Vet aquí que hi havia una nena.

Vet aquí que hi havia un pou.

El pou era rere la casa vella i atrotinada dels avis de la nena, amagat entre un parell de llimoners i una pomera que donava uns fruits petits i àcids que li deixaven la boca aspra. L’avi l’havia avisada que no s’apropés al pou: “Si caus dins mai podrem treure-te’n, no sabem com de profund n’és”. La nena li va preguntar si creia que el pou arribava fins a l’altra banda del món i l’avi li va dir que del ben cert que podria ser que hi arribés.

A les nits, la nena plorava sovint i no era fins que la seva iaia venia a cantar-li una cançó de bressol que no s’adormia. La dona aconseguia no plorar ella mateixa mentre la seva neta la podia veure, però sentia la mateixa pena. La nena havia perdut un pare, però ella havia perdut un fill en el mateix accident de cotxe.

Els avis de la nena encara treballaven. L’home era encarregat en un magatzem de material de construcció i marxava cada dia abans que es despertés. L’àvia duia la comptabilitat d’unes botigues de la ciutat, però podia fer la seva feina des de casa. De l’accident, la nena havia sortit amb una commoció cerebral i un parell de costelles trencades, però ja estava curada. Almenys, el seu cos s'havia curat. Els metges, sobretot el psiquiatre i la neuròloga, havien coincidit que convindria que la nena fes repòs unes setmanes, més per les conseqüències emocionals que no pas per les físiques. Així que la iaia va començar a teletreballar mentre la nena feia festa del col·legi.

Explorar la casa era prou entretingut, sobretot perquè permetia a la nena estar sola i poder plorar sense posar més trista a la seva àvia. El mas on vivien era enorme i tenia moltes habitacions que no es feien servir. Li havien dit que podia anar per allà on volgués excepte a les golfes, l’escala estava mig trencada i no volien que es fes mal. La nena no pensava pujar a les golfes, segur que hi havia aranyes enormes i ratpenats, fins i tot era possible que hi hagués rates i mussols. No, la nena no pensava pujar a les golfes. Però on si li encantava entrar era a l’antiga habitació del seu pare. Quan va marxar de casa, els seus pares van deixar l’habitació mig muntada. El llit fet i la taula on encara hi havia el monitor vell de l’ordinador, neta i llesta per si era de menester. Tanmateix, amb el temps, havien començat a deixar caixes amb roba, vells llibres que no tornarien a llegir i andròmines que no pensaven utilitzar, però que els era impossible llençar. La nena entrava i seia al llit, de vegades s’hi estirava i tot, i contemplava els pòsters i fotos que el seu pare havia enganxat a les parets.

Un parell de cops a la setmana, l’avi tornava de la feina amb un parell de pizzes: una de petita per a ella, amb pinya i sense anxoves; i una més grossa per a ells, amb anxoves i sense pinya. Se les menjaven a la taula de la cuina, excepte si era dissabte, que ho feien al sofà mentre veient alguna pel·lícula. L’àvia tenia totes les de Disney i sempre cantava les cançons mentre les veien. La nena només se’n sabia algunes i només de les més modernes, però la iaia les sabia totes. L'avi sempre s’adormia a mitja pel·lícula.

Per molt que ho intentés, la nena no podia deixar de sentir cada nit el darrer crit del seu pare. Es despertava de matinada amb els ecos fent-la tremolar sota la manta i notant l'estrebada del cinturó trencar-li les costelles de bell nou. No explicava res de tot això a ningú, no volia que la tornessin a portar a l’hospital, i per això callava. Però cada matinada, sentia a son pare cridar i revivia els darrers terribles segons de la seva vida. La fortor a benzina, el tacte dels vidres trencats i el gust de la sang a la boca, anaven desapareixent mentre tornava a adormir-se.

Els dimarts de bon matí, la iaia portava la nena a la consulta de la psicòloga. La dona tenia unes ulleres amb uns vidres gruixuts que li engrandien molt els ulls. La nena tenia la impressió que la doctora podia veure dins seu amb aquells ulls enormes, com si fos un insecte sota un microscopi. No li agradava gens venir a parlar amb la doctora d’ulls gegants, sempre li preguntava com se sentia i ella havia de mentir i dir que bé, no volia, ni podia deixar sortir els seus secrets. Segur que la tancarien i encara estaria més sola. Així que es quedava els quaranta minuts mirant a terra i dient que sí, estava trista i que no, no necessitava parlar de res en particular.

Mentre l’avi era a la feina, la nena jugava, llegia i explorava la casa. Però sempre estava atenta als moviments de la iaia. Aquesta treballava des de la cuina on internet funcionava millor i des d’on podia vigilar el pati del darrere i a la seva neta. Tanmateix, l’àvia no podia mantenir la vigilància constantment. Havent dinat, seien al sofà a veure una estona la TV i la dona es quedava adormida sovint. Era llavors que la nena prenia la llanterna i s’apropava al pou. Sabia perfectament que no arribava a l’altra banda del món, però davant de l’avi feia veure que sí. Era molt conscient que tindria molts problemes si algú s’assabentava que coneixia el secret, així que callava i mantenia el seu propi secret. Apartant una mica la fusta que tapava la boca del pou, s’hi va abocar i va il·luminar els fons. El cadàver de la seva mare havia començat a desinflar-se, i alguns ossos ja eren visibles. Els primers dies semblava un globus, amb el vestit fosc que duia a punt de rebentar, però les rates havien anat foradant-li la pell i relaxant la pressió. La calavera brillava mig submergida, la cara completament consumida pels rosegadors des del primer moment. Li feia por que els avis descobrissin que sabia la veritat, no volia que l’avi la llencés amb la mare. La nit que la mare havia acabat al fons del pou, la nena s’havia fet l'adormida tan bon punt la iaia li va cantar la cançó. La veritat és que no volia sentir els crits, però l’avi i la mare discutien i anaven apujant la veu. La mare insistia que la nena i ella marxarien l’endemà, però l’avi deia que això no passaria, que no pensaven deixar la nena en mans d’una assassina. La mare cridava que havia estat un accident, que ella no hi havia pogut fer més. Però l’avi contestava que la veritat s’havia revelat a l’hospital, que ella conduïa drogada i beguda i que l’accident era culpa seva. La mare plorava i gemegava, dient que no era veritat, però els avis li deien que la nena es quedaria amb ells, no valia la pena fer-la passar pel tràngol de tornar a separar-se d’ella, un cop el judici acabés i la dona anés a presó. Les paraules van deixar pas als grunys i, finalment als cops. Va sentir a la seva iaia repetir força cops “Què has fet? Què has fet?” fins que l’avi li va dir que callés i pugés a comprovar que la nena no s’havia despertat. La dona va entrar a l’habitació i, a les fosques, va apropar-se al llit on la seva neta, feia veure que dormia. Quan va quedar convençuda, va marxar i la nena va fer un bot i va anar cap a la finestra a temps de veure son avi carregant el cos de la mare. Va deixar-la a terra i va enretirar la tapa del pou. Llavors la va recollir i llençar dins.

Una part de la nena volia cridar i dir a tothom el què havia passat. Però l’altra part, la que despertava cada matinada sentint el crit del pare avisant a la mare del camió que venia de cara, ja en tenia prou amb poder anar-la a visitar al pou.