L’Among Us és un videojoc. Segur que n’heu sentit a parlar o fins i tot hi jugueu. Cada jugador duu un avatar de color diferent i tracta de descobrir qui és l’impostor (un àlien) mentre proven d’arreglar la nau per poder sobreviure. Els personatges del relat tenen per nom un color escrit en un idioma diferent per cadascú. Aquí teniu una petita guia dels personatges i un llistat d’altres termes que apareixen al text i que també homenatgen el joc. 
Proveu d’esbrinar qui vol destruir la nau abans d’acabar el conte i ja m’explicareu que us ha semblat, d’acord? 

Personatges 
-La Capitana Bianca (blanc en italià). 
-En Red (vermell en anglès). 
-La Céleste (Blau cel en francès). 
-En Fěn (Rosa en xinès). 
-En Schwarz (negre en alemany). 
-Na Orenji (taronja en japonès). 
-L'Albastru (blau en romanès). 
-En Jeshile (verd en albanès). 
-Na Al'Asfar (groc en àrab). 

Altres termes 
-Ĉielarko, la nau on viatgen. (Arc de Sant Martí en Esperanto). 
-Bedragare, el planeta dels aliens anomenats Bedagrarians. (Bedragare és suec per impostor). 
-Patlamium, el material que transporten (Patlama és turc per explosió). 
-Diroyte, l'element present a l'atmosfera de Bedragare. (Di Royte és jiddisch per cel roig). 

Estaven tots reunits al menjador. Era la sala més gran de la nau, amb espai per sis tripulants. Ara hi eren tots nou i gairebé no es podien moure. 

