Una lloa és una composició poètica que enalteix allò que la protagonitza. I que hi ha més digne de lloa que la violència? Res. Ni l’amor, ni la justícia, ni la llibertat: només la violència. Per què? Doncs per què la majoria la volem fer servir ben sovint, contra aquells a qui no considerem dignes de ser vius o, almenys, formar part de la nostra tribu. I fa gràcia, per què gairebé mai ens considerem violents, ans al contrari, som gent de pau i no ens agrada cridar. Però... Sabíem que venia un però, oi?

Als violadors/pedòfils cal castrar-los, uns fills de puta que agredeixen dones/nens innocents no mereixen tenir genitals i haurien de patir dolor i vergonya tota la vida. Però molts violadors no busquen gratificació sexual i, sense testicles, existeix la possibilitat que encara agredissin dones per què sovint la violació és una qüestió de poder, no de sexe. I els pedòfils, sovint tenen historial com a víctimes d’abús. A més, havent crescut en una societat heteropatriarcal que menysprea profundament al Sexe Dèbil™ i glorifica l’abús i l'agressivitat masculins, potser tenen la brúixola moral una mica espatllada i, capar-los a part, potser hauríem de fer canvis a la nostra cultura per ensenyar respecte, educar a les forces de seguretat per tractar amb cura a les víctimes i provar d’anar cap a un futur on no fos necessària la violència. Ni per fotre un clau, ni per castigar a un home que, amb molta probabilitat, no creurà merèixer el càstig i, per aquest mateix motiu, no només no es redimirà, sinó que s’agreujarà la seva misogínia.

No crec en la violència, ni en la guerra i el nazisme és la pitjor cosa que va passar a la història, però, veient el que els jueus fan amb els palestins, quina llàstima que Hitler no hagués acabat amb tots ells. Crec que aquesta no necessita gaire explicació, però ho intentarem. Hitler va fer coses bones: va instaurar les primeres lleis antitabac, va fer esforços perquè tota la canalla fes més esport i tinguessin una vida saludable, era molt amant dels animals i va posar de moda els bigotillos ridículs facilitant d’allò més la feina d’humoristes i imitadors. Però exterminar jueus no va ser una d’aquestes coses bones. Deixant de banda que ignorar que jueus i israelites no són la mateixa cosa ja és una mica estúpid, l’extermini de qualsevol grup humà és força greu. Israel té el dret a defensar-se dels atacs, evidentment, però terrorisme és com l’exercit gros anomena al petit i no és excusa pel genocidi a Gaza. Com tots els conflictes territorials, és complicat i ja sabeu que deia el gran poeta clàssic Harry Callahan «Les opinions són com els culs; tothom té el seu». Qualsevol tribu, nació o país que intenti arreglar res amb bombes i genocidi, és culpable de ser la causa de la seva pròpia destrucció. Defensar ser pacifista, d’esquerres o bona persona i opinar (o pensar) que Hitler hauria d’haver aconseguit el seu objectiu d’exterminar uns quants milions més de jueus (no cal que parlem de les seves altres víctimes: dels gitanos, persones amb discapacitats mentals o físiques, gais i lesbianes...), ha d’entendre que ni és pacifista, ni d’esquerres i, de fet, tampoc és bona persona. És igual de violenta que els qui fan servir la violència a qualsevol dels dos bàndols.

Mossos fills de puta que s’escuden en el Seguim ordres per atonyinar penya als desnonaments i que no foten res quan li ocupen el pis al meu sogre/amic/conegut que ha treballat tota la vida i aquesta gentussa sí que es mereix que els hi trenquin el cap a cops de porra. I aquests grups paramilitars que es dediquen a expulsar okupes són uns nazis, però és que t’ocupin la casa és super injust. Ves que no sigui que el dret a tenir un habitatge digne no s’està implementant per dos tipus específics de violència: la institucional (governants venuts al capitalisme més salvatge i esbirros amb placa i pistola defensant aquest mateix capitalisme) i la que fem servir nosaltres quan mirem cap a una altra banda fins que no ens afecta directament.

Jo tinc un temperament violent, he tingut problemes per culpa d’això. M’agrada la violència i en soc víctima d’aquesta afinitat. Gaudeixo dels esports de combat i d’una bona pel·lícula d’acció o d’arts marcials amb força trets i lluites. Però em repugna veure els efectes de la mateixa a la vida real. Visc amb la constant tensió de voler exercir-la per arreglar o fer desapareixen coses que m’ofenen i la necessitat de tolerar actituds que no són tan greus. Tanmateix, sé qui soc, potser no m’agrada com soc, però tinc clar qui i què soc. Vull que hi hagi pau, que la guerra sigui un mal record. Vull que les agressions i la violència institucional desapareguin i que ningú es pensi superior a ningú. I vull que totes aquestes coses les aconseguim de manera pacífica, pensada i consensuada. I m’agrada pensar que actuo com un pacifista tot i no poder ser-ho. Però soc violent, com bona part de la societat en la qual visc i no penso amagar-me rere una etiqueta mentre expresso opinions com «els que tiren petards haurien de perdre la mà», «cal aplicar la pena de mort a terroristes/violadors/pedòfils», «si algú els donés una bona hòstia no es comportarien així», etc, etc, etc...

I sí, sé que molta gent borda molt i mossega poc, però la violència té moltes cares i no totes s’expressen físicament. La manca d’empatia, l’odi a la diferència, la incapacitat de respectar als altres. Tot són coses que tothom TOTHOM (jo el primer) fem cada dia i per molt que ens declarem pacifistes, pacífics, bona gent, no violents o qualsevulla que sigui l'etiqueta que ens agradi més, ens impedeixen fer honor a la Pau que diem voler.

Em sap greu si no us agrada aquest text, però sabeu què?
Que us follin, aneu a la puta merda abans no us rebenti els morros.
Us estimo!