A tots ens agrada que ens acceptin tal com som. Bé, la major part de les vegades amb que ens acceptin ja anem fent. A ningú agrada ser el pobre desgraciat que no el conviden mai a cap festa. Parlant de festes; han convidat a un dels meus fills a una festa d’aniversari. És el primer cop en cinc anys, des que a la seva classe van deixar de fer-les a xiquiparcs i convidaven a tots els companys. El seu comentari quan li vaig comentar la invitació va ser mirar-me amb cara d’il·lusió i dir «Oh, que bé. Per fi algú em vol convidar a la seva festa». El meu fill ha estat anant a l’escola pública, ordinària i inclusiva tota la vida. Ens hem trobat de tot, sobretot, professores amb moltes ganes, però poc pressupost i formació per entendre com gestionar un caràcter diferent. Aquest any, que li tocaria fer sisè, hem aconseguit plaça en una escola adaptada (especial que li’n diuen els normals). Escola concertada, és clar, perquè obtenir plaça en una pública és força complicat i a més, acostumen a estar reservades per a infants amb afectacions més greus que la dels meus fills. 

Us podria parlar de com costa empassar-se els principis i decidir anar a la contra del que voldries fer o de com saber que ho fas pel benestar dels teus fills ajuda a pair-ho. Però no, un altre dia que estigui més tranquil i animat. Avui us vull parlar de la gran mentida que és la inclusió. 

La Generalitat (O el Gobierno de España, l’Ajuntament de Barcelona o qualsevol altre grup de gent votada per vetllar pels nostres interessos) diu que totes les escoles són inclusives des de la data tal o qual perquè així ho han decretat. Ni posen mitjans, ni escolten a les famílies, ni als educadors. Res diferent de qualsevol altre àmbit de la política. Però tampoc us en parlaré d’això; segur que tots tenim algun tema que ens toca el voraviu i voldríem que els nostres representants ens fessin el favor de treballar-s’ho una mica. Avui parlaré de mi. I de vosaltres. De tots els qui ens considerem persones, si no bones, almenys prou decents per conviure en societat. 

Parlaré dels «només són cinc minuts, tranquil, eh?» que et deixa anar la persona que aparca a la plaça reservada, pintada de groc i amb un cartell amb la teva matrícula, quan el fas sortir del bar a cop de clàxon. Ho entenc perfectament. Barcelona té un problema d’aparcament i, a voltes, és molt cansat passar-se mitja vida buscant on deixar el cotxe. Jo, per sort, tinc el privilegi de tenir un cartonet que indica que hi ha, com a mínim, una persona amb alguna mena de qüestió de mobilitat que necessita estalviar-se el trauma de l’aparcament. 

També estant els autoempàtics. No patiu, no cal que ho busqueu al diccionari, m’he inventat jo aquest palabro. L'empatia és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. L'autoempatia és quan et demanen perquè canvies els nens d’escola i en dir que ambdós són autistes, et responen «Collons, quina putada, no? Jo no sé si podria enfrontar-me a una cosa així». Tranquil, company, amb una bona medicació, els éssers humans ens podem adaptar a qualsevol merda que la vida ens llenci al damunt. 

I no voldria oblidar-me dels amants dels animals i el seu «Tranquil, si només vol jugar» que exclamen mentre el seu gos, que no va lligat, s’acosta al meu fill que en veure’l comença a cridar en mig d’un naixent atac de pànic i que en lloc de cridar el puto gos i fotre el camp, s’acosten a explicar que el millor que podem fer és acostumar el nen als animals. No, estimat conciutadà, el millor és que duguis el teu gos lligat, no el portis a platges o d’altres llocs on no estiguin permesos perquè la gent com el meu fill pugui gaudir dels espais públics, ni que sigui, la meitat de bé que el teu animal de companyia. 

Fa temps que el meu psiquiatre em va dir que perquè no escrivia un llibre sobre ser pare i l’autisme. L’he començat força cops i, sempre, sempre, sempre hodeixo córrer quan es converteix en un text ploraner i queixós. Però és que tot sovint tinc ganes de plorar i queixar-me. Quan el nano m’explicava que els seus companys li explicaven que havien fet a la festa d’aniversari a la qual no el van convidar, em costava enfadar-me amb ells. Simplement, són nens i com deien els Love of Lesbian a la banda sonora de Covards «Los niños en manada, vaya hijosdeputa». Perquè és cosa dels pares que no fan perquè el nen diferent de la classe se senti menys... diferent i, ja de pas, educar els seus fills en tolerància i inclusió. Qui sap? Potser el dia de demà els tocarà fer d’avis d’un nen diferent i, ni ells, ni els seus fills estaran preparats. 

La part més fàcil de tot plegat és carregar contra les institucions. Ja ho fem. De qualsevol situació excloent podreu trobar associacions: autisme, homofòbia, racisme, síndrome de Down, anorèxia... Els qui ho pateixen ja fan per espavilar-se perquè sovint els qui manen es dediquen més a manar que a fer la seva feina. Però tot seria molt millor i més senzill per a tothom, si algunes actituds comencessin a desaparèixer. I sense esperar que l'empatia et caigui a sobre quan ets tu qui pateix alguna mena d’exclusió. Tancaré aquest text amb un darrer tipus de bona persona. Els «Ai, com t’entenc ara», els qui després d’anys de passar de llarg dels teus problemes, o de no acceptar les teves explicacions, tenen un problema similar al teu i et truquen per demanar consell, consol o una orella atenta. Empatia és quan et poses en la pell de l’altre per provar d’entendre’l. Entendre quan vius la mateixa situació és la vida o el destí, jo què sé, fent servir la ironia per riure’s de tu.