—No és normal —va dir en Red—. Portem tres avaries a l’injector de protons del motor. Avaries que sempre són de peces mal posades o que falten, mai per desgast o trencament. 
—Que insinues? 
—No insinuo res, Céleste. Això només s’explica amb sabotatge. 
—Soc incapaç de creure que cap de nosaltres vulgui fer malbé la nau. 
—Crec que en Red té raó —digué en Fěn—. Abans-d'ahir van desconnectar-se les unitats de recuperació d’oxigen de la computadora de control. La probabilitat d’una avaria com aquesta és tan minsa que ni apareix en les especificacions de l’aparell. 
—Hem de creure doncs, que hi ha un o més sabotejadors entre nosaltres? 
—Almenys hem de considerar la possibilitat, Capitana Bianca. 
L’oficial va passar l’esguard pels seus tripulants fins a tornar a mirar a en Fěn. 
—Segueixo sense poder creure que un de vosaltres vulgui sabotejar la Ĉielarko —La capitana va aixecar les mans per fer callar els murmuris—. Però... Silenci... Però, no ens podem permetre perdre la nau. 
Tothom va fer gestos afirmatius. Transportaven tones de cristalls de patlamium, el component necessari per a les bombes que havien de fer-los guanyar la guerra contra els Bedragarians. Ningú sabia del cert com eren els alienígenes que havien exterminat diverses colònies humanes en mons, suposadament, inhabitats. Però havien aconseguit rastrejar l’origen de les naus atacants fins al planeta que els humans anomenaven Bedragrare. Hi havia molt pocs senyals que donessin a entendre que el planeta tenia cap mena de civilització, però era d’allà d’on havien vingut les naus. Els esquadrons d’atac havien aterrat a la superfície, en una planúria prop de l’equador, i havien creat un espai segur pels exobiòlegs i exogeòlegs fessin la seva feina. L’equip investigador va poder enviar algunes dades, la més important, que l’atmosfera estava carregada d’ions de diroyte que un cop entrés en contacte amb el patlamium, crearien una tempesta de foc que deixaria el planeta eixut de tota vida durant segles. Després, totes les comunicacions havien acabat quan un dels esquadrons d’atac, va executar tots els altres membres de l’expedició abans de matar-se entre ells. 
—Si em permet, capitana. 
—Endavant Schwarz. 
—De les poques coses que sabem sobre els Bedragarians... 
—Sabem tot el que cal; que són uns fills de puta que cal exterminar. 
—Red, silenci, deixa parlar als adults —va dir la capitana—. Què deies Schwarz? 
—No sabem que son, ni quin aspecte tenen. Però sabem que d’alguna manera, poden controlar-nos com uns titelles. 
—Vols dir que hi ha un Bedragarià a la nau. 
—És una possibilitat. En tots els atacs, sempre han estat els mateixos humans qui han esdevingut els botxins i les víctimes. Sense cap intervenció detectable per part de forces externes. El corrent actual entre els científics és que fan servir alguna mena de poder telepàtic. 
—Fa segles que la telepatia s’ha demostrat impossible. 
—Sí Fěn, però no estem parlant d’humans —En Schwarz va fer girar el dit índex assenyalant-los a tots—. Parlem d’uns éssers que poden estar basats en el carboni o no. Que tenen una intel·ligència que pot estar basada en xarxes de cèl·lules que es comuniquen per impulsos elèctrics o no. Podem tancar-nos en les nocions que coneixem de la Natura o obrir-nos a possibilitats noves... 
—Hi ha una altra possibilitat —va exclamar l’Orenji—. Una que té explicació dins dels límits d'allò què coneixem nosaltres. 
—Si vas pel camí dels paràsits, oblida-te’n. No s’ha trobat cap evidència en els cadàvers dels colons, ni dels soldats. Res. 
—Així doncs descartem els paràsits perquè no hi ha evidències, però considerem la telepatia perquè cal obrir-se a noves possibilitats? És així? 
—Els científics... 
—Schwarz —va tallar-lo l'Orenji—, no en sabem gairebé res, excepte que volen destruir-nos i que semblen capaços de controlar-nos —va tombar-se cap a la capitana—. Un simple escàner corporal ens trauria de dubtes. 
La capitana va tapar-se els ulls amb una mà mentre la resta encetava converses en veu baixa al seu voltant. Van passar un parell de minuts abans no va parlar. 
—Si hem de dubtar de nosaltres mateixos, no ens aferrem a una sola opció. Orenji, ves a la infermeria i prepara l’escàner. T’aniré enviant gent d’un en un. Acabaràs amb mi i jo te’l faré a tu —Va tombar-se cap a en Schwarz—. Tu t’encarregaràs de fer una cerca exhaustiva de tota la nau buscant qualsevol presència orgànica aliena a la tripulació. Endú-te en Fěn, en Red i l'Albastru. 
En Schwarz va fer que sí amb el cap i va començar a tombar-se, però la capitana el va aturar. 
—No em sembla prudent que anem tots armats, però pren un fusell. Jo en portaré un altre —Va assenyalar en Jeshile, l’únic tripulant amb experiència militar— i tu, duràs el darrer. Ves amb la Céleste i l’Al’Asfar a protegir la sala de motors. 
—No hauríem de protegir la cambra de sistemes vitals? —va demanar en Fěn— Ja ha estat sabotejada un cop i és un bon lloc on fer maleses. 
—La Céleste serà la primera a anar a fer-se l’escàner. De tornada a la sala de motors, farà una passada a la cambra. Orenji, avisa’m per intercom quan tinguis l’equip preparat. Jo aniré al pont a enviar un S.O.S. perquè ens vingui a buscar algú preparat per aquestes situacions. Tothom té clara la seva tasca? Doncs endavant. 
—Sí, capitana. 

L’Orenji va fer-li el senyal del polze amunt i la Céleste, ajaguda a la llitera, va respondre de la mateixa manera abans d’abaixar el braç i jeure tan quieta com va poder. A través dels ulls tancats, la llum ataronjada li feia veure una constel·lació darrere les parpelles, però, de seguida, l’escàner va desplaçar-se cap al seu pit abans de continuar el seu camí fins als peus. Un lleuger dringar va indicar que el procediment havia finalitzat. Va obrir els ulls i va tornar a veure l’Orenji amb el polze alçat. 
—Estic neta de paràsits? 
—Sí. Però tens un petit quist en un dels ovaris —L’Orenji va córrer a aixecar les mans en un gest tranquil·litzador—. No pateixis, no és res greu. Tan bon punt arribem a port, el cirurgià l’extraurà sense cap problema. 
Després de deixar un sospir, la Céleste va demanar si el resultat la deixava fora de la llista de sospitosos. 
—En realitat, no —va dir l’Orenji mentre reiniciava l’aparell—. Només que si ets la sabotejadora, no ho fas sota el control d’un paràsit. Encara podria ser que t’estiguessin forçant amb telepatia, com defensa en Schwarz. 
—De debò creus que això sigui possible? 
—No. Però tampoc em sembla possible que algú estigui intentant destruir la nau sense intervenció externa. 
—Em deixes més tranquil·la —digué la Céleste amb ironia—. Marxo a la cambra de sistemes vitals. He d’avisar a algú? 
—No, ara aviso a la Bianca que pot venir el següent. 
La Céleste va sortir de la infermeria i va tombar a la dreta pel passadís que anava cap a la part de la nau on estaven tots els sistemes i motors. Quan el ganivet va segar-li el coll, el doll de sang va pintar de vermell els tubs de manteniment de la paret del davant, que fins aquell moment havien estat blancs i bruts pel temps. Va morir sense saber qui havia estat l’atacant. 

