’aturar el vídeo, el va reproduir i va lliscar el dit fins poc abans d’acabar. La pantalla era massa petita per poder-ho confirmar, però allò que es veia no podia ser res més que un bebè, un nounat que algú havia llençat al desguàs. El compressor continuava bombant aigua al tub que començava a deixar sortir tant de líquid com fang i detritus. Mentre pensava que podia fer, va acostar-se al forat per aturar el doll d’aigua a pressió. Amb els ulls oberts com taronges, va veure passar un altre cos; aquest amb els braços mig consumits i amb la pell verdosa i corrupta. L’esmorzar va saltar des del seu estómac i va vomitar dins del forat on acabava de passar un nen mort. 

Es va deixar caure de cul a terra, amb les cames tremolant i restes de croissant i cafè amb llet embrutant-li la barbeta. Començà a marcar el número d’emergències i va deixar-ho estar quan va descobrir que no sabia que hauria de dir. Va pensar que era millor preparar el que volia declarar abans de parlar amb un policia que segurament l’interrogaria immediatament posant-lo infinitament més nerviós. Li preguntarien si sabia d’on venien els nens i ell només podria dir que d’alguna de les tres cases que confluïen en aquella cantonada i que eren les úniques que alimentaven aquella claveguera. Li demanarien que què hi feia ell tocant clavegueres i hauria d’indicar que tenia permís de la comunitat de veïns, l’associació que coordinava totes les finques d’aquell barri residencial. Mentre pensava això, va veure un altre cadàver passar, aquest amb una rata sortint d’un forat a l’estómac que devia estar fent mentre el devorava. Aquest cop les arcades van aconseguir treure les restes del sopar i va pensar que hauria d’acostumar-se a mastegar millor perquè no era normal poder distingir trossos sencers de pastanaga i mongeta després de tantes hores. 

L’aigua corria lliurement per la canonada, com un torrent i només va calmar-se una mica quan va apagar el compressor. Sense adonar-se'n va començar a recollir les seves eines per acabar la feina. Però llavors un cos petit i força descompost va passar. Aquest lliscava sobre la seva panxa i li mancaven una galta del cul i un peu. Els budells li grunyien i va pensar que acabaria traient la resta de bilis pel cul i no per la boca. Sabia que la canonada donava a una altra de més gran que acabava confluint amb el sistema general, així que els cadàvers que havia vist ja havien de ser força lluny. Tret que l’entrada al col·lector general estigués protegida amb alguna reixa. Va consultar els planells que havia aconseguit per la feina i va descobrir que el tub feia un colze només un centenar de metres més enllà. Mentre decidia si trucava a la policia ja o ho feia un cop hagués comprovat si els cossos s’havien aturat al colze, un nou cos va passar a tota velocitat pel forat. 

Deixà caure la mà que aguantava el mòbil a mig marcar i va quedar-se mirant el forat. Si el tap ja estava alliberat, era molt possible que aquest darrer cos l’haguessin llençat en els darrers minuts. Amb el coll rígid com un bastó, va tombar la mirada cap a la primera de les cases. A la finestra del primer pis, just la que estava sobre la porta principal, es podia apreciar una silueta que subjectava la cortina mig oberta. La cortina es va tancar d’una estrebada i, sense cap mena de ganes, va mirar cap a la casa que estava uns metres més enllà. La situació es repetí; una figura el mirava des d’una finestra amb la cortina a mig obrir. La porta principal de la primera casa es va obrir i en va sortir un home alt i molt prim arrossegant una bicicleta. La va muntar i va acostar-se cap a ell sense pressa. 

 —Has acabat, noi? —va preguntar-li amb els ulls clavats a la seva cara. 

 —Bé, sí. 

 —Doncs tapa el forat abans no caigui algú a dins. 

La suor li corria lliurement per l’esquena, les axil·les, les cuixes. Però en sentir aquell «algú» que li havia dit referint-se a una possible víctima, va notar que finalment l’esfínter cedia i una mica de diarrea li tacava la roba interior. Mai havia estat tan espantat. 

 —Sí, té raó —va dir abaixant la mirada—. Ara mateix el tanco. 

L’home de la bicicleta va marxar i ell va començar a posar la tapa de la canonada. Mentre recollia els cargols, va veure que de la porta principal de l’altra casa, en sortia un altre home, aquest baixet, però igual de prim. Aquest també arrossegava una bicicleta. Va cargolar a tota velocitat i estava a punt de deixar caure la trapa just quan el ciclista var arribar pel seu costat. Aquest no li va dir res, només va somriure i el va saludar deixant caure els ulls cap a la trapa oberta. La va deixar anar i aquest cop, el soroll li va fer escapar una mica d’orina. Va recollir les seves eines, va esborrar el vídeo que havia gravat i va marxar a casa. No pensava tornar a obrir una claveguera en sa punyetera vida.