Els límits de l’humor (Publicat al meu antic Patreon el juliol del 2017)
Imagineu que sou al teatre. Heu anat a veure un humorista d'aquests que fan monòlegs. Les bromes van pujant d'intensitat i cada cop tothom riu més fort. El comediant va treballant la seva rutina en un crescendo que sabeu que cap al final de l'espectacle, serà una catarsi de riallades, amb els músculs de l'estómac durs de tant riure. Espereu l'arribada d'aquest moment perquè sabeu que sortireu del teatre esgotats però amb les piles carregades. Aquests espectacles acostumen a durar una hora, hora i escaig. Imagineu que l'espectador del vostre costat és un desconegut. No l'havíeu vist mai però el riure agermana i esteu els dos aguantant-vos la panxa i boquejant per aconseguir més aire de tant que esteu rient. Al cap de quaranta minuts, veieu que l'espectador veí, encara amb un somriure, s'acomiada de vosaltres i s'aixeca per marxar. 

No enteneu que passa. Mireu el rellotge i veieu que com a molt, queden vint minuts, màxim mitja hora perquè el monologuista acabi. No imagineu res que us pogués fer sortir d'allà tret d'una emergència. Però aquell home no semblava apressat, ni angoixat; s'ha aixecat i ha marxat amb tota la calma del món. Repasseu els darrers acudits però no veieu com cap d'ells podria haver ofès ningú. Però novament recordeu que el veí de butaca no semblava enfadat, ni avorrit; s'estava rient dels mateixos acudits que vosaltres i s'ha aixecat en mig d'un somriure. Ha marxat content. 

Quan en Pau i en Nil riuen de gust, és un espectacle meravellós. Se t'omple el pit d'orgull perquè són nanos que no ho tenen fàcil. Lluiten per integrar-se en un món que no vol entendre que hi ha sensibilitats diferents. Un món de cortesies i normes socials preestablertes que el seu TEA no els deixa entendre a la primera. Són nens i és comprensible que, de vegades, les emocions se'ls amunteguin. I tenen el problema afegit que les seves emocions són molt ràpides i, sovint, canvien en un sospir. Poden passar del plor al riure i de les rialles a les bufetades abans que ningú hagi vist el disparador. I quan dic ningú, parlo de qui no estigui acostumat a conviure amb aquests canvis d'humor i no conegui els indicadors que mostren que el canvi s'apropa. 

No hi ha cap pista evident. Cada persona és un món i tothom reacciona de forma diferent. Però quan el Pau riu descontroladament i els seus ulls no es poden enfocar en la persona que el fa riure és moment d'aturar-se. Quan en Nil riu i és incapaç de controlar el volum de la seva veu és moment d'aturar-se. Són coses subtils i no sempre són les mateixes, però hi són i encara que no les vegi tothom, si ho poguéssiu fer, també aturaríeu la sessió de rialles. Perquè ja no riuen perquè els faci gràcia, ho fan perquè han perdut el control de les seves emocions. Llavors quan vingui el canvi d'humor; i el canvi d'humor ve gairebé sempre, l'enorme alegria esdevindrà una tristor igualment enorme, un atac de pànic o una rabieta. És per això que de vegades veureu pares de nens que viuen dins del Blau aturar un moment d'alegria; perquè han vist el canvi, han vist l'indicador que avisa que s'apropa una crisi. 

Però no sempre es detecta a temps o de vegades ens fem el sord perquè volem gaudir dels seus riures. Un matí de fa unes setmanes, vaig llevar-me descansat després de moltes nits seguides sense 

dormir bé. Els meus tres fills ja estaven llevats i contents, així que vaig decidir anar a comprar uns croissants. Mentre els demanava si el volien normal o de xocolata, els senyals eren allà, però jo estava descansat i content; per primer cop en molts dies semblava que l'humor de tots estava sincronitzat i podríem tenir un esmorzar especial, trencar una mica la rutina. Quina estupidesa! La rutina és sagrada i ho sé perfectament. L'esmorzar va anar molt bé quan tothom va tenir el que volia, en Nil va decidir guardar el croissant de xocolata pel cole i menjar galetes. Quan vam baixar per anar a l'escola, en Pau va exigir el seu croissant de xocolata perquè havia entès que els croissants de xoco eren per esmorzar al cole. Després d'aguantar-li els braços a en Pau perquè deixés de picar-me i aconseguir que en Nil es calmés perquè ell només menjaria un croissant, vam anar al forn per corregir els errors que jo havia comès. Errors que es poden resumir en: No trencar la rutina i observar els indicis d'allò que vindrà. Anticipar-se és l'eina més necessària dels pares de nens amb TEA, però, de vegades, voldries que els riures només fossin riures. Voldries no haver d'aixecar-te quan el comediant encara no ha acabat el seu monòleg