Les lletres se li tornaven a barrejar amb el fons. Va remenar el cap com si moure el crani actués d’alguna manera sobre els neuroimplants. Amb les ungles de la mà esquerra va clicar el codi d’activació de la interfície de control i seleccionà l’opció que li reinicialitzava els nervis òptics. Només durava un parell de segons, però la negror absoluta d’aquell instant, sempre el deixava corprès. Quan va recuperar la visió, l’informe es distingia perfectament contra el vidre del cotxe patrulla. La víctima era un jove apper, un desenvolupador d’apps. El forense havia determinat la causa de la mort com a asfíxia provocada per tancament forçós de les vies respiratòries via nanobots. L’inspector va passar el text fins al punt on es descrivia l’arma i va trobar que no n’hi havia cap. Va subvocalitzar el nom del forense i va moure l’informe a una banda del seu camp de visió per deixar espai per la pantalla de videocom. 

—Hola Miqui —va dir el policia—. Què fa el marit? 

—Pastissos. Ha trobat el llibre de receptes de la seva àvia i les està fent totes. 

—Llibre? De paper? 

—Correcte. Totes les planes estan grogues i, fins i tot, en una hi havia un verdet força interessant. 

En Miqui semblava estar llegint i escrivint alhora mentre parlava amb l’inspector. 

—T’agafo en mal moment? 

—Sí. Però des de quan tinc moments bons treballant per vosaltres? —El forense va centrar la seva mirada en el policia— Si truques per preguntar per l’arma de l’homicidi de l'apper, no, no tinc ni idea de com van entrar-hi els nanobots al cos de la víctima, ni n’he trobat cap resta a l’autòpsia. 

 —Però... 

—Que com he determinat la causa de mort, no? Sé que va ser per nanobots per les cicatrius. La tràquea està constreta en diversos punts en seccions perfectament lineals, com si haguessin fet servir un fill per tancar-la, però només la tràquea té cicatrius. La resta de teixits, incloent-hi la pell del coll són nets com una patena. 

—Però... 

—Ho sé. Haurien de quedar restes dels bots en algun lloc: la sang, el teixit connectiu, la pell, amb els altres nanos que tenia instal·lats. Però no n’he trobat res. Ni jo, ni els meus propis nanobots de recerca. I els seus estaven tots a lloc i desactivats. 

 —Gràcies Miqui. Si trobes res... 

 —T’aviso. 

 —Dóna records al teu manso. 

 —Vine el cap de setmana i menges pastís —va dir el forense mentre s’acomiadava amb un gest i penjava la trucada. 

L’informe va tornar a ocupar tot l’espai. Va anar a buscar les relacions del mort: vivia sol, sense parella coneguda, pare mort i mare vivint amb una germana a França. Treballava des de casa dissenyant aplicacions d’oci: especialitat en simuladors de sensacions per jocs. Va posar-se en contacte amb l’altre forense: el de les dades digitals. 

—Ep Peer —va dir-li a la cara amb ulleres de realitat virtual que va aparèixer a la videocom—. Estàs amb el cas de l’apper? 

—Un moment, khefe —va respondre la ciberpolicia mentre teclejava frenèticament—. Tinc una pista important. Em dóna cinc minutets i li faig un truc? 

 —Arribo a casa del mort en 10. 

 —OK. 

La llista de programes en què havia treballat el noi era llarguíssima però gairebé tots tenien en comú les sensoaplicacions; sobretot jocs de combat i eroges. Va fer una recerca sobre aquest tipus d'apps i se li va omplir la vista de recreacions virtuals de jovenetes japoneses vestides d’uniforme escolar, ensenyant més pell de la que li semblava adequada per noies tan joves. Va buscar una descripció textual i no tan gràfica i va descobrir que un eroge era una aventura gràfica de contingut sexual. Pel que semblava, el mort s’havia especialitzat a provocar dolor i plaer mentre es jugava. Va pensar si no hi hauria motiu per matar-lo seguint aquesta línia; potser havia programat alguna cosa més extrema per algú i la cosa s’havia sortit de mare. Tenien casos així cada dia per culpa de les aplicacions fora dels mercats aprovats. El cotxe va aturar-se i el pilot automàtic va anunciar que havia arribat al destí. Abans no baixés del cotxe, va aparèixer en Peer a la pantalla. 