Caminava d’una banda de la sala de motors a l’altra, cosa que no li servia de gran cosa perquè les parets estaven a quatre metres de distància. Si en Jeshile hagués volgut caminar més, hauria de sortir al passadís o entrar a la cambra de buit d’algun dels motors i, ni portava el vestit adequat, ni volia deixar sense vigilar la sala. 
—Vols estar-te quiet. Em faràs parar boja. 
—No creus que la Céleste triga massa, Al’Asfar? 
—Ha de passar per la sala de sistemes, no? 
—Tot i això, ja hauria de ser aquí. Vaig a buscar-la. 
—Perquè no avisem a la capitana? —va dir la noia anant cap al comunicador. 
—Perquè no cal. Ens dirà que anem a buscar la Céleste. 
—Provem de comunicar amb la sala de sistemes vitals. 
—A qui ha posat al càrrec la Bianca, Al’Asfar? A tu o a mi? —va dir en Jeshile mentre sortia de la sala de motors. 
La noia li va fer un gest amb el dit del mig mentre la porta es tancava. 
El cadàver de la Céleste ja havia deixat anar tota la sang. Quan en Jeshile la va trobar, no li va caldre buscar-li senyals vitals per saber que era morta. Era impossible sobreviure havent perdut tanta sang. Va córrer cap a l’intercomunicador de la paret i va introduir el codi que activava l’alarma. Això faria que tothom es presentés davant la cabina de comandament. Va donar un darrer cop d’ull a la tripulant morta i va córrer pel passadís. 

Els tripulants van anant arribant des dels diferents passadissos. El pont de comandament era a l’extrem més allunyat dels motors i no tothom va arribar al mateix moment. Tothom excepte en Red i la Céleste estaven davant la porta quan la Bianca va sortir. 
—Qui ha fet saltar l’alarma? —va demanar. 
—La Céleste és morta, Bianca —va cridar en Schwarz—. En Jeshile l’ha trobat. 
—He estat jo qui ha activat l’alarma. Patia per què la Céleste trigava a tornar i he anat a buscar-la. L’he trobat amb el coll tallat i dessagnada a terra, al passadís que va de la infermeria a la sala de vitals. 
—On és en Red? —va demanar la capitana mentre passejava l’esguard pel grup. 
—L’he deixat de guàrdia a la bodega C. No volia haver de començar la recerca un cop acabéssim aquí. 
—I no li has deixat el fusell? 
En Schwarz va abaixar els braços provant d’amagar el fusell mentre les galtes se li posaven vermelles. L’Orenji va aixecar la mà. 
—Com ho sabem que no ha estat en Jeshile qui ha mort la Céleste? 
Tothom va començar a parlar al mateix temps i en Jeshile va abraonar-se cap a la noia. Fins que la capitana va fer silenci amb un crit. 
—Què merdes dius, Orenji? —va cridar el noi— Si tu has estat la darrera que l’ha vista viva? 
—Prou! —Ara va ser el torn de la capitana de cridar — Jeshile, passa-l’hi el fusell a en Fěn. 
—Capitana? 
—Ja m’has sentit. 
En Jeshile va despenjar-se l’arma i la va oferir sense mirar qui la prenia mentre mirava amb odi cap a l’Orenji. 
—Si jo hagués mort la Céleste, hauria activat l’alarma? 
Els murmuris van tornar a començar i la capitana va tornar a aturar el soroll a crits. 
—Schwarz, tu i en Fěn aneu a buscar en Red. Porteu-lo cap aquí. La resta espereu —La capitana va alçar el seu fusell i va aixecar el canó, sense apuntar directament, però de forma amenaçadora cap a en Jeshile—. Orenji, posa’t al costat d’en Jeshile i anem cap a la infermeria. Comprovarem si cap dels dos està infectat i us mantindrem aïllats de la resta mentre la resta decidim que fer. 

L’escàner va començar a emetre la seva llum sobre en Jeshile que s’estava ajagut amb els punys fortament closos. La Bianca s’estava darrere l’Orenji mentre les dades començaven a aparèixer a la pantalla. Passats uns segons, la màquina va dringar. 
—Net —va dir l’Orenji. 
—És clar que estic net, imbècil! 
—Això no vol dir que no hagis estat tu l’assassí. 
La capitana va aixecar uns centímetres l’arma per evitar que l’home es llencés per l’Orenji. 
—Surt del mig, Jeshile. Ves fins a la porta i queda’t allà. Orenji, puja a la llitera. 
—Vol que prepari l’escàner, capitana? 
—No cal. Ja n’he fet servir més d’un cop. 
En Jeshile mirava la noia ajaguda amb cara de voler saltar-li al damunt. Quan l’intercomunicador va xiular, la capitana li va demanar que contestés. 
—És en Schwarz, capitana. Diu que han trobat a en Red mort. Li han esberlat el cap amb una palanca. 
—Aixeca’t Orenji, estàs neta tu també. Torna amb el grup. Que ningú es mogui d’allà fins que jo hi arribi —va penjar-se el fusell a l’espatlla mentre parlava amb el noi— Tu i jo anirem amb en Schwarz. 
La capitana i en Jeshile van passar pel passadís on encara jeia el cadàver de la Céleste. La Bianca va examinar el cos, però semblava evident que la ferida del coll havia estat la causa de la mort. Amb compte de no relliscar amb la sang, van passar per sobre de la noia morta. En tombar la cantonada, l’alarma d’incendis va sonar indicant que hi havia foc a la cantina. 

L’Orenji estava en un dels passadissos que duien al pont quan l’alarma va sonar. Va quedar-se aturada, decidint si seguir amb les ordres de la capitana o anar al menjador. Mentre ho pensava, va sentir passes que s’apropaven. Va aparèixer na Al’Asfar a la carrera. 
—Que fas aquí? 
—No sabíem que fer i hem decidit amb l’Albastru que un dels dos anés cap a la cantina. 
—L’has deixat sol? 
—Què fem, Orenji? 
—Anem cap al menjador— va dir la noia mentre començava a córrer—. La capitana m’havia ordenat que us anés a trobar, però ho ha fet abans no saltés l’alarma. Mirem d’apagar el foc abans no s’escampi. 
La porta del menjador estava bloquejada seguint el protocol d’incendis de la nau. Quan les noies van arribar, l’Orenji va provar de desactivar el bloqueig per poder accedir mentre l’Al’Asfar es posava la màscara d’oxigen que havia tret de l’armari d’emergències del pont. 
—No puc obrir. Està completament bloquejada. Necessitem el codi de seguretat. 
—El tenen la capitana i en Schwarz. Què fem, Orenji? 
La noia va activar l’intercomunicador i va provar de parlar amb la capitana, però només es va sentir sorolls crepitants i l’Orenji no va poder parlar-hi. 
—No tenim comunicació. 
—Deixa’m provar d’obrir la porta —va dir l’Al’Asfar mentre es treia la màscara. 
La noia va treure una petita eina del seu cinturó i va treure el panell de control. Va burxar una estona i, de sobte, la porta va desbloquejar-se. Una cinta de fum va escapar per l’escletxa oberta. 
—No li expliquis a la capitana, d’acord? —va dir la noia mentre forçava la porta a obrir-se. 

