A mi m’agrada molt llegir. També m’agraden molt els llibres. I, creieu-me, són dues coses molt diferenciades. Tinc llibres destrossats de tant llegir-los. Tinc llibres que no he obert més que un parell de cops per molt que els hagi llegit moltes vegades. Això és perquè en llegeixo molts en format digital, però col·lecciono (atresoro) l’edició en paper. El llibre de la Laura Navarro m’omple les dues caselles: m’han encantat les poesies i l’objecte que és el llibre m’ha enamorat. 

Les poesies són crues, escrites des de les parts més fosques i bullents del ventre; aquella part que s’encongeix quan experimentem plaer com quan estem aterrits. Els poemes evoquen imatges salvatges: de nits on els petons tenen gust de vodka i el sexe és desesperat i ardent. També fan el gust salat de la suor després d’una nit plena de ball i carreres. També hi ha el tacte suau de la pell sota els ulls quan plores tanta estona que ja no surten llàgrimes. 

A la seva tesi «Ángeles Caídos: Cupletismo y prostitución en Barcelona (1890-1936)» retrata a la perfecció el Paral·lel més canalla i gamberro (i moltes més coses). I mentre llegia el seu poemari, no podia deixar de pensar que necessitava anar al Rouge, un pub de la zona amb sofàs de vellut vermell que fa anys que no trepitjo i que era l’escenari on, a la meva imaginació, passaven bona part dels poemes. 

Els poemes estan plens de referències, picades d’ullet, clixés explicats de maneres ben originals. Exploten en una espiritualitat que a voltes és bruta i descarada, de vegades tendre i amable i, ben sovint, ambdues coses alhora. El format se’n riu de la formatació i les paraules estan disposades de maneres estranyes que li donen a cada text la textura més adequada a cada instant. El Kitsch supura de cada plana i enriqueix els versos a cada llàgrima amb gust d'absenta i cada riure amb olor de pólvores de maquillatge. 

Si hagués de definir el poemari en una frase diria que l’experiència de llegir-lo és com una tirada de Tarot on la Laura és la tarotista, però simultàniament és la baralla de cartes i, tanmateix, també és el destí que les mateixes expliquen. Llegiu-lo i en parlem, d’acord? 

Parlem de l’objecte? Del llibre físic? Parlem-ne. És una joia molt ben editada amb unes fotos espectaculars on la mateixa autora fa de model i ens posa cara i cos a la Reina del Kitsch. Hi trobem la baralla de Tarot de la que us parlava on cada carta és un aspecte de la Laura Navarro. El paper és brillant i suau, com el d’un magazín d’aquests de paper cuixé. Tot el llibre és una odissea de vermell i negre amb rombes, molts rombes; com si fos una pel·lícula marranota dels anys 80. Fan ganes de comprar-ne un altre, retallar les planes i folrar una paret amb elles. Que es menjaria la llum de l’habitació? Segur que sí. Però qui vol llum quan pot tenir una foscor sensual i acollidora. 

El podeu trobar a la web de El Galgo Rosa