 —Khefe. Tinc notícies. 

 —Digues. 

 —L’apper tenia els ordinadors encriptats. 

 —Així doncs no tens res? Hauràs de desencriptar-los a mà? 

 —No pas. O no era prou paranoic o era una mica mandrós. Quan va palmar, tenia la sessió oberta en les dues computadores; una de treball i una d’ús personal. No tenia programat el tancament per inactivitat i he pogut accedir a tots dos. 

 —Ets al pis? Pujo! 

 —No boss, sóc a la comissaria, he aconseguit entrar-hi des d’aquí. 

 —Però potser té unitats no connectades, no creus? 

 —Ja, ja —va contestar la dona—. És per això que hi he enviat al becari a recollir qualsevol cosa amb endoll que trobi. Però jo he començat a treballar des d’aquí. El paio es dedicava a millorar —Va fer unes cometes a l’aire amb els dits mentre pronunciava el darrer mot— les funcionalitats dels nanobots per augmentar la seva interacció amb les seves apps. 

 —Ho estava considerant en veure els seus jocs. 

 —Aquí és on ve la part que ens interessa. Al seu ordinador personal estava en marxa un eroge, això és... 

 —Ja sé que són. Jocs porno amb nenes japoneses en pilotes. 

 —Err...Més o menys, és això, sí. 

 —Estava jugant-hi, ok. Que té això a veure amb la seva mort? 

—Encara no ho puc demostrar però tenia el joc al PC personal mentre tenia el seu programari de control de nanobots obert al seu workstation i enllaçat amb els seus propis bots. Semblaria que estava provant alguna sensomandanga nova. 

—Però el forense no va trobar ni rastre de cap nanobot estrany. Només els habituals. 

—Aquí ve la gràcia. El paio va morir asfixiat, sense causa externa aparent. El joc estava en una escena en la qual una otaku/ninja/escolaneta escanyava al personatge del jugador amb un mocador de seda. 

 —M’estàs provant de dir que el mort va aconseguir asfixiar-se a si mateix amb els seus propis nanobots? 

 —En Miqui ho ha d’estar provant ara mateix. Li he enviat la seqüència d’activació que he recuperat de la màquina del difunt. 

 L’Inspector va trucar al forense i el va afegir a la conversa. 

 —Hola Peer. Bonic programa m’has enviat. 

 —Miqui —va demanar l’inspector—, tens notícies? 

—Els nanobots de comunicació de la laringe del mort, han reaccionat al software que m’ha enviat en Peer. No han aconseguit el nivell de pressió necessària per escanyar un adult però això deu ser degut al fet que molts ja han deixat de funcionar en detectar que el seu usuari està mort. 

 Va iniciar el camí de tornada a la comissaria amb un gest al pilot automàtic. 

 —Peer, vaig de camí al despatx, baixa en quinze minuts amb la info completa —Va tallar la comunicació quan la noia va fer-li un gest de salutació amb dos dits al front —. Miqui, pots enviar un informe amb tots això dels nanobots? 

 —Ho deus voler per ara mateix, no? 

 —No home, no —va dir rient—. Amb què li facis arribar al capità abans d’una hora en tinc prou. 

El forense va penjar la trucada mentre deixava anar un sospir. L’inspector va apagar totes les pantalles i avisos i va deixar caure el cap al respatller del seient. No passava cada dia que un cas es resolgués sense que fes falta, ni baixar del cotxe i pensava aprofitar aquells minuts de pau.