En Jeshile corria cap al menjador. Ja no provava d’entendre res. Havia passat de sospitós a anar tot sol a investigar que passava en una part de la nau. Però semblava evident que la capitana Bianca seguia malfiant-se d’ell; no li havia donat el fusell tot i anar a reunir-se amb els tripulants que tenien els altres dos a la bodega. La pudor de fum li va arribar al mateix temps que els crits. 
—Ali, Ali, no puc obrir la porta —cridava l’Orenji. 
—Què ha passat? 
L’Orenji es va tombar i, en veure a en Jeshile, va fer un salt enrere. Però de seguida va tornar a picar a la porta. 
—L’Al’Asfar ha entrat dins la cantina a provar d’apagar el foc. Però la porta s’ha bloquejat. 
—Ha entrat amb el respirador? 
Els ulls dels dos van anar cap a la màscara que s’estava a terra, davant de la porta. 
—Merda, no se l’ha tornada a pos... 
En Jeshile no va esperar que la noia deixés de parlar. Va abraonar-se-li i li va passar un braç pel coll mentre amb l’altre li empenyia el cap endavant. L’Orenji va remenar-se contra la clau que li feia l’home, però no va poder resistir-se. Un parell de minuts després, la noia penjava sense resistència i en Jeshile la va deixar caure a terra. Va anar fins a la porta i, amb totes les seves forces, va estirar d’ella fins a poder-la obrir prou per poder entrar. D’una revolada, va prendre el respirador i se’l va posar abans d’endinsar-se en la fumerada. A la segona passa, va ensopegar amb el cos de l'Al’Asfar, morta amb les mans estirades cap a la porta. El foc estava apagat però encara fumejava. Suposava que la noia havia aconseguit apagar-lo, però no havia activat l’extracció manual d’aire per no morir en fer-se el buit. Si hagués portat la màscara posada, hauria pogut sobreviure fins a reactivar l’entrada d’aire. En Jeshile estava convençut que l’Orenji era culpable d’aquesta mort com era responsable de l’assassinat de la Céleste. Va decidir deixar la sala com estava, amb fum i tot, perquè la capitana pogués veure que l’Orenji era l’assassina. Va sortir i va empènyer la porta fins a tornar-la a tancar. En provar de fer servir l’intercom, va descobrir que no funcionava. Massa coses estaven deixant de funcionar alhora per ser casualitat. Va posar-se sobre l’espatlla el cost inert de l’Orenji i va anar cap al pont, on esperava que la capitana anés un cop es reunís amb en Schwarz i en Fěn. En arribar, va veure que l’Albastru jeia en un bassal de la seva pròpia sang, amb el coll obert, igual que la Céleste. Va treure el cinturó a la noia inconscient i el va aprofitar per lligar-li les mans a l’esquena. No el va sorprendre gens quan va saltar l’avís de manca d’aire respirable. 

—Què fem capitana? 
—Schwarz —va contestar-li la Bianca— ves al pont. No t’aturis per res, passi el que passi. Un cop allà, no te’n refiïs de ningú. Vull a tothom concentrat allà sota la teva supervisió fins que en Fěn i jo tornem de la sala de sistemes vitals. Si et trobes ningú pel camí, considera’l un hostil i porta’l fins al pont. Tens permís fer ús de la teva arma si cal. 
En Schwarz va fer cara de sorprès, però després de fer que sí amb el cap, va sortir corrents. 
—Fěn, en marxa. 
La porta de la sala estava tancada, però la capitana va accedir als controls i amb el seu codi de seguretat va aconseguir desbloquejar-la. Van entrar i van veure que les computadores estaven fora dels seus suports, amb totes les connexions arrencades. 
—Bianca. Això costarà hores d’arreglar. 
—I el nostre millor tècnic era en Red. 
—Jo puc fer-me càrrec. No aniré tan de pressa com ho haguera anat ell, però podré activar, almenys, el sistema d’emergència. 
—Endavant. Jo marxo al pont. Tanca la porta i no surtis d’aquí per res. Si no vinc jo a buscar-te, pots sospitar que la persona que vingui et vol mal. Tens el fusell, fes-lo servir. 
En Fěn va posar la mà a l’espatlla de la capitana i va ajupir-se davant de la primera de les computadores. 

