Va aparèixer del no-res. De seguida els astrofísics van fer la seva feina i van esbrinar la distància a la qual es trobava l’esdeveniment, la seva mida i algunes de les seves propietats. No semblava tenir cap mena d’impacte gravitatori, ni afectava l’òrbita de La Terra ni de la lluna. Només estava allà com una mena de forat en mig del cel. Si hagués estat un forat negre, ja hauria destruït bona part d’aquella zona del sistema solar. L'única cosa que semblava fer-lo destacar era una mena de camp electromagnètic però que semblava estar atrapat dins els límits del cercle que dibuixava en el cel. 

Van enviar-hi una sonda que mai va retornar. En van enviar una altra i una altra: sense resposta. Van desviar un satèl·lit que els militars negaven tenir però no va captar res, no va poder ni tan sols acostar-se prou. El forat del cel semblava no existir quan se li acostava una màquina. Van decidir que era hora que algú pugés i donés un cop d’ull de més a prop. 

En Terence era a casa quan va rebre la trucada anunciant que l’havien escollit per pilotar la petita nau que havien dissenyat. Era una mica més grossa que una furgoneta i estava dissenyada per enviar un astronauta en un viatge d’anada només fins a l’estació espacial internacional. Van redissenyar els dipòsits per aconseguir una mica més de capacitat de maniobra per poder-se acostar a l’esdeveniment i aturar-se a estudiar-lo. Després amb un parell de maniobres bàsiques, la nau podria quedar-se en eix amb l’òrbita de la plataforma espacial amb la qual quedaria ensamblada. Tot era molt improvisat i els perills eren evidents. Però els científics i, sobretot, els governants cada cop patien més per les possibles conseqüències d’aquell fenomen inexplicable que planava sobre ells. En Terence era conscient que l’havien escollit, en bona mesura, perquè no tenia família i poc a perdre en una missió cap al desconegut. 

La pancarta que el va rebre quan va apropar-se a la base deia: «Terence Butler» és el nostre home a l’espai. Ja havia rebut prou homenatges per fer-li perdre el gust, que mai havia tingut, pels actes públics de reconeixement. La plaça major del seu petit poble havia quedat guarnida amb un enorme mural amb la seva cara mig fusionada amb banderes de tot el món a una de les parets de l’ajuntament. Però la trobada amb el President havia estat la gota que feia vessar, no ja el got, sinó el vàter. Ell només volia que el deixessin pujar a la seva nau i emprendre el camí. Havia passat els tres mesos que havien fet falta per posar el vehicle a punt, repassant física i astrofísica amb algunes de les ments més avençades del món, preparant-lo per qualsevol alternativa a allò que pogués trobar en aquell cercle, suposadament, electromagnètic. Però al final, l’única cosa que necessitaven era algú amb un parell d’ulls que pugés i digués: «Sip, tot i que no ho sembla, aquest forat al cel respecta les normes naturals del nostre univers. Tot està sota control». 

El llançament va anar sense cap problema. Va perdre la consciència uns segons durant la primera acceleració però no era res fora d’allò que podia passar. La sortida de l’atmosfera va ser sense més sotracs que els necessaris i quan per fi el motor principal es va desprendre després de la darrera empenta, tot va tornar-se silenci, només trencats pels pips i els bips del maquinari de la nau. El viatge tenia una durada prevista de cinc hores i cinquanta-sis segons. Com havien estat capaços de calcular-lo al segon era quelcom que escapava a l’enteniment d’en Terence però davant seu, un rellotge digital marcava un compte enrere. Era igual però. En qualsevol moment podia desconnectar el computador que feia la ruta i passar a manual. Els caps pensants que havien quedat a terra, sabien que la nau havia de ser maniobrable de forma manual si feia falta aproximar-se a l’esdeveniment des d'algun altre angle, així que tot depenia de les decisions que en Terence prengués. Però no va fer falta prendre’n cap. Quan el temporitzador s’aproximava a la darrera hora, el cercle perfecte que no deixava veure els estels de darrera, es dibuixava perfecte a la petita resclosa que era davant de la nau. 