Quan en Schwarz va veure la sang, va aixecar el fusell. L’únic que estava dempeus era en Jeshile així que va apuntar-li. 
—Tranquil, noi. Pots abaixar l’arma. Ja tenim a la culpable —va dir mentre li deixava anar una puntada a l’Orenji. 
—No ho facis això. 
—Què vols dir? Això? 
Amb el següent cop de peu, en Jeshile va encertar les costelles de la noia que va deixar anar un crit i va començar a remenar-se. En Schwarz va apuntar directament a la cara del noi. 
—Fins que no vingui la capitana, ambdós sou sospitosos així que para quiet, hòsties. 
L’Orenji va obrir els ulls i va provar d’incorporar-se, però les mans lligades li ho impedien. 
—Què has fet, Jeshile? On és l’Al’Asfar? —va dir la noia. 
—És allà on l’has deixat asfixiant-se. 
—Jo provava de salvar-la, malparit. Per què m’has atacat? 
—Salvar-la? Les dues persones amb qui has estat sola han acabat mortes. És força sospitós, no et sembla, Schwarz? 
—Tu també has estat sol amb les dues mateixes persones —va dir mentre seguia apuntant al cap de l’altre home—. I a més has atacat l’Orenji. 
—De debò creus que he estat jo? 
—No ho sé. Però la capitana m’ha donat permís per protegir-me. Així que —va fer un gest amb el fusell assenyalant el terra al costat de la noia—... perquè no descanses una mica mentre la Bianca arriba. 
En Jeshile va seure mirant amb cara d’odi per sobre del canó del fusell. L’Orenji va apartar-se d’ell rodolant cap a la porta del pont. 
—Per què no apaguen l’alarma? 
—Per què així sé que ningú no ha atacat a en Fěn —va dir-li la capitana, que acabava d’arribar al pont, a la noia—. Si apaga l’alarma serà senyal que algú prova d'entrar a la sala de sistemes vitals. 
—Capitana! 
—Schwarz, baixa l’arma. No, Jeshile, no t’aixequis. Aprofita que la tens a prop i deslliga-la. 
—Però ella és l’assassina. 
—No pot ser ella —va respondre la Bianca—. O almenys, no pot ser responsable de la mort d’en Red. Era amb nosaltres a la infermeria, recordes? 
—Però llavors... 
La capitana va apuntar a en Schwarz. 
—No em fio de tu tampoc. Dona’m el fusell —va apropar-li el canó al pit—... A poc a poc. 
L’home va prendre el fusell pel canó i va allargar el braç oferint-lo a la Bianca, però quan aquesta va apropar-se per prendre’l, en Schwarz va fer un salt endavant provant d’enxampar la capitana. El tret va sonar fort, però els ecos de seguida van quedar absorbits pel so de l’alarma. En Schwarz va caure a terra amb una mà alçada cap a la capitana, demanant ajut, però va morir a l’instant, amb l’expressió de sorpresa encara a la cara. 
—L’has mort —En Jeshile passejava els ulls del nou cadàver a la Bianca—. Entenc que t’ha atacat, però calia matar-lo? Ara només quedem nosaltres tres i en Fěn. 
—De fet, només quedem nosaltres tres —va dir la capitana—. Li he esberlat el cap amb la culata del fusell tan bon punt he tingut oportunitat. 
—Està sota el control dels Bedragarians —va dir l’Orenji—. Ha estat ella des del principi. 
—Però com? Quan? 
—Fa setmanes que ens hem infiltrat a moltes naus. En Schwarz anava errat, no som telèpates —va dir el Bedragarià per boca de la Bianca—. Som paràsits. Vam arribar als vostres planetes amb les primeres mostres que vau extreure de casa nostra. 
—Però els investigadors us hi haurien trob... 
—De debò? Et penses que cap dels investigadors que va tocar una mostra no va rebre un paràsit que l’ajudés a pensar? D’on creus que surt la idea de la telepatia? 
—Ara ens mataràs, oi? —va dir en Jeshile— Només quedem nosaltres dos. L’hem d’aturar, Orenji, ataquem-la plegats. 
Abans que en Jeshile pogués aixecar-se, la noia va treure un punyal de la beina que tenia amagada a la bota i li va clavar al costat. Mentre queien, va apunyalar-lo diverses vegades: als ronyons, al ventre i, finalment, al pit. El noi restava immòbil, amb els ulls fixats al somriure que el Bedragarià mostrava als llavis de l’Orenji. 
—Tenies raó des de bon començament —va dir posant-li la fulla al pit—. Però tenir raó no sempre és suficient. 
El Bedragarià va empènyer el punyal fins a travessar-li el cor i va quedar-se’l mirant fins que va deixar anar la darrera respiració. 
—Ves a connectar els sistemes vitals —va dir qui havia estat l’Orenji fins unes setmanes abans—. Jo canviaré el rumb. A casa necessiten el Patlanium. 
—Sí —va contestar qui havia estat la Bianca fins unes setmanes abans—. Sort tenim dels humans i del seu cervell poc desenvolupat. 
—Ben aviat no en quedarà cap que no tingui un de nosaltres dins. Per Bedragare! 
—Per Bedragare!