Si en Terence aclucava una mica els ulls, semblava que tot plegat tremolava, bé, vibrava sense parar. Donava la sensació d'estar viu amb aquell moviment imperceptible que només si no el buscaves semblava fer-se evident. La nau va aturar-se a pocs metres i el temporitzador va arribar a zero. En Terence anava descrivint el que veia sense fer cas a les dades de telemetria que l’ordinador ja transmetia sense la seva intervenció. Quan li van preguntar que es veia dins del portal va respondre que no es veia res. Era una opacitat de la qual no entrava, ni en sortia cap llum; només ocultava què hi havia darrera. Va avisar que faria una petita aproximació. Van recomanar-li prudència però no li van dir que aturés a maniobra; tenien tanta curiositat com ell mateix. Va fer servir els impulsors per apropar la nau fins a quedar a tocar de la foscor. Els indicadors de proximitat no indicaven res tot i que es registrava un camp de força electromagnètica enorme que hauria fet rebotar la nau en cas de xocar-hi. De sobte, uns rajos de plasma van brollar fins a tocar la nau que va fer un salt endavant. En Terence va desaparèixer de tots els indicadors que el control de la missió tenia vigilant-lo. 

Va sentir la nau desintegrar-se al seu voltant mentre el cercle que l’envoltava anava fent-se cada cop més petit. Va notar els àtoms de la seva roba dissoldre's en les seves partícules més elementals i passar a formar part de l’energia que alimentava el vòrtex on estava atrapat. Va voler cridar però no tenia oxigen als pulmons, ni pulmons on respirar-lo. Es va anar convertint en energia mentre el forat el fagocitava però la seva consciència romania intacta. Va provar de moure un cap que ja no tenia i el punt de vista va canviar. Sota seu o al seu damunt, hi havia un planeta. Li recordava molt a la terra però no tenia els mateixos colors. Alguns dels contorns dels continents eren reconeixibles; Àfrica, part d’Europa, Amèrica dividida en dues parts diferenciades amb un mar que separava amplament el nord del sud. I tot era marró, vermell, gris. No hi havia núvols, cosa que el va fer pensar que no hi havia atmosfera. Va estirar un braç que no existia com volent sortir volant però l’únic que va passar va ser que la ment li va esclatar. Tot d’informació li arribava simultàniament, veia imatges, sentia sons, olors, reconeixia paraules, fets. Tota la història d’un món que no era el seu però que sí que ho era. Era la Terra del futur. Un futur no gaire llunyà. Quan va ser conscient d’això, va notar com si estigués naixent de nou. Ningú recorda el seu propi naixement, però la consciència ampliada d’en Terence li permetia saber-ho tot de si mateix i del futur que esperava a la terra. Amb un darrer esforç va provar d'eixamplar el petit forat que encara quedava de l’esdeveniment que havia vingut a explorar i va aconseguir obrir-lo prou per tornar al seu propi univers. Però el forat no el volia deixar escapar. Va créixer i va començar a voltar sobre si mateix des d’un centre format per la consciència feta d’energia d’en Terence i girant comuna roda sobre el mateix punt. El plasma que havia atrapat i destruït la seva nau i el seu cos va començar a concentrar-se i va notar que la seva ment tornava a estar limitada per una ment encapsulada en un cos. Va perdre la consciència mentre el vòrtex el reconstruïa. Va despertar a temps de veure el forat per on havia observat el futur, desaparèixer en un últim esclat de plasma que el va impulsar cap al planeta. Va anar accelerant fins a arribar a l’atmosfera. Pensava que es tornaria a desintegrar, aquest cop definitivament però no, a més fregament, més semblava enfortir-se el seu cos. Quan va xocar amb el terra just en el punt on la nau s'havia enlairat, va deixar un enorme cràter que va fumejar hores. El van venir a rescatar. 

Va provar de comunicar-se amb ells però els comentaris que sentia li van deixar clar en què s’havia convertit. Era una estàtua de ferro i acer. Un cos sense vida però viu tanmateix. Van experimentar en ell i amb ell però en cap moment van notar la consciència que cridava provant de fer-se notar. Una nit, un dels investigadors va venir quan el laboratori estava sol i va fer servir un bufador i unes tenalles per arrencar-li una petita part del dit petit del peu esquerre. Un record potser, un memento per presumir davant la família. Van decidir que ja no hi havia res que poguessin fer amb ell i el van remetre al govern. «És ferro i acer» van explicar «Deu ser parts de la nau que s’han fusionat quan el vòrtex va transformar-se en una font de plasma». El govern no sabia que fer-ne. Posar-lo dins un museu potser. Quan l’ajuntament del poble on havia viscut en Terence els darrers anys va reclamar-lo dient que no deixaven de ser les restes d’un dels seus veïns, el govern va decidir tenir un bon gest i va cedir-los a en Terence. El va col·locar al centre de la plaça, de cara al mural que havien pintat de la seva cara quan encara era feta de carn, sang i pell. Van passar els anys i el mural es va anar desdibuixant. En Terence cridava, constantment, provant d’advertir els nois que cada primavera el venien a vestir amb la samarreta de l’equip de Futbol Americà de l’institut local. I quan el personal de neteja el venia a deixar polit després de milers de defecacions d’aus que venien a posar-se sobre d’ell. La seva natura ferruginosa el feia una antena perfecta i entre crit i crit, en Terence era capaç de sentir les comunicacions que se succeïen al seu voltant. Des de les converses de persones a través dels seus aparells de comunicació a les cadenes de televisió i ràdio. Va anar veient com dècada rere dècada el món s’aproximava cada cop més a la seva visió. Els havia d’avisar però ningú el sentia, ja ni tan sols el veien. Els edificis eren enormes i la contaminació tan elevada que tothom duia màscara. Feia anys que ningú s’havia apropat a ell. Després d’un parell de segles, en Terence va deixar de cridar. Havia vist cap a on anava el món i no havia pogut fer res per evitar-ho. L’havien deixat sol cridant més de dos-cents anys. Va notar com la ràbia i la desesperació esdevenien fúria i totes les partícules del seu cos van començar a vibrar. Va provar de moure una cama que havia estat immòbil des de feia una eternitat i el so que va sentir-se va ser com el d’una guitarra elèctrica fent un acord metàl·lic i aspre. Va caminar lentament fins al gratacel que tenia més a prop i va començar a escalar la façana. Clavava els seus dits d’acer i anava pujant sense pensar en res més que superar la capa de boira marró amb què la contaminació havia cobert la superfície. En Terence ja no controlava una noció tan absurda com el temps així que no hauria pogut dir quan va trigar a pujar el centenar de pisos. Un cop dalt, va apujar els braços i va començar a vibrar més i més de pressa, tal com recordava que el vòrtex havia fet, partícules metàl·liques van començar a volar cap a ell fent-lo créixer i créixer. Una capa brillant de tots colors va començar a acumular-se des dels seus braços alçats mentre s’acumulaven al cel tones de metalls en centenars de quilòmetres al seu voltant. Quan la vibració era tan forta que en Terence va començar a notar que es desintegrava, va deixar anar un darrer crit, maleint la humanitat que no havia estat capaç, ni d’escoltar el seu clam, ni d’aturar la seva pròpia destrucció. Va començar a dirigir tota la seva energia cap al cel i va començar a convertir el metall en plasma, consumint tot l'oxigen de l’atmosfera. Amb un darrer esforç va llençar el plasma a l’espai mentre el planeta es convertia en una bola